El repte de la ciutat diversa

La recent aprovació per part del Govern espanyol de la regularització extraordinària per a mig milió de persones aborda una qüestió humana: la migració és sobretot un dret que garanteix la dignitat de la persona, i la multiculturalitat una oportunitat enriquidora per a tota la societat. El decret solventa, també, una necessitat fiscal acreditada per l’evidència empírica. Segons l'INE, sectors productius sencers es mantenen avui gràcies a les persones immigrants: les cures i el treball de la llar (72%), l'hostaleria (45%), la construcció (32%) o l'agricultura (31%). A més, la immigració és la clau de volta per a garantir el sistema públic de pensions. El Banc d’Espanya estima que es necessiten 24 milions de nous immigrants fins a 2053 per a cobrir el buit demogràfic, mentre que l'AIReF parla d'una incorporació necessària d'un milió de persones a l'any per a mantenir l'equilibri del sistema.

En els darrers tres anys, el 25% de l'increment del PIB espanyol ha estat aportat per la població immigrant, cosa que es tradueix en una major recaptació fiscal i cotitzacions a la Seguretat Social que sostenen l'estat del benestar de tots. A Gandia, on la pau social ha estat sorprenentment resilient malgrat l'absència de plans institucionals, els immigrants suposen el 90% de les noves contractacions dels darrers dos anys, sense generar cap impacte negatiu en els llocs de treball dels natius. Ignorar aquestes dades o treure-les del debat públic no és sols una negligència social, és un error de càlcul econòmic.

Però la integració no és un procés espontani. L’absència de conflictivitat greu en un període tan curt de creixement migratori és un èxit de la convivència ciutadana, no de la gestió pública. És ací on Gandia hauria de mirar cap a municipis pioners que han entès que el municipalisme del segle XXI es juga en la proximitat. Ajuntaments com el de Fuenlabrada, referent europeu en el programa Antirrumores, han creat xarxes de mediació que desmunten les mentides de l’extrema dreta abans que es convertisquen en veritats socials. O l’exemple de Manresa, que ha dissenyat oficines d’atenció integral que no sols gestionen papers, sinó que actuen com a radars de talent per a connectar el teixit productiu local amb la nova mà d’obra qualificada.

La necessitat de reforçar les polítiques locals transversals a Gandia —culturals, lingüístiques i d’habitatge— és un buit que comença a ser cridaner. Cal fixar-se en iniciatives com ara les de Vitòria-Gasteiz, on els centres cívics s'han transformat en espais d'hibridació cultural que eviten la creació de guetos, o els programes de mediació escolar de Santa Coloma de Gramenet. La invisibilitat mediàtica de la població immigrant a la nostra ciutat és el símptoma de la negació d'un fenomen sociològic que ja ens defineix. Si els mitjans i el govern local no normalitzen aquesta realitat, estan deixant el relat en mans del cinisme i la demagògia.

Davant d’aquesta tessitura, la resposta no pot ser la inacció o la dilació de polítiques integradores. Resulta una fal·làcia demagògica el discurs de la dreta i l'ultradreta, basat en propostes restrictives que se centren en la vinculació de la migració amb la inseguretat, l'exigència de deportacions massives o la limitació de l'accés als serveis públics. Com denunciava l'informe de CCOO i UGT publicat al desembre de 2025: “És un intent velat d'estigmatització”. Les persones migrants viuen del seu treball i, de fet, tenen una taxa d'activitat major (69,3%) que la de la població espanyola (56,4%).

Contra aquest retrocés, cal reivindicar l’ideal democràtic: una visió de Gandia on la ciutadania s'articula entorn d'un compromís cívic i un contracte de convivència basat en el treball, la laïcitat i la igualtat d'oportunitats. La nostra ciutat ha de triar ara si vol ser un lloc que simplement 'tolera' la presència de l'altre mentre el manté invisible als marges, o si prefereix liderar un model de municipalisme integrador que convertisca la regularització en un motor de creixement. La paràlisi institucional no és neutra; només alimenta, a curt termini el discurs xenòfob de les dretes i a mitjà termini, el monstre de la segregació.

Cal recordar que no estem davant d'un fenomen nou. Entre 1998 i 2008, els processos de regularització dels governs de José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van suposar passar d'1,6 milions d'immigrants regularitzats a 6 milions, segons dades de FEDEA. En aquesta mesura es va sustentar l'anomenat "miracle econòmic" de l'època. Tot i que l'increment d'aquella dècada va ser molt superior a l'experimentat des de 2018 fins ara, el factor diferencial actual és la velocitat, una celeritat que altera la percepció social i alimenta la inquietud si no es gestiona amb pedagogia institucional.

La Gandia de 2026 s’enfronta a un espill on sembla que encara no es vol mirar. Amb un cens que frega el 25% de població d’origen estranger, la ciutat ja no és una comunitat homogènia, sinó un ecosistema multicultural que sosté, literalment, l’arquitectura econòmica de la Safor. Tanmateix, aquesta realitat demogràfica conviu amb una invisibilitat mediàtica i política que resulta sorprenent. Mentre el silenci impera en els mitjans locals —on la població immigrant només apareix de manera tangencial o estigmatitzada—, la ciutat real batega als barris amb una vitalitat que mai no forma part dels discursos oficials. És l'hora que Gandia assumisca el seu destí com a ciutat moderna, trenque el silenci oficial i pose en marxa les polítiques d'una societat que ja ha optat per ser diversa.

* Ferran Martínez, Cebrià Molinero, Bernat Rodríguez, Boro Mañó, Batiste Bofí, Lluís Romero, Joan Martí i Jose Monrabal.