Segon toc de campanes per l’Ausiàs March!

Fa nou anys volíem fer sonar les campanes per la finalització d’un tràmit que havia començat a plantejar-se feia seixanta-dos anys: l’adquisició del solar contigu a l’institut Ausiàs March per poder ampliar el centre. Ara, just fa una setmana, es va celebrar l’acte inaugural de l’ansiada reforma, la de l’institut vell. Un acte que s’havia fet vell també a les nostres ments, de tan esperat, de tan imaginat al llarg de tants anys.

A l’acte no va faltar res, però sí hi faltava algú, encara que –paradoxalment– malgrat la seua absència inevitable, va ser el més present allí: Ximo Peiró, qui, malauradament, ens va deixar fa tres mesos i no ha pogut viure el gran moment, el final d’aquell camí ple de pedres que a poc a poc ha anat estovant-se i ha acabat tornant-se plaent.

Ell, involucrat sense fissures en este projecte des de tots els vessants de l’educació: pare, president de l’AMPA, professor i cap d’estudis, s’ha guanyat el reconeixement de la comunitat educativa, que li ha dedicat una aula, la de resolució de conflictes: l’Aula Resol Ximo Peiró. Quin encert! La més adequada –vaig pensar –, recordant el seu tarannà.

L’esdeveniment va suposar, com era d’esperar, una gran retrobada de persones que feia temps no ens véiem. Una mescla d’alegria i de nostàlgia envaïa l’ambient. Antics i antigues alumnes, professorat en actiu i jubilat, membres de la directiva ídem, personal de secretaria i de consergeria també ídem, membres i ex-membres de l’AMPA, joves alumnes que han pogut estrenar el centre ja reformat... allà ens vam ajuntar, amb somriures carregats de complicitat, amb expressions sentides i repetides: “ara sí, és real!”, “quin somni!” i, especialment, eixe “PER FI!” que ressonava a tot arreu.

Potser hi haja qui es pregunte d’on ve tanta quimera? I és que este vell institut ha patit deficiències i manca d’espai tant de temps, que costa sintetitzar la infinitat –literal– de gestions administratives, moltes vegades contracorrent, que vam haver d’encarar, perquè res ha sigut fàcil.

Per posar en context, es poden extraure algunes fites remarcables d’este recorregut, partint dels propis inicis, perquè l’institut encetava la seua trajectòria de carències el mateix curs que començava la docència en este edifici, el 1937-38, quan van haver de suspendre les classes perquè les finestres no tenien vidres i entrava l’aigua.

El 1955, el claustre del professorat ja celebrava una comunicació rebuda sobre l’inici d’uns tràmits conduents a l’adquisició del solar annex, amb el qual resoldrien els problemes d’espai. Dies després, el ple de la corporació municipal manifestava que no es trobava en condicions de comprar aquell solar, atendido el precio sumamente elevado...

El 1999 començava a parlar-se d’expropiació, però transcorrien els anys i aquella parcel·la no canviava de mans. El degoteig d’escrits de la comunitat educativa, demanant annexionar-la, no va parar. En 2011, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la CV sobre l'expropiació forçosa provocava noves reaccions, però el justipreu marcat havia pujat i l’ajuntament va decidir no assumir-ne el cost. L’alcalde ho comunicava al centre: no hi hauria solar per a l’institut, i oferia l’alternativa de traslladar-lo a un nou centre integral, enorme i preciós, al final del Passeig. Tan rotund va ser, que quasi vam abaixar el cap amb resignació.

Quasi! El consell escolar es mostrava dividit. En acabar la reunió, la conversa va continuar amb reflexions sobre la importància de mantindre l’institut al centre de la ciutat, que Gandia no podia perdre el privilegi de comptar amb una institució educativa propera i al seu lloc d’origen, que l’institut havia de romandre allí pel que significava per a la ciutat...

En un tres i no res, es van esfumar els dubtes i vam reprendre l’objectiu: l’Ausiàs March s’havia de reformar i no se n’aniria a la perifèria. Tanmateix, a finals de 2012, un acord del ple municipal aprovava el canvi d’ús del solar, que passaria d’educatiu a residencial. Un obstacle afegit. Però en maig de 2015, el mateix ple acordava restituir-ne l’ús educatiu –modificació que va tardar dos anys en fer-se efectiva–.

En 2017, l’ajuntament anunciava el canvi de titularitat del cobejat solar: ja era municipal i podia annexionar-se a l’Ausias. No ens ho podíem creure! Poc després, Gandia s’acollia al Pla Edificant del Consell i tot es va posar en marxa. En 2020 es licitava el projecte, alumnes i professorat es traslladaven a barracons i en 2021 van començar les obres. Però uns mesos més tard, l’empresa adjudicatària renunciava a l’execució i es van paralitzar els treballs –Nooo!–. En gener de 2022 s’adjudicava a una altra empresa, a final d’any es reprenien les obres i s’anunciava que la comunitat educativa tornaria al seu centre en 2024. Però no. Tampoc.

Ha sigut ara, a gener de 2026. A la fi, tot s’ha allargat més del previst, però mai no és tard quan arriba, així que ara sí, poden sonar ben fortes les campanes de la Seu, que el vaixell ha arribat a bon port: la ciutat ja gaudix d’un extraordinari institut vell. I no tinc paraules. No tenim paraules! Un desig, una il·lusió, un somni de moltes comunitats, per fi, complit! La ciutat està d’enhorabona! I em pregunte si som conscients realment de la rellevància d’este fet.

Per entendre tals vivències –d’anys reduïts a unes línies–, on cada pas, cada petició, cada resposta, esdevenia una qüestió de fe, cal posar en escena els incomptables moments viscuts –i patits– per la causa: reunions informatives, reunions de l’AMPA amb la directiva del centre, de tots amb la corporació municipal, amb conselleries i secretaries autonòmiques, amb inspecció educativa, amb tècnics d’educació, d’urbanisme i serveis jurídics, claustres, consells escolars, assemblees de famílies, sessions plenàries de l’ajuntament, comunicacions contínues a premsa i ràdio... reunions al voltant de taules de bar perquè s’allargaven tant que calia menjar alguna cosa mentre es consensuaven escrits i accions... discussions i acords, tensió i conciliació, il·lusió i frustració... concentracions reiteratives davant de l’institut, manifestacions pels carrers de la ciutat amb pancartes plenes de consignes per una educació pública i de qualitat!, per un centre en condicions!... No demanàvem tant. I ho demanàvem tot.

Les comunitats educatives que formen part de la història d’este centre, les que ens han precedit, la nostra i les posteriors, també la Coordinadora d’AMPAs, i les institucions i les persones que han intervingut al llarg de tot el procés, tècnics, administratives, auxiliars, i els mitjans de comunicació, i els càrrecs públics amb la imprescindible voluntat política... tot plegat és molta gent, moltes hores i molt d’esforç per l’institut amb més solera de la ciutat. Vist en perspectiva, ha costat, i tant!, però sens dubte, ha pagat la pena!