Llengües

En aquell batxillerat de sis cursos que vaig estudiar en el col·legi dels Escolapis de Gandia, l’idioma estranger que apreniem era el francès. Jo els he de dir que, tret del comboi estiuenc amb les franceses, aleshores, no li veia la gràcia al francés, i el profit, tampoc. Damunt, en l’Institut, al qual anaven alguns dels meus amics, l’idioma estranger que donaven era l’anglés. Eixa diferent consideració en l’avaluació de les dues llengües em feia pensar que, cap de les dues anaven a tindre un pes important en la nostra formació curricular. Quina equivocació més gran la d’aquella visió meua de futur. Eren els anys seixanta.

Aleshores ni els meus companys d’estudi, ni jo mateix li veiem a l’assignatura de llatí utilitat alguna, encara que el pare Duart, l’escolapi que ens la impartir durant dos cursos, deia que endinsar-se en la complexitat de la llengua llatina ens ajudaria a desenvolupar nostra formació intel·lectual. No ho sé, probablement seria així, però el que si que és cert és que li vaig traure profit en algunes de les assignatures bàsiques de la Facultat de Medicina, com era el cas de l’anatomia, en comprovar que molts dels noms que havia d’aprendre de memòria, empraven arrels llatins per a la seua denominació.

En els anys posteriors, l’idioma francés anà perdent importància respecte a l’anglés, sobretot en el territori científic i professional. En la Facultat bona part dels llibres que empràvem estaven escrits en anglès. En l’època de metge resident de cirurgia a l’Hospital Clínic Universitari de València, els articles científics i les comunicacions professionals a les que necessitava accedir en l’hemeroteca de la Facultat estaven escrits i publicats en anglés, una llengua que jo no havia estudiat mai, la qual començà a convertir-se en una necessitat vital per a mi.

Ja a Gandia, la dedicació a la patologia mamària, una disciplina mèdica absolutament nova, em portà a visitar diferents països per a aprendre i adquirir els coneixements que abans, durant la meua formació universitària i mèdica no existien. Calia moure’s per aeroports, duanes, hotels, hospitals, centres de congressos, a més a més d’assistir a conferències, cursos de formació, comunicacions, taules redones. I tot es feia en la llengua de Shakespeare.

Fa molts anys em vaig matricular en una escola d’anglés ací, a Gandia, en la qual m’ensenyaren fonamentalment les regles elementals de la ortografia anglesa, però la meua intensa dedicació professional m’entrebancava, per falta de continuïtat, l’aprenentatge. Aleshores vaig prendre la decisió d’obtenir l’ajuda d’un professor particular, qui havia de ser natiu.

Des de fa quinze anys vaig, totes les setmanes, a classe d’anglés. Fins al temps de la pandèmia anava tots els dimarts a les quatre de la vesprada a un poble situat a dotze quilòmetres de ma casa on el professor tenia la seua. Després de la Covid ho fem a través d’Internet. Una hora de conversa anglesa. Des del primer moment li vaig dir al meu professor, que jo no anava a poder estudiar lliçons i, menys encara, fer deures, que tan sols necessitava aprendre l’anglès, perquè em permetera moure’m pel món. Durant tants anys, tants mesos (sols parem a l’agost) i tantíssimes hores sols ens hem dedicat a xarrar en angles, crec que no hi hagut tema, esdeveniment de l’actualitat o situació personal que no hagin sigut tractats en les nostres converses, per la qual cosa considere que entre Michael Hurst i jo hi ha una relació d’amistat.

Crec haver aconseguit el que pretenia de saber moure’m pel mon sense grans dificultats, però no sé llegir un llibre ni un periòdic en anglés i menys encara un prospecte mèdic o tecnològic. En això crec que em vaig equivocar. Tinc una important manca ortogràfica. Seguir una pel·lícula en anglés i saber que diu la lletra d’una cançó... Impossible! Però el que em causava una gran decepció era no entendre, en general, bona part dels anglesos quan em parlaven en la seua llengua.

Quan li ho vaig comentar al meu professor em va dir que allò era motivat per la variació de l’accent diferent que empren els anglesos. Ell em comentà que era de Londres i que, sovint, no entenia a aquells londinencs que vivien en barris diferents del seu dins de la gran ciutat. L’accent dels diferents barris dificultava la comprensió. Aleshores jo ho vaig entendre i pensava que era com si un alemany estudiara espanyol i se’n vinguera a Espanya a practicar-lo i en el primer lloc on anara li contestaren amb andalús de Cadis. No s’assabentaria de rés.

El mateix em passa a mi. Ja me’n vaig adonar de la dificultat, en els primers congressos internacionals als quals hi vaig assistir, on l’única llengua emprada era l’anglès. Si les comunicacions mèdiques o les conferències que es feien en eixa llengua eren impartides per un italià, un holandes, un belga o d’un científic procedent de qualsevol altre país, jo els entenia perfectament, però si la conferència era feta per un nord-americà, fonamentalment si procedia del sud, un texà per exemple, situació d’allò més sovint donat que aleshores, el MD Anderson de Houston era el centre internacional capdavanter de oncologia mamària en el món, directament agafava un dispositiu de traducció simultània, perquè si no no m’assabentaria de res del que comunicaven.

Aleshores, m’apanye amb l’anglès. Ho he fet sense problemes amb les dones angleses que venien a la meua consulta i ara que ja estic jubilat i ja no vaig a congressos continue amb les meues classes setmanals encara que ja no em fa falta, ni necessitat.

En la llengua que també em vaig equivocar va ser amb la utilitat del francès.

L’idioma francès, el qual, de jove, havia practicat prou en els intercanvis turístics hormonals, em va servir per a estudiar, ja metge, durant dos anys, en la Facultat de Medicina de Montpeller i per a obtenir el CES, el “Certificat d’Université de les Maladies du Sein”, el primer títol universitari que s’atorgaria a tota Europa per a poder exercir, professionalment, en el territori de la patologia mamaria. Poc de temps després, trenta professionals, procedents de diferents països del Mediterrani crearíem, sota la direcció del Professor Jean Louis Lamarque de Motpeller, MANOSMED, un organisme internacional que es dedicaria al control de qualitat de tot el que es relacionara amb la patologia mamaria. Mostraven als fabricants quines eren les característiques tecnològiques indispensables que havien de tindre els mamògrafs, els ecògrafs, les ressonàncies magnètiques; als cirurgians, quines eren les tècniques quirúrgiques més adequades per a cadascuna de les situacions clíniques; als oncòlegs quines les medicacions més apropiades pels diferents tipus de càncers de mama... Encara que els estatuts de l’organisme es deia que la llengua oficial de MANOSMED era l’anglès, empràvem sempre el francès en les nostres reunions que celebràvem cada sis mesos en els diferents països que la conformàvem. Jo en vaig celebrar una ací en la Platja de Gandia, l’any 1997.

Aleshores, la llengua francesa ha sigut fonamental en la meua formació professional.