Penediments

En estos dies passats, els mitjans de comunicació es fan ressò d’aquelles persones famoses que han faltat durant el 2025. Ho fan tots els anys i, en escoltar-ne els noms m’enduc alguna sorpresa, perquè m’assabente de la mort d’algun d’ells i, sempre, sent cap a les altres persones finades una certa melancolia perquè, d’una manera d’una altra, cadascuna d’elles, en algun moment, es mesclaren en la meua biografia.

Giorgio Armani era una d’aquelles persones. Va faltar a principis de setembre de l’any passat. El traspàs el va agafar a Milà amb 91 anys. Dissenyador, ha sigut considerat com una figura indiscutible del món de la moda. Treballador incansable, supervisor de cadascun dels passos que ha fet la seua empresa, la marca de la qual complia el cinquanta aniversari, mantenint el lideratge empresarial i la seua visió creativa. Era conegut com el rei de la moda italiana.

Armani havia concedit, pocs dies abans de la seua mort, la que seria la seua última entrevista, al periodista Alexander Fury, del periòdic angles “Financial Times”, la qual s’emmarcava dins de l’efemèride del cinquantenari de la marca. En esta es confessava com addicte al treball i que la seua major debilitat era que ho tenia tot sota control. I advertia al periodista: “Tot el que poden veure s’ha fet sota la meua direcció i compta amb la meua aprovació. No sé si empraria la paraula addicte al treball, però és el treball dur, sens dubte, essencial per a l’èxit”. I confessava: “La determinació ha sigut la principal de les meues virtuts”. Per acabant dient que a pesar de ser un incansable treballador, el seu únic penediment en la vida fou haver passat tantes hores treballant i tant poc de temps amb els seus amics i familiars. Penediment!

Giorgio Armani no es va casar mai, no tenia fills, tan sols una germana i dos nebots i algun company de vida en parella. He llegit en algun lloc l’estrafolària xifra de milions d’euros de la qual era posseïdor i no arribe a pensar quins serien els moments de sentir-se bé, de gaudir de qualsevol dels instants de la vida... Tants milions, tant de treball i al final de la llarga vida es penedia de no haver dedicant més temps als amics, a la família!

He conegut persones, d’extraordinària vàlua personal i professional, que en un moment de la seua edat madura han tingut esta mena de penediments.

Antonio Llombart Bosch és en l’actualitat catedràtic emèrit de la Facultat de Medicina de València. Fou durant huit anys degà de la Facultat, president de l’Acadèmia Internacional de Patologia, de l’europea i de la mundial. És president del Patronat de l’Institut Valencià d’Oncologia (IVO), i ha sigut president de la Reial Acadèmia de Medicina de València, de la qual és acadèmic d’honor. Però sobretot, ha sigut el professor de la Càtedra d’Histologia i d’Anatomia Patològica, cap del Departament de Patologia de l’Hospital Clínic Universitari de València, un científic, un investigador del càncer. Ha dirigit més d’un centenar de tesis doctorals.

Durant prop de quaranta anys he tingut el privilegi de tindre la seua col·laboració en el diagnòstic intraoperatóri de les pacients que operava en el quiròfan. Encara que jo en el tractament continue dirigint-me a ell com a don Antonio, mantenim una relació personal d’amistat i de respecte mutu, la qual continua intacta després de tant anys.

El professor Llombart, en una llarga entrevista que li feu la periodista Maria José Carnacho, l’any 2018, per al diari “Las Provincias” confessava que, a l’altura que estava de la seua vida —aleshores tenia més de huitanta anys—, tenia un remordiment de consciència amb els seus fills, quan eren menuts, perquè, aleshores, ell estava en plena evolució de la seua carrera, primer preparant oposicions, duríssimes, molt competitives, i perquè sempre ell s’havia dedicat a estudiar, publicar, treballar, anant sempre contra rellotge i no es va poder dedicar tant als seus fills com ell li haguera agradat fer i afegia: “He jugat poc amb els meus fills i això, ara, a la meua edat, sent que m’ho he perdut”. Penediment!

Jean Louis Lamarque, era, quan el vaig conèixer a principis dels anys huitanta, el catedràtic de Radiologia de la Facultat de Medicina de Montpeller a França. Aleshores, m’havia enviat a fer una estada amb ell el professor Miguel Prats Esteve de Barcelona. Els dos, Lamarque i Prats Esteve han sigut els meus mestres en el territori de la patologia mamaria. L’empremta dels dos ha marcat la meua trajectòria professional.

L’any 1988, després d’aquella primera estada amb ell, el professor Lamarque organitzà un curs en la Facultat de Medicina de Montpeller per a atorgar el “Certificat d’Études Superieurs de les Maladies du Sein” (CES), el qual constituiria el primer títol europeu per atendre, professionalment, les malalties de la mama. L’aconseguirem sols dos espanyols, la doctora Adelaida Fandos, de Barcelona i jo mateix. Anàrem una setmana cada tres mesos, durant dos anys, a Montpeller, a classes teòriques i practiques. Haguérem de fer un examen final, teòric i pràctic, i presentar una “memoire”, la qual jo vaig fer, en francés, sobre la termografia de placa en el diagnòstic de les malalties de la mama. L’any 1990, Prats Esteve organitzaria en la Universitat Autònoma de Barcelona el primer curs de postgrau sobre patologia mamaria i l’any 1993 organitzà el primer màster de l’especialitat, els quals vaig fer també. Jo pertanc a les dues primeres promocions, encara que ja exercia en la meua consulta professional i no em feien falta, però jo volia estar en possessió de les dues titulacions universitàries espanyoles, perquè ja en tenia la francesa.

El professor Jean Louis Lamarque, l’any 1991, creà MANOSMED, un organisme internacional que abastava els països del nord, i algun del sud, del Mediterrani, el qual es dedicava al control de qualitat de tot el que es relacionara amb la mama. L’organisme tenia cinc membre fundadors dels països del nord del Mediterrani: Portugal, Espanya, França, Mònaco, Itàlia, i Grècia, als quals es sumarien països del sud de Mediterrani, com Tunísia. Els membres fundadors espanyols fórem: el professor de cirurgia de la Universitat de Barcelona Miguel Prats Esteve, el professor de radiologia i medicina física de la Facultat de Medicina de Saragossa Fernando Solsona, el professor de radiologia de la Facultat de Medicina de València Eduardo Nogues Pelayo, la professora Nieves Ascunce Elizaga, epidemiòloga i directora del programa de detecció precoç del càncer de mama a Pamplona i el cirurgià i director de la Unitat de Patologia Mamària de Gandia, Pasqual Molina.

Fèiem dues reunions anuals, una de les quals a Montpeller o a Mònaco i l’altra, sis mesos després, en una ciutat dels països fundadors, sempre, en una de la qual un dels membres fundadors era oriünd. Jo en vaig organitzar una ací, l’octubre de 1997, a l’hotel Bayren de la platja de Gandia, on acudirem els trenta membres fundadors i treballarem de valent durant dos dies. Les conclusions de les jornades de treball sobre el control de qualitat sobre tot tipus d’actuacions que s’havien de fer al voltant de les malalties de la mama, les publicàvem en francés i en anglés.

El professor Lamarque era l’anima del grup. Tenia una energia desbordant i una capacitat analítica que aclaparava, que sorprenia. Era una figura científica de reconeixement internacional que era convidat, sovint, a participar en congressos internacionals, a Europa i a Amèrica. En soc testimoni.

En una d’aquelles reunions semestrals, que corresponia celebrar en el principat de Mònaco, en acabar, haguérem d’esperar unes hores, perquè el mal oratge impedia enlairar-se als helicòpters, que eren el mitjà de comunicació que empraven per a fer el trajecte entre Niça i Montecarlo —per carretera el camí era infernal. Estàvem en la sala de reunions que tenia el doctor M.Y. Mourou, el cap del servei d’Imatge Mèdica del Centre Hospitalier Princesse Grâce, qui era, a més a més, el metge personal de la família Grimaldi, la filla major de la qual, la princesa Carolina de Mònaco, era la presidenta d’honor de MANOSMED.

En una llarga estona d’aquelles hores d’espera, coincidirem el Professor Lamarque i jo asseguts, l’un enfront de l’altre, parlant de diferents qüestions no mèdiques. Era el meu ídol, ens coneixíem des de feia molt de temps, vitalista, però aquell migdia jo el trobava com fatigat, com apagat i aleshores em va confessar que li pesava en la consciencia que tantes hores dedicades al seu treball investigador, a la seua professió medica, les havia robades a la seua família, als seus fills i jo em vaig quedar bocabadat. Aquell home, el meu mestre, una figura mundialment reconeguda pel seu treball, pels seus llibres i per la seua dedicació professional, es penedia de no haver-li dedicat més temps a la seua família. Li pesava no saber com recuperar aquell temps que considerava perdut. Penediment!

Jo compliré enguany setanta cinc anys i este ha sigut un tema que m’ha preocupat sempre, que la meua dedicació professional, intensa, aclaparadora, fora una barrera davant dels meus fills i, encara que he procurat que no fora així, realment, ells estan ja prop de la cinquantena i sent que s’han fet ja massa majors sense adonar-me’n. La qual cosa voldria que no vull que em passe amb els meus nets.