Pensar sense pensar

La recent trobada entre Manuela Carmena i Joan-Carles Martí, celebrada al teatre Serrano dins del cicle "Gandia Pensa", ha tornat a posar sobre la taula una paradoxa que ja és massa visible per a passar desapercebuda: la d'un govern local que, mentre organitza actes al voltant del pensament crític, practica amb entusiasme un model de gestió marcadament acrític.

Convé remarcar que ningú està en contra de portar a la ciutat figures conegudes com ho és Carmena. No obstant això, la popularitat de la convidada no és suficient per impulsar el debat públic (i menys encara en l’àmbit local) ni dissipa la sensació creixent que “Gandia Pensa” pensa, sí... però només fins on decideix el govern.

Mentre se celebren aquestes trobades amb un atractiu embolcall intel·lectual, el comportament quotidià de l'executiu local continua fidel a uns altres paràmetres: el culte constant a la tradició, les polítiques populistes com a recurs identitari i, sobretot, l'exhibicionisme permanent de l'alcalde, que es projecta cap a la ciutadania amb la constància de qui gestiona tant l'agenda institucional com l'escenografia que l'acompanya.

Tot això conforma una posada en escena acuradament orquestrada per raons eminentment electoralistes, que col·loca el focus —de forma quasi obsessiva— sobre la figura de l'alcalde, els discursos del qual pretenen representar simultàniament totes les posicions ideològiques possibles, com si la pluralitat fos una disfressa que es canvia segons el públic. "Si no pots convéncer-los, confon-los", deia Groucho Marx, i seria temerari descartar que algú haja pres la seua frase com a guia tàcita de comunicació institucional.

La contradicció esdevé especialment cridanera quan el govern promou activitats públiques que apel·len explícitament al pensament crític mentre, al mateix temps, redueix els canals de participació ciutadana i fomenta un marc de consens obligatori, difícil de distingir del pensament únic. Una pràctica que es mostra tan còmoda amb la faceta simbòlica que sovint relega la democràtica a un segon pla.

Pot un cicle que suposadament fomenta la reflexió convertir-se en una mera plataforma propagandística i en un simple factor de distracció? Els fets inviten a respondre afirmativament. Perquè, més enllà de les bones intencions teòriques, "Gandia Pensa" ha estat absorbida per la maquinària comunicativa del govern fins al punt de funcionar com un aparador amable, una mena de decorat intel·lectual rere el qual es desactiva, precisament, allò que hauria de promoure: l'esperit crític.

Resulta, per tant, difícil no veure "Gandia Pensa" com una representació acuradament construïda: un mecanisme per a projectar una imatge de modernitat intel·lectual incompatible amb la realitat política i cultural del municipi o amb l'exercici real de la crítica. En definitiva, en la seua factura actual, aquests debats es transformen en simples actes mediàtics, precisament per al lluïment del poder.

El problema no resideix en el cicle "Gandia Pensa", que podria ser una interessant eina de reflexió col·lectiva. El problema és que no es permet que aquesta reflexió assenyale cap a on més falta fa: el mateix poder. I així, el cicle es converteix en una peça més del repertori escènic del govern i en especial d'un alcalde absorbit més que per discretes tasques executives per l'entrega obsessiva a les relacions públiques.

Potser és moment de recordar la vella advertència de Joan Fuster: "si no fem nosaltres la política, ens la faran", mentre tant d'acte per a demostrar que es pensa acaba evidenciant just el contrari: que el govern també pensa per nosaltres i de pas ens distreu.

Signen l'article: Bernat Rodríguez, Boro Mañó, José Monrabal, Lluís Romero, Ferran Martínez, Cebrià Molinero i Joan Martí.