Llegir parets, estrany plaer

El darrer any de la nostra llicenciatura en Història tinguérem l’oportunitat de llegir un dels llibres del professor Francisco M. Gimeno Blay. Amb el títol «Quemar libros... ¡qué extraño placer!» ens introduïa al costum ancestral de cremar els llibres per part dels règims autoritaris o d’aquells que volen controlar a les masses. Açò ens recorda una cosa evident: allò que no es coneix no es pot valorar o defensar per la ciutadania, ni menys protegir per al gaudi futur. Aquesta falta d’informació sol ser aprofitada per evitar conflictes amb el veïnat a l’hora de continuar amb el mal anomenat "progrés". I ací és on es fa palesa la necessitat de conèixer el patrimoni de les nostres localitats aprofitant les oportunitats que ens brinden les obres en els Nuclis Històrics Tradicionals (NHT).

Sempre ens ha agradat llegir parets. De la nostra participació a l’arqueològica «Escola de Dénia» agafàrem el costum d’intentar interpretar les característiques i evolució de les façanes d’aquells immobles antics que encara existeixen en els poblets i que malauradament, a causa de la ignorància i la desídia, desapareixen a marxes forçades. I no cal centrar-se en edificis nobles tipus palaus, els quals solen estar desmantellats o prou modificats (Foto 1), sinó en les cases del poble pla.

La metodologia sol ser bàsica: una vegada localitzada una obra on la façana estava sent picada demanàvem permís al propietari o als obrers per poder fer fotografies i/o dibuixar (Foto 2) aquells elements font d’informació de futures investigacions. Immediatament la susceptibilitat veïnal és fa patent amb el nostre interès, donada la nostra fama creada i incentivada en la comunitat local.

Fruit de dues dècades de visualització patrimonial d’obres en Xeresa ens han permés documentar i ajudar a conservar tota una sèrie d’elements per aproximar-nos a la fisonomia de la localitat des de fa segles fins l’actualitat. Els resultats han estat d’allò més satisfactoris. No només hem pogut identificar els vials principals de la Xeresa baixmedieval cristiana (segles XV i XVI) sinó també modificacions posteriors que expliquen el perquè de l’actual trama urbana. Ben profitoses han estat les esmorzades i xerrades amb el nostre amic Alfons Sánchez, arquitecte tècnic, al qual li agraïm les seues apreciacions interdisciplinàries.

Així doncs, Xeresa canvia a partir de la desfeta produïda per la invasió de les tropes castellanes en l’anomenada Guerra dels Dos Peres en 1364. Poble propietat d’un cristià (Galcerà de Vich) i poblat per moros, s’articulà a la manera cristiana a l’hora de construir carrers i solars de cases (Foto 3). Manava un carrer principal, el Major (F.3.1), on donaven totes les façanes dels dos costats i on se situaven els principals edificis com el palau, la mesquita (actual església), la carnisseria i el forn. L’acompanyava un vial secundari paral·lel (F.3.2), que funcionaria realment com a camí, donant darrere de les cases imparells del carrer Major on s’obria a un espai de bovalar i de maqbara o cementeri dels musulmans de Xeresa. A banda dels dos carrers anomenats existien dos vials curts i estrets. Un al mig del NHT, el carrer Font de la Pila (F.3.3), i un altre cap a l’oest o final del carrer Major on se situava el Ravalet o zona de corrals de ramat (F.3.4). Ambdós carrers han quedat clarament definits en la trama per la seua fisonomia tortuosa, estreta o de colzes, així com per les troballes d’un conjunt de fàbriques arquitectòniques mudèjars com arcades i tàpies (Foto 4).

Com evolució urbana, durant els segles XVII, XVIII i XIX, el poble de Xeresa va anar expandint-se sobre les terres annexes. Amb els repobladors mallorquins (cognoms Bou, Castelló, Ferragut, Prats, Rosselló, Sebastià...) augmenta substancialment la superfície construïda. A més de bastir el nou cementeri parroquial o Fossar es modifica la trama mudèjar amb la construcció de vivendes en part de l’espai públic del carrer paral·lel al Major. Aquell vial que hauria sigut bessó de l’anterior, i que hauria articulat també tot el poble d’est a oest, es va desmantellar amb la construcció de diversos immobles, formant els actuals trams de Sant Josep-Les Parres-La Bailia (F.3.2).

En el segle XVIII s’amplien els carrers cap a la muntanya i cap a Gandia, traslladant el Calvari que existia en la muntanyeta dels Colomets a l’actual lloc cap al Molí. A finals del segle XIX-inicis del XX es produeix la continuació del poble cap a l’occident. El segle XX suposa la urbanització de l’espai al nord de la barrera psicològica que feia el barranc amb la pèrdua de bancals a favor dels nous tipus de construccions contemporànies. El segle XXI, amb la voràgine constructora, en compte d’aprofitar l’espai industrial de la Pelleria per organitzar millor el territori, es va afegir una nova barrera visual i física amb la construcció dels polígons de El Ratllat i de La Servana. Així com el bastiment d’una “Xeresa del Monte” impersonal, aïllada i amb escassa “empatia” cap a la mare fundadora.

Em definitiva, tota una herència cultural que ajuda a explicar el nostre origen com a poble, la nostra idiosincràsia. Quina llàstima hauria estat haver deixat “destruir parets” en compte d’haver-les llegit.