Una més del bipartidisme espanyol (a costa del Rodalia)

Fa anys que la ciutadania de Gandia i la Safor pateix una realitat tan coneguda com injusta: el servei de Rodalia no funciona. No és una percepció subjectiva ni una exageració interessada, sinó una evidència quotidiana que milers de persones experimentem dia rere dia. Retards constants, trens saturats, avaries recurrents, freqüències clarament insuficients o situacions gairebé esperpèntiques —com interrupcions del servei per incidències que semblen tretes d’un acudit— formen part d’una normalitat que no hauria de ser acceptable en ple segle XXI.

Aquest mal funcionament no és una anècdota ni una mala ratxa. És un problema estructural, cronificat durant dècades de desídia, abandonament i falta d’inversions (no ocorre el mateix amb els trens d’alta velocitat). Un servei deficient, que condiciona profundament la vida de la gent. Cada matí, treballadors i treballadores que es desplacen a València o a altres municipis, estudiants universitaris, persones majors o famílies senceres veuen com el temps se’ls escapa entre andanes i combois plens. Temps que no es recupera i que es tradueix en menys conciliació, menys oportunitats laborals i formatives, més estrés i una pitjor qualitat de vida.

Les conseqüències van molt més enllà de la incomoditat individual. Un servei ferroviari deficient té un impacte directe en l’economia del territori, en la cohesió social i en el medi ambient. Obliga moltes persones a optar pel vehicle privat, incrementant el trànsit, la contaminació i la dependència energètica. Penalitza la competitivitat d’una comarca amb un pes demogràfic, universitari, turístic i econòmic innegable com és la Safor. I, sobretot, consolida una sensació de greuge comparatiu que el País Valencià arrossega des de fa massa temps.

Davant aquesta situació, la reivindicació és clara, lògica i perfectament raonable: que la Generalitat Valenciana puga assumir les competències del servei de Rodalia, sempre amb els recursos necessaris, per a garantir una gestió pròxima, eficient i adaptada a les necessitats reals del territori. No es tracta d’un debat ideològic ni d’una batalla identitària. Es tracta de sentit comú i de voluntat de resoldre problemes concrets.

Aquesta demanda, a més, no és nova ni improvisada. L’any 2018 ja va ser aprovada per unanimitat a les Corts Valencianes, amb el suport de totes les forces polítiques. Posteriorment, fins i tot des de la presidència de la Generalitat, amb Ximo Puig, es va defensar públicament que “la lògica de la mobilitat fa que el servei de rodalia haja d’estar residenciat en l’espai autonòmic, el qual pot garantir millor el funcionament d’un servei bàsic”. Paraules clares, encertades i plenament vigents.

Per això, la pregunta és inevitable i incòmoda: què ha canviat des d’aleshores perquè ara, just quan el servei ha empitjorat encara més, ni el PSOE ni el PP de Gandia donen suport a Compromís en una reivindicació tan necessària i urgent per a la població?

La resposta no té a veure amb criteris tècnics ni amb l’interés general, sinó amb una vella i coneguda dinàmica: el tacticisme polític del bipartidisme.

Quan governa el PSOE a l’Estat i el PP a la Generalitat, o a l’inrevés, sembla que les necessitats reals de la ciutadania passen sistemàticament a un segon pla. El que pesa no és tant resoldre els problemes com evitar donar la raó a l’altre. El resultat és una paràlisi calculada, una política de braços caiguts que acaba pagant sempre la mateixa gent: la que depén dels serveis públics.

Aquesta actitud no és nova. És exactament la mateixa lògica que fa dècades que patim amb altres infraestructures clau per a la nostra comarca. El cas més paradigmàtic és el del tren Gandia-Oliva-Dénia, desaparegut fa 51 anys. Mig segle després, continua sent una promesa recurrent que PSOE i PP recuperen cíclicament cada vegada que s’acosten eleccions, per tornar a oblidar-la tan bon punt passen les urnes. Un símbol perfecte de com el bipartidisme ha utilitzat històricament les infraestructures com a moneda electoral, en lloc de com a eina de vertebració del territori. Durant molts anys, les companyes i companys de Compromís a la Safor s’han manifestat denunciant la situació. Potser enguany haurem de repetir la famosa foto del dia de Reis duent carbó al PPSOE —us enrecordeu.

Mentrestant, la ciutadania continua assumint les conseqüències d’aquesta manca de valentia política. Perquè assumir les competències de Rodalia no és un caprici ni una reivindicació abstracta. És una decisió pràctica que permetria planificar el servei des de la proximitat, amb coneixement del territori i amb criteris de servei públic. Significa poder coordinar realment el tren amb autobusos, metro, tramvia i altres mitjans de transport, avançant cap a un sistema de mobilitat integrat, eficient i sostenible.

Cal dir-ho clarament: ningú demana un traspàs de competències buit ni simbòlic. No es tracta d’assumir responsabilitats sense tindre les eines necessàries. El traspàs ha d’anar acompanyat d’un finançament just i suficient, així com d’inversions reals en infraestructures, seguretat, material mòbil i personal. El que es reclama és justícia inversora, no privilegis. Exactament, el mateix que es reclama en altres territoris de l’Estat sense que això genere tant de soroll polític.

Invertir en Rodalia no és una despesa supèrflua. És invertir en igualtat d’oportunitats, en cohesió territorial, en reducció d’emissions contaminants i en un futur més sostenible. És apostar per un model de mobilitat que pose les persones al centre i que deixe de tractar comarques senceres com a territoris de segona.

Gandia i la Safor no poden continuar ancorades en un servei ferroviari del segle passat. No poden continuar esperant mentre els grans partits juguen a la política curta de mires. La mobilitat és un dret bàsic, no un privilegi reservat a qui viu prop dels grans nuclis de decisió.

I mentre el bipartidisme continue anteposant els seus càlculs electorals a les necessitats de la gent, el resultat serà sempre el mateix: promeses que no arriben mai a via, trens que no arriben a l’hora i una ciutadania cansada de pagar les conseqüències d’una política centralista que fa massa temps que ha deixat de mirar cap al territori.