El Canvi Climàtic

Quan jo era menut, a l’hivern feia fred i per l’estiu, calor. En cadascun dels moments ens apanyàvem de la millor manera que podíem. A l'hivern, les cases amb planta baixa tenien una llar al voltant de la qual s’apropaven les persones. En les altres, en la carbonissa encesa sota la taula braser, trobaven confort cames i peus familiars. Els estius eren de banys i botija i, en alguna casa acabalada, algun ventilador sorollós.

La casa en la qual vivíem era un piset de l’Estat al barri de Corea, aleshores, lògicament, no hi havia cap tipus de calefacció. A ma mare li feia federat el braser. A l’hivern tots anàvem abrigats amb batins gruixuts de buata i amb peücs de llana. Un dia, els Reis Mags d’Orient ens portaren una estufa de gas, d’aquelles menudes de botelles de color blau, la qual, quan t’hi apropaves, proporcionava una calor suau, però ma mare, considerant-la una despesa inadequada, sols la deixava encendre quan el fred era siberià. Aquella botella menuda de butà ens va durar dos hiverns i començava el tercer quan l’haguérem de renovar en la carboneria del carrer Màrtirs, que era, crec, l’únic lloc a Gandia on es podia bescanviar.

A l’estiu compràvem un quart de barra de gel que tallava amb una destral aquell home i que dipositaven, en la nevera de fusta, damunt del serpentí per on passava l’aigua que procedia del dipòsit diminut, la qual obteníem freda de l’aixeta diminuta que sobreeixia en la nevera. El "xambitero" alegrava alguna vesprada i els diumenges, a casa de les ties i amb els cosins, la geladora de maneta ens proporcionava aigua de llima y altres granissats indescriptibles. A les nits es veien i es patien els incendis que afectaven el Molló de la Creu i el Mondúver, que deien que eren provocats pels ramaders, que trobaven després del foc herba nova per als ramats. Imatges d’impressió d’incendis que deien era la causa d’aquell calor sufocant.

Les previsions meteorològiques aleshores eren impossibles. En el menjador de casa dels pares hi havia aquell frare assegut el qual tenia una vara en la mà esquerra amb la qual assenyalava les diferents situacions de l’oratge: sec, humit, vent, bo i pluja. Quan assenyalava esta última, a més a més, la caputxa de l’hàbit li cobria el cap. Mai vaig comprendre com era capaç de fer estos moviments si dins del monjo sols hi havia un minúscul tros de suro, però a casa li fèiem cas, perquè marcava, més que prevenia, l’oratge.

El pati interior del col·legi de les Escoles Pies, quan jo estudiava allí, estava ocupat per un parterre en el centre del qual hi havia una estàtua de Sant Josep de Calassanç de grandària natural. El pati estava rodejat d’amplis corredors. En un dels cantons, enfront de la campana que feia sonar Leoncio per a indicar-nos les hores de classe i la de baixar al pati gran per al “recreo”, hi havia una palmera, enorme, amb un tronc fi i esvelt que arribava fins a la copa, la qual sobrepassava l’altura de l’edifici del col·legi.

Sovint em preguntava com podia aguantar eixa altura amb aquell tronc que semblava tan delicat, sobretot els dies que feia aire, quan la palmera pareixia haver-se tornat boja.

La palmera era un bon indicatiu del canvi de temps, perquè quan començava a fimbrar indicava que prompte arribaria la pluja, la qual cosa significava aleshores dues coses: que no podríem jugar a futbol en el pati gran, perquè era de ciment el que suposava esvarons i la visita probable a la clínica de don Tomàs Mut amb algun os desbaratat, i que ma mare Lolita, eixe dia, plujós, faria coques de dacsa per a dinar.

L’arribada de la televisió en blanc i negre introduiria a figura i la veu de Mariano Medina, l’home del temps. La televisió iniciaria el canvi social del país i, Medina, la predicció meteorològica, amb mapes que dibuixaven ratlles i corbes, amb lletres majúscules símbols d’anticiclons i de borrasques, els quals ens mantenien atents davant del televisor en acabar els telediaris.

L’any 1940 començarien els registres informatitzats de les condicions meteorològiques, els quals serveixen per a fer els “models” en els quals es basen els actuals meteoròlegs per a fer-ne les previsions del país, de les comunitats, de determinats indrets, tot i que, a pesar de la suposada fiabilitat, s’equivoquen sovint per les variables incontrolades.

Estos registres meteorològics a Espanya són gestionats principalment per l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia), la qual manté una xarxa nacional d’estacions automàtiques, pluviomètriques i termomètriques per al seguiment meteorològic.

Des de fa uns anys, sentim parlar del canvi climàtic i com a causa d’este hi ha el rebombori de l’oratge. Si vostè s’endinsa en la xarxa sobre el tema, trobarà una informació exagerada: des de qui en nega l’existència fins a qui afirma que en este hi ha la causa de tots els descontrols meteorològic, degut, principalment, a la crema de combustibles fòssils com el carbó, el petroli o el gas. Eixa crema genera emissions de gasos d’efecte hivernacle, els quals actuen com una manta que envolta la Terra, atrapa la calor i eleva les temperatures, cosa és tan sols el principi de la història. Com que la Terra és un sistema en el qual tot està connectat, els científics diuen i ens alerten que els canvis en una zona poden influir en els canvis de totes les altres, com ara sequeres intenses, escassesa d’aigua, incendis greus, augment del nivell del mar, inundacions, desglaçament dels pols, tempestes catastròfiques i disminució de la biodiversitat.

És una realitat desastrosa a la qual es fa més o menys cas. En l'àmbit internacional hi ha hagut reunions amb protocols de compliment de trellat, que alguns països s’han negat a signar.

Però, en el pla personal, crec que tots podríem parlar d’haver viscut situacions de tarannà extrem respecte al clima. Recorde haver jugat amb la neu, a principis dels anys huitanta, amb els meus fills , en l’arena de la platja de Gandia, on vivíem. Recorde tornar a ma casa des de l’hospital, aigua a la cintura, esquivant cotxes que anaven a la deriva pel carrer Ferrocarril d’Alcoi en la inundació de l’any 1987. La impressionant pedregada bonyeguda dels sostres d’infinitat de vehicles, la qual, a més a més, provocà traus sagnants en alguns caps dels participants en la processó del Crist a Beniopa l’agost de l’any 1986. Recorde amb desassossec l’incendi que afectà a Marxuquera l’agost de l’any 2028. Que no dir del desastre de morts i destrucció provocats per la dana fa poc més d’un any i que tant ens afectà a tants en l’ànima... el canvi climàtic?

Jo els he de dir que mai no he passat més calor que en els dos darrers estius, calor intens, persistent, sufocant. Que he viscut amb inquietud manifesta les inundacions d’estos dies passats a Andalusia i, sobretot per a mi, els dies d’airada que hem patit estes dues ultimes setmanes, amb ratxes de vent que semblava que anava a emportar-s’ho tot.

Federat!

Estos dies, enmig del vendaval, jo he recordat tendrament aquell temps de la infància en el barri de Corea on els carrers estaven encara per empedrar i que, com cantaven els fallers amb musica de Clavelitos quan plovia, podies ofegar-te en un bassal i quan no, que se’t menjava la pols.

Enyor!

Suscríbete para seguir leyendo