No ha cremat el Festivern

L’1 de gener de l’any passat, ens despertàvem abraçats per un sac de dormir, dins d’una tenda de campanya banyada, per fora i per dins. Ens despertàvem envoltats de soroll i de veus que travessaven la fina tela de les tendes, desitjant que tot el món es callara i que la vida mai deixara de sonar així al mateix temps. Ens despertàvem esperant tornar en el temps, al primer dia del Festivern, i que ens posaren un botó al costat que poguera frenar els minuts. Ens despertàvem preguntant-nos com era possible que haguerem sigut tan feliços entre tant de fang i tant de fred. Ens despertàvem, al mateix temps, alegres i dessolats pel fet d’haver passat alguns dels millors dies de la nostra vida i la certesa de saber que s’havien acabat. L’any que ve, ens vam dir, l’any que ve tornarem al Festivern.

Ara ja és l’any que ve, i l’1 de gener ha sigut diferent. Ens hem despertat cadascú a un lloc. Ni tendes de campanya, ni sacs de dormir, ni música de matinada. Hem fet altres plans, però no és el mateix. Res és el mateix que el Festivern. Ens hem despertat desitjant haver estat en un altre lloc. En un lloc on un grapat de desconeguts es fan amics durant tres o quatre dies, on les dolçaines, de vegades desafinades, et desperten després de tres hores mal dormides, on es formen cues infinites als bars a l’hora d’esmorzar, on la cervesa es pren per desdejunar i on el menjar preparat del Mercadona sap millor que qualsevol foie-gras. L’únic lloc del món on, amb les sabates enfangades i els dits congelats, es pot ser exageradament feliç. Però aquest any, no ha cremat el Festivern.

El dia 28 de desembre, l’organització del Festivern va emetre un comunicat anunciant la cancel·lació del festival, ja que, a causa de les fortes pluges, era “impossible arribar a temps per oferir les mínimes condicions de seguretat i confort per als assistents i treballadors”. Després de més de 177 l/m (quadrat) acumulats al medi urbà, l’Ajuntament de Tavernes i l’equip del Festivern es van veure obligats a suspendre el festival davant la impossibilitat d’utilitzar les zones requerides. “Nosaltres hem treballat fins l’últim minut per veure si podíem salvar l’edició”, afirmen des de l’organització del Festivern, “però la forma en què estava tot a nivell climatològic i les condicions del terreny van fer que se suspenguera tot per part de l’Ajuntament. Des de dins, ho hem viscut treballant molt”.

Andrea, una jove de Simat de la Valldigna, va conèixer el Festivern a través de la seua germana major, que li va inculcar el gust per la música en valencià. Ha anat a quatre Festiverns, i estava ansiosa pel d’aquest any. El fet d’anar al seu primer Festivern al 2016 la va unir molt amb una de les seues amigues. “Crec que guarde un record tan especial d’eixe Festivern perquè vaig anar amb ella”, afirma. Eixa idea que el Festivern és, sobretot, la gent que va i la comunitat que es crea al voltant del càmping és compartida per molts dels seus assistents. Daniel, que va anar al seu primer Festivern l’any passat, ho descriu com una experiència “reveladora i catàrtica”. “Durant eixos dies, em vaig deslligar del que era jo i vaig viure una vida en comunitat, en la qual tots érem amics de tots, tots teníem la mateixa mentalitat, per dir-ho així. Com estàs convivint amb gent que saps que pensa igual que tu, pots expressar-te lliurement, i això és molt alliberador”.

Daniel també destaca la importància dels amics i de la gent de la qual t’envoltes al Festivern. “Igual que en altres festivals se sap que la gent va pels artistes o per les cançons, al Festivern vas per passar-ho bé amb els teus amics. Els artistes poden agradar-te més o menys, però l’essència del Festivern és el càmping i el fet de gaudir amb els teus amics. Em pareix molt bonic poder passar eixos dies amb els teus”.

Samuel tenia 17 anys quan va anar al seu primer Festivern l’any passat. Era, també, el seu primer festival, i l’experiència Festivern per a ell va ser fantàstica. “El que més em va agradar va ser l’ambient que es respirava, la camaraderia que comparteixen tots amb tots”, afirma. “És un ambient molt reconfortant, perquè la gent del Festivern sol tindre una mentalitat oberta i és molt fàcil sentir-se agust”. Andrea també destaca l’ambient del Festivern, que no té res a veure amb altres festivals als quals ha assistit. “Al Festivern, tu acampes amb el teu grup, però parles amb tot el món. Es crea una cohesió entre les persones del camping que ho fa tot molt més especial. Les paelles, els correbars, els esports… L’experiència i el vincle que es crea al càmping va molt més enllà de la música.”

Quan es va anunciar que el Festivern es cancel·lava, una decepció generalitzada es va estendre entre totes les persones que, amb els sacs de dormir i la tenda ja preparades per eixir, es van veure obligades a buscar una altra alternativa per a passar la nit de cap d’any. Daniel ho descriu com una sensació de buit. “Porte una any esperant el Festivern, perquè eixos van ser alguns dels millors dies de la meua vida. Aleshores, em va parèixer molt trist que el suspengueren, perquè jo puc quedar amb els meus amics la nit de cap d’any, però l’experiència no és la mateixa. Se sent com una espècie de buit”. La seua amiga Martina conta com els dos van anar els dies d’abans a comprar coses per al camping i objectes que consolidarien tradicions creades l’any anterior, durant la seua primera vegada al Festivern. “Quan vaig veure que s’havia cancel·lat, se’m va trencar el cor, perquè l’any passat ens ho vam passar tan bé…”

Creat al 2004, i sempre a les Comarques Centrals, el Festivern s’ha celebrat anualment durant els últims dies de l’any fins a hores d’ara, a excepció d’en tres ocasions. Totes aquestes nits de concerts han acompanyat milers i milers de persones que han volgut acomiadar l’any amb música en valencià, envoltats de desconeguts que, durant uns dies, han sigut família. Aquest any, ha sigut diferent. Motxilles preparades, tendes noves, ganes guardades durant tot l’any, deixant pòsit dia a dia. Mirar el temps tots els dies, totes les hores, tots els minuts. Converses terrorífiques que comencen amb un “i si el suspenen?” i acaben amb “no, no, impossible”. La confiança cega i estúpida en que aconseguirem tornar allí on més feliços hem sigut. I la desil·lusió de la realitat en forma de pluja, fang i un comunicat oficial.

Tornarem al Festivern al 2026, més forts que mai. Però la pluja… ai, la pluja. Cada vegada és més comú aquesta pluja torrencial que ens impedeix anar a treballar o estudiar, que inunda els nostres carrers, que ens multiplica eixa por a l’oratge que al País Valencià sempre hem tingut. Aquesta pluja que no ens deixa i que ve acompanyada d’una alerta de protecció civil que ja ens coneixem de memòria, perquè com no va sonar quan havia de fer-ho, ara no ens deixa tranquils. La pluja, que ens fa suspendre festivals i maleir una cosa que difícilment estem a temps de canviar. Serà que això del canvi climàtic és cert? Que haurem d’anar començant a cuidar el planeta si no volem ofegar-nos en ell? L’any que ve tornarem a veure’ns sotmesos als capricis del clima, o l’organització trobarà alguna alternativa per salvar el festival?

La qüestió és que tornarem. Tot l’any esperant un Festivern no ens lleva les ganes d’il·lusionar-nos pel següent. Viurem de la nostàlgia de l’anterior fins que arribe, i intentarem superar la tristesa d’haver imaginat en bucle uns dies que mai han arribat a succeir. L’any que ve, ens diem, l’any que ve tornarem al Festivern. L’1 de gener del 2027 ens despertarem dins d’unes tendes de campanya, pletòrics per haver viscut i destrossats perquè s’haja acabat. Ens despertarem i arreplegarem les taules i les cadires i els gots i tota eixa felicitat que se'ns haurà escampat pel camping. L’any que ve, cremarà el Festivern. En realitat, crema durant tot l’any. És la calor dels qui sabem que hem trobat el nostre lloc. Així, sempre crema el Festivern, i nosaltres amb ell.