"Aquagym"

Finalment, m’he reconciliat amb les piscines. He tornat a endinsar-me en una. Tots els matins, des de fa uns mesos, vaig a la piscina del Grau, faig Aquagym, i m’encanta!

La meua relació personal amb les piscines ha sigut inversemblant. La primera piscina que recorde fou la del hotel Bayren, quan es va inaugurar. Jo tindria, aleshores, prop de deu anys i em vaig quedar bocabadat en veure-la i, també, a l’instant, em vaig adonar que, donada la meua condició social, mai hi nadaria i així ha sigut. No ho he fet mai!

La segona piscina que vaig conèixer fou la de la Colònia Ducal, que era gran, immensa, en la qual si que em vaig poder tirar. Jo era preadolescent i tenia relació amb la família que regentava la botiga La Casa Blanca, situada allí, enfront de la mar, la qual tenia dret i accés a la piscina comunitària. Jo passava, sovint, prou de temps allí, ajudant en la tenda i, quan venien les filles i s’acomboiaven per anar a la piscina, com que érem massa gent, jo havia de colar-me en el recinte, fent un bot —que hui en recordar-lo m’esgarrifa—, salvant l’espècie de fossa d’aigua amb plantes aquàtiques que protegia la piscina de l’entrada del intrusos per la part de darrere. Una vegada dins, en la piscina, jo ja passava com de la família. La sensació de banyar-me en aquella aigua cristal·lina, fresca i pura, en aquells migdies d’estiu, de calor sufocant, no l’he aconseguit esborrar mai de la meua sensibilitat interior.

No conserve tan bon record d’altres piscines amb les quals m’he relacionat.

En la meua adolescència, jo pertanyia al Club Natació Gandia. I no teníem piscina! Meitat dels anys seixanta i un club de natació sense piscina! A l’hivern fèiem exercicis de gimnàstica, de nit, en els patis de col·legis i de l’institut i començàvem a tocar aigua a l’endemà del dia de sant Vicent, que habitualment queia en el més d’abril. Ho fèiem en la piscina del Càmping Caudeli, la qual tenia els trenta tres metres reglamentaris, però que estava a cinc quilòmetres de Gandia i al qual accedíem en auto stop. Ho fèiem en l’aigua freda i bruta, estancada allí des del més d’octubre anterior. Set, huit mesos a la intempèrie! Entrenàvem tots els dies per la vesprada-nit, en acabar l’escola, fins arribar a la Fira de Gandia on celebràvem els campionats socials. El nostre entrenador era Jose Maria Àngel, Pitet, i tornàvem ja de nit a casa asseguts en la caixa de càrrega d’una camioneta que conduïa el senyor Enrique Melo.

Tot i que les condicions no podien ser més rebutjables, d’aquell club de natació, d’aquells entrenaments exhaustius i incomplets isqueren campions regionals i nacionals, i un dels nostres nadadors, Quique Melo, arribà a ser olímpic defensant els colors nacionals en aquella olimpíada que es celebrà a Munic, l’any 1972, de tan ingrat record pels assassinats dels representants israelians en la vila olímpica.

D’aquella època recorde, amb afecte, el grup de nadadors i nadadores que fórem colla, dels berenars de Pasqua que férem junts, dels «guateques» de diumenge de vesprada en casa de la senyora Rosario, dels sopars de Cap d’Any, que celebràvem allí, tots mudats per a l’ocasió. Records d’una adolescència que tant ens marcaria a tots. Però d’aquella piscina, d’aquells entrenaments durs, avorrits, no vull ni parlar-ne. Les piscines, des d’aleshores, m’han causat rebuig.

Quan vaig arribar a Gandia, com a cirurgià de l’hospital, vivia els primers anys en un apartament en la platja, i no recorde si em vaig banyar alguna vegada en la imponent piscina comunitària que tenia. Segurament si que ho faria perquè els meus xiquets, aleshores, eren molt menuts i de segur que ho faria per a ajudar-los, però la veritat és que no ho recorde bé. On estic segur de no haver-me banyat mai fou en la piscina comunitària, també impressionant, que hi havia en un segon apartament en el qual vaig viure durant molts anys, també, en la platja de Gandia.

En la Marjal vaig fer construir una basseta, de 4 per 7 metres, la qual mantinc neta amb pastilles desinfectants, on es pot nadar i escabussar-se, de la qual han gaudit i desfruten encara els meus nets i en la que sols m’he tirat, unes poques vegades, per a fer gimnàstica de rehabilitació després de caure un bac en la moto.

Visc en la platja, en una comunitat de cases que tenen, al bell mig de l’espai comú, una piscina que es manté neta i cuidada tot l’any. Està just davant de la nostra casa i estic veient-la ara a traves de la finestra de la biblioteca des d’on els escric totes les setmanes. Fa 18 anys que visc ací i m’hi he banyat, per primera vegada, este setembre passat, a boqueta de nit, aquells dies que va fer tanta calor.

Aleshores ni cal dir que no he sigut amic de les piscines de la meua vida, però, des de fa any i mig, tots els dies, de bon mati, vaig amb la meua dona a la piscina del Grau a fer aquagym, en la piscina menuda i, fer-ho m’ha donat vida.

A mesura que em feia més major m’adonava la dificultat manifesta que tenia per a baixar esglaons. Els genolls no em transmetien tranquil·litat i, com que visc en una casa amb escales, em vaig convèncer de la necessitat que tenia d’enfortir les frontisses. Algú em parlà de les virtuts facilitadores de l’aquagym en este sentit, ni m’ho vaig pensar i ens hi matricularem immediatament.

En el centre esportiu del Grau de Gandia hi ha dues piscines, la gran té dimensions reglamentaries, té set «carrers» demarcats per suredes i està sempre molt sol·licitada pels nadadors que s’hi entrenen. Hi ha, a més a més, professors de natació per als que s’hi inicien i, també, salvavides.

Vaig tots els dies a l’aquagym amb la meua dona. A les huit del mati. Faja fred o calor, hi vaig els dies de sol i els de pluja, menys si hi ha tempesta elèctrica, perquè, aleshores, es clausuren les instal·lacions nàutiques pel risc dels rellamps.

L’aquagym el fem en la piscina menuda, te unes dimensions de uns 8 per 16 metres, on cabem, perfectament, les 34 persones que permet la direcció i que faciliten que es puguen fer tots els exercicis sense destorbar-se els uns als altres. La piscina té una profunditat de 120 centímetres, la qual cosa et permet mantenir-te dret mentre fas tots els exercicis, tan variats, al so de la musica.

En estos quasi dos anys que fa que hi vaig hem tingut diversos monitors suplents, Guillermo, Pablo, Ruben, David, Hèctor, Fabio, Borja..., tots estimats, cadascun d’ells ha elegit els exercicis i la música que decidien quina era la que millor acompanyava els moviments gimnàstics. El nostre monitor titular li diuen Pedro Ferrer i és cubà, i té una harmonia musical i gimnàstica en el seu cos, la qual ens transmet facilitant-nos els moviments que hem de fer —o d’intentar fer— en la piscina. Les classes duren tres quarts d’hora i en acabar tens la sensació de plenitud física que esperaves.

Però el més important, és la sensació de plenitud anímica que abastes. Tots els dies tinc la mateixa il·lusió d’alçar-me del llit, arreglar-me i vestir-me per a retrobar-me amb els meus nous amics amb els quals comence els meus nous dies. No coneixia a quasi ningú d’ells abans, he anat aprenent els seus noms i algunes de les seues circumstàncies personals. Anem amb banyador i amb un barret al cap, sense ulleres i bona part de les dones, sense maquillatge, la qual cosa dificulta a vegades el reconèixer-nos quan ens veiem, vestits, pel carrer o en el supermercat.

Però l’alegria de retrobar-nos allí, diàriament, es palpable. La preocupació del motiu pel qual algú no ha vingut un dia ens mou a interessar-nos per ell telefònicament. Per a evitar-ho ens avisem que demà, o tal dia, no hi anirem perquè, sovint, donada la mitjana d’edat que tenim, hem d’anar al metge o a fer-nos una anàlisi. D’altres motius, una operació, una malaltia, ens mouen a la preocupació, a l’interès.

Conèixer estos nous amics ha sigut una de les grans sorpreses que em tocava viure en la ja meua dilatada vida.