Adéu a la vila romana de la Sort

A penes fa uns dies vam tenir ocasió de conèixer els resultats de les darreres excavacions arqueològiques a Ròtova. Tot plegat va constituir un acte bonic, entre altres coses perquè vam veure un equip de professionals molt motivats i ben conjuntats.

Al catedràtic de la Universitat d’Alacant Ignasi Grau se li van veure la seua bena didàctica i les seues inquietuds socials. Amb tacte i educació, el grup d’arqueòlegs va exposar les tasques fetes, les hipòtesis plantejades i, encara, allò que caldrà esbrinar en el futur: ni més ni menys que els traços d’allò que sembla ser un poblat ibèric, previ a l’edificació d’època romana.

Sembla ara, segons les teories elaborades, que el notable edifici que s’ha excavat en diferents etapes no fora una vila romana sinó més aviat un centre públic per a l’allotjament i protecció de viatjants i cavalleries, plaçat a la vora de l’antiga via que comunicava Saetabis (Xàtiva) amb Dianium. Un recer de caire públic, programat per a fer front a l’endèmic bandolerisme.

Significativament, la memòria d’aquell edifici va caure en l’oblit al llarg de segles, tot al temps que, probablement, s’empraven els nobles carreus per a la construcció de l’església parroquial.

Sembla paradoxal la monumentalitat i alhora la fragilitat d’allò que (re)coneixem del nostre passat. Comencen a dibuixar-se traços de la Ròtova d’èpoques diferents i extenses sense que les continuïtats entre la prehistòria, l’edat antiga i la medieval estiguen gens clares.

Pot ser aquesta una mostra o una paràbola (materialitzada) de la profunda desmemòria que hem patit i patim. Com també de les infinites possibilitats que, algun dia, unes runes menyspreades, com per art de màgia, ens ressusciten una realitat que es trobava liquidada. En el futur, qui sap què ens depararà aqueix procés de ‘corregir i augmentar’ per saber-ne més.