El càstig a la lleialtat valenciana: un model esgotat

L’arquitectura financera d’un Estat descentralitzat no és una mera qüestió de balanços comptables; és l’esquelet que sosté la igualtat de drets dels ciutadans. A Espanya, aquest esquelet pateix una osteoporosi crònica des que el model de finançament autonòmic va caducar el 2014. El sistema actual, heretat de la reforma de 2009 sota el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i la batuta tècnica de Pedro Solbes, s’ha convertit en una peça de museu que només sobreviu per la incapacitat dels grans partits per a assolir un nou pacte d’Estat. En aquest escenari de paràlisi, el País Valencià emergeix com la víctima sistèmica d’un model que penalitza el seu creixement i compromet la viabilitat dels seus serveis públics essencials.

Cal recordar que la Llei 22/2009 va nàixer d’un consens territorial ampli però políticament esquizofrènic. Encara que comunitats governades pel Partit Popular, com la valenciana o la madrilenya, van acceptar el pacte en el Consell de Política Fiscal i Financera, els seus representants al Congrés hi van votar en contra. Aquesta manca d’unitat nacional va condemnar el sistema a una rigidesa que les reformes posteriors de 2011, 2014 o 2017 —centrades en l’austeritat més que en l’equitat— no han sabut resoldre. Quinze anys després, el disseny de 2009 continua vigent per omissió, ignorant que la realitat demogràfica i les necessitats de despesa han mutat profundament.

La recent proposta de condonació del deute presentada pel Ministeri d’Hisenda el passat febrer de 2025, lluny de tancar les ferides, ha aprofundit la sensació de greuge a les terres del Túria i el Vinalopó. Sobre el paper, la xifra de 83.252 milions d’euros a condonar per al conjunt de les comunitats de règim comú sembla un alleujament substancial. No obstant això, l’anàlisi tècnica revela un disseny que, sota una pàtina de solidaritat, oculta una preocupant arbitrarietat. La proposta només contempla el deute generat entre 2009 i 2013, ignorant que la insuficiència financera real acumulada ascendeix, segons els experts, a 234.000 milions d’euros el 2024.

Resulta difícil d’explicar, des d’una lògica d’equitat, que el País Valencià, reconegut unànimement com l’autonomia pitjor finançada, reba un tracte tan desavantatjós. Mentre que a Andalusia se li proposa una condonació de 18.000 milions d’euros (un escandalós 48% del seu deute amb l’Estat), al País Valencià se li assignen tan sols 11.210 milions. Aquesta paradoxa és feridora si considerem que el 78,6% del deute valencià —segons dades de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE)— no és fruit de la mala gestió, sinó conseqüència directa d’un sistema que li atorga menys recursos dels que necessita per a cobrir sanitat i educació. Després de l’aplicació d’aquest pla, la Generalitat continuarà sent l’administració més endeutada en termes relatius, veient fins i tot com el seu pes sobre el total del deute autonòmic augmenta per l’efecte d’una mitjana nacional que en surt millor parada. Com advertia Raimon en altres contextos d’injustícia: hem de dir "no" a un pegat que perpetua la fragilitat.

Això no obstant, l’horitzó de 2026 ha portat una nova proposta de model que mereix una anàlisi assossegada. L’esquema presentat pel Govern fa tot just uns dies planteja avanços que apunten cap a un federalisme fiscal més madur. L’increment de la cessió d’impostos (55% de l’IRPF i 56,5% de l’IVA), que suposarà una injecció de 16.000 milions d’euros, i el reforç de l’anivellament vertical amb 19.000 milions addicionals, són passes en la direcció correcta. Conceptes com la "corresponsabilitat fiscal" i el Fons Climàtic de 1.000 milions demostren una voluntat de modernitzar un sistema que ja no respon als reptes del segle XXI.

Per als valencians, aquest model és un pas endavant, encara que la vara de mesurar siga la precarietat absoluta del passat. Però no ens enganyem: cap reforma del sistema d’ingressos serà efectiva si no es resol el llast del deute històric. Sense una condonació que cobre la totalitat del dèficit per infrafinançament, la Generalitat continuarà tenint vetat l’accés als mercats. Cap agència de qualificació atorgarà el grau d’inversió a una administració els passius de la qual superen amb escreix el que el mercat considera sostenible.

És imperatiu que el País Valencià recupere el consens polític que va forjar la Plataforma Valenciana per un Finançament Just. Les picabaralles entre el PP i el PSPV només debiliten una posició que hauria de ser de país. La viabilitat autonòmica exigeix tres pilars: un fons d’anivellament immediat, una reforma que garantisca la mitjana d’ingressos per habitant i una quita de deute justa. Espanya no pot permetre’s mantenir un dels seus motors econòmics en el banquet dels morosos per un error de disseny estatal. La reforma no és un favor al País Valencià; és una qüestió d’higiene democràtica.

*Bernat Rodríguez; José Monrabal; Joan Martí; Boro Mañó; Cebrià Molinero; Lluís Romero; Ferran Martínez; Batiste Bofí.