El doctor Altabàs, un gandià republicà

L’oblit de personatges que varen tindre un notable protagonisme polític en la nostra ciutat és més evident en figures republicanes que patiren l’exili. És el cas del doctor Altabàs, un il·lustre polític gandià prou desconegut. El present escrit tracta de rescatar la seua memòria.

Hèctor Altabàs Alio (València, 1888 – Lima, Perú, 1960), va ser una figura notable de la ciutat de Gandia al llarg de l’etapa republicana. Fou un dirigent polític il·lustrat, maçó, de verb fàcil, gran orador i va atresorar molts partidaris a la Safor i encara és present en la memòria oral de la ciutat.

Era fill de pare català i mare italiana i nebot carnal del famós metge Francisco Moliner, diputat i rector de la Universitat de València. De ben jove ja va participar en grups com el partit Juventud Democrática, afí al Partit Lliberal, però ben prompte la figura estel·lar de Vicent Blasco Ibáñez en el firmament valencià el va captivar. Precisament el diari blasquista El Pueblo, amb els anys, seria la seua tribuna habitual i el hi va donar a conèixer al poble valencià.

Tot i que els seus inicis professionals els feu a Cuba i al Perú, el 1928 va decidir establir-se a Gandia. Vingué casat amb Maria Martín de Vidales Piera i amb un fill menut. Ell s’anunciava a la premsa local i a El Pueblo, com a metge que atenia debades a xiquets pobres i va acabar sent conegut com el Metge de la Pesseta, perquè establí un sistema de visites per a obrers al preu d’una pesseta. El seu prestigi professional anà augmentant, però on s’implicà a fons fou en la política local. En arribar a Gandia, ja era militant del PURA, el partit republicà blasquista, però fou amb els aires republicans de 1930 on passà a tindre un protagonisme molt destacat.

A Gandia, aquells vents havien provocat polèmiques, entre socialistes i republicans i les seues respectives publicacions –El Popular, socialista i El Momento, republicà– i precisament Altabàs junt a un grup de gent com José Rubio Galiana, Ignacio Gómez Trevijano o José Ferrer (Vedella), es donaren de baixa de El Popular. Al poc, maig de 1930, la Fraternidad Republicana de Gandia tenia nova junta directiva amb Pascual Romero de president i entre altres a Altabàs com a vocal, nomenat delegat per assistir a València a l’assemblea del partit. Ell ja era articulista de El Pueblo, però a partir d’eixe moment, incrementà la tasca periodística i especialment la de conferenciant reputat. Comença a recórrer, en representació del PURA, una part important del territori valencià. Inauguracions de seus republicanes, de carrers a Blasco Ibáñez o actes d’homenatge, l’activitat era intensa, el seu pes polític augmentava i l’hora de la República era a les portes.

S’acostava la campanya electoral de les municipals i Altabàs junt a altres companys engegaren el nou setmanari local En Marcha (Semanario al Servicio de la República), on ell hi fou el redactor en cap. S’implicà de ple en aquella campanya i feu mítings per la Safor i comarques veïnes, actuant al gran acte central del Teatre Serrano, on fou el principal orador.

I arribà el dia de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. A Gandia, la tensió entre les forces monàrquiques i les republicanes era patent. Conegueren la notícia de que a Benipeixcar s’estaven produint pràctiques caciquils per part de partidaris monàrquics. I allà que acudí el doctor Altabàs, que només arribar va rebre una forta garrotada de Salvador Valls, el Vedrier. Ferit fou portat a casa d’una dona del carrer Ample –Dolors Ferrairó, republicana– que s’oferí assistir-lo enmig d’aquella rebolica. Arribada la notícia a la ciutat, els primers en assabentar-se foren els republicans de la mesa del Raval, que alarmats, s’ho deixaren tot i acudiren a Benipeixcar per ajudar al company ferit. Aquella eixida provocà que al Raval els monàrquics feren i desferen sense control, resultant que a Gandia fou l’única taula on guanyaren els conservadors i motiu d’impugnació dels republicans i de repetició de les eleccions en aquell barri. Aquella garrotada li donà al metge una nova volada. En la celebració festiva del 14 d’abril a Gandia, per la instauració de la II República, Altabàs fou protagonista indiscutible, de tal manera que per aquells temps actuava al Teatre Serrano una companyia, que aprofitant l’esdeveniment va incorporar una cançoneta al·lusiva que es feu popular i que fins i tot els xiquets cantaven pels carrers amb l’entonació de la Marsellesa.

Aquell fet local, esbombat per El Pueblo a nivell valencià, li donà via, si més no, a una prometedora carrera política. Efectivament, en constituir-se la primera Junta Municipal de l’era republicana a Gandia, Altabàs era membre –a manera de regidor provisional– i presidida pel també blasquista Miguel Oltra com a alcalde. Vingué la campanya per a les eleccions constituents i Altabàs li donà al setmanari En Marcha una nova segona capçalera: Semanario de Izquierdas al Servicio de la República.

En aquella campanya com a candidat compartí cartell amb les primeres espases republicanes valencianes com Sigfrido Blasco, Ricardo Samper o Vicent Marco Miranda, però no arribà a ser elegit, tot i el triomf de la “Alianza Republicano-Socialista” tant a Gandia com a nivell valencià. Els fets i els escrits d’Altabàs anaven situant-lo cada vegada més a l’esquerra. Arribà el setembre i a unes eleccions parcials per cobrir unes baixes del Congrés dels Diputats, Altabàs és nomenat pel PURA candidat i el seu triomf fou contundent davant de la resta d’aspirants. Nomenat diputat, la seua tasca periodística i parlamentària no el feia parar en torreta. I arribaren els primers atacs. Des del tradicionalista Monduber li recordaren la garrotada de Benipeixcar, tractant-lo de maçó i diputat mut a Madrid. Podien dir-li qualsevol cosa, però mut... A les Corts de Madrid, denuncià l’actuació totalment desproporcionada de la Guàrdia Civil de la República davant de la gent de Xeresa, amb 5 morts i 17 ferits. Els actes als pobles no paraven, però la novetat fou l’acostament d’Altabàs al federalisme i al valencianisme, en involucrar-se en la campanya per l’Estatut d’Autonomia o actuant en defensa dels interessos valencians en un cas de competències estatals que perjudicaven al port de València, que l’acostaven encara més a la necessitat de l’Autonomia per al País Valencià. Aquell major protagonisme li comportà més atacs locals, en aquest cas de la catòlica Revista de Gandia, a la qual va sumar-se el socialista El Popular, recordant-li el seu passat religiós catòlic. No li mancaren defensors a les tribunes i el corresponent homenatge al Foment de Gandia.

Però el partit es dretanitzava a la carrera i a les eleccions generals de 1933, on Altabàs no resultà elegit, la coalició del PURA encapçalada per Ricardo Samper i els 'lerrouxistes', acabà conformant el primer govern de Lerroux del bienni negre, recolzat per la CEDA de Gil-Robles. Allò mostrà la porta d’eixida del partit als sectors més esquerrans, i així el 1934, el grup de Marco Miranda, Just i Altabàs, acabaren fundant Esquerra Valenciana, partit netament nacionalista i que advocava clarament per un Estat Valencià. Precisament a Gandia i comarca no n’he mancarien de militants, una d’elles, l’adés esmentada Dolors Ferrairó. I el Teatre Serrano, tornà a ser escenari del gran míting d’Esquerra Valenciana (EV) el 1935, sent Altabàs un dels principals oradors. Tot aquell activisme, enmig d’un ambient de radicalització social i de les repressions efectuades pels diversos governs de dretes, portaren a EV a integrar-se en les candidatures del Front Popular (FP) a les eleccions de febrer de 1936, on Marco Miranda va eixir de diputat pel FP i s’integrà a les Corts Generals en el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya. Produït el colp d’estat de Franco, els companys d’EV anaren acostant-se a la Izquierda Republicana (IR) d’Azaña. Precisament a Gandia, només iniciar-se el conflicte armat, va constituir-se el Comité Executiu Antifeixista i Altabàs s’incorporà com a metge a la Comissió de Sanitat en representació d’IR, on hi va participar en l’organització de l’Hospital Municipal. A València també participà d’actes públics, com el de l’homenatge dels partits del FP als marins del vaixell rus Komsomol al Teatre Apolo. De ben segur fou el seu darrer discurs públic a la seua amada València.

Al gener de 1937 aparegueren tres pistolers –un coix i dos escortes– que escamparen la brama que buscaven a Altabàs per a res de bo. Apuntaven una intervenció mèdica motivadora de la coixesa del mató com a raó. Després d’aquells mesos de violències incontrolades a Gandia, Altabàs prengué por i marxà a València, on es presentaren immediatament aquells homes armats. Reclamà ajuda als companys governants i tot i posar-li vigilància armada, aquella gent incontrolada seguia amenaçant, de manera que optà per la fugida a l’únic lloc forà que coneixia bé: el Perú. Via marítima cap a Marsella i Montevideo, la família Altabàs al complet encetava l’exili definitiu a Miraflores-Lima, que amb el triomf franquista, s’allargaria fins la mort del metge i polític el 1960. Altabàs mai va poder tornar a la seua terra i la seua família va arrelar a Lima on viuen els seus descendents.

Les persones i els seus fets deixen memòria, en aquest cas, de dedicació als demés, defensant els ideals republicans de la il·lustració i la modernitat i que ha perdurat en la memòria política de Gandia i de la Safor.