Les floretes del cementeri

Durant 42 anys he estat treballant en la meua consulta mèdica, dedicada al diagnòstic i al tractament de les malalties de la mama, especialment la del càncer. He atès infinitat de pacients que hi arribaven aterrides, les primeres visites, perquè creien que aquell problema que venien a consultar era un dels símptomes d’aquella terrible malaltia que causava la desgràcia —i massa vegades la mort— a tantes dones, algunes de les quals elles coneixien o amb les qual tenien relació.

Jo sóc testimoni de la fortalesa de les dones davant d’eixa greu malaltia, de la seua enteresa per a combatre-la, de la seua decisió de lluitar contra l’estadística i de com, sempre, li preocupava més el dolor que anava a causar als seus que l’infortuni que a ella li poguera arribar. Ho he dit en totes les ocasions en què he pogut fer-ho, el comportament de les dones, l’actitud de les dones, en eixos moments decisius, m’han impactat sempre en l’ànima i han contribuït a enfortir-me l’esperit.

Afortunadament, la major part dels problemes que les portaven a la consulta no eren càncer, però, des d’aquell primer moment, jo animava les pacients a passar-hi regularment, a fer-se una revisió de les mames, la qual constituïa aleshores la forma de detectar precoçment un càncer de mama, llavors l’única manera de poder arribar a hora i d’intentar curar-lo.

Les dones passaven a fer-se eixes revisions i en la majoria de les vegades les exploracions que els efectuàvem eren normals. Tot i que venien, lògicament, amb la inquietud que jo poguera detectar-los alguna anomalia, la veritat és que aquelles visites anuals acabaren tenint prou de rutina i molt de tranquil·litat. Algunes d’elles ho han fet al voltant de quaranta anys i hem acabat tenint una relació mútua d’afecte.

De vegades en acabar aquelles consultes tranquil·litzadores, hi havia moments per a interessar-se pels succeïts personals i familiars de l’any anterior, hi havia espai per esplaiar sentiments, de rebre confidències. Tot en curts espais de pocs minuts, però suficients. I així han anat passant els anys. Les pacients i jo mateix, anàrem fent-nos majors, evolucionant junts amb el pas del temps.

Recorde algunes d’estes converses. Aquella dona amb la saviesa apegada a la mirada, qui, un dia, prou desconcertada pels canvis socials que ens envoltaven em digué: “Don Pasqual ara que ja em sabia les respostes, van i... em canvien les preguntes!”. I una altra que albirava, inexorablement, el pas del temps comprovant el declivi de la fermesa del pits, les arrugues cada vegada més presents en la cara i la flaccidesa general de la pell del cos, i que m’ensenyà els dors de les mans, on havien anant apareixent, progressivament, aquelles taques de color marró i em va dir: “Mire doctor... en el meu poble diuen que estes taques són... les floretes del cementeri”.

Esta setmana he hagut d’acompanyar un familiar a fer-se una exploració en l’Hospital Universitari Francesc de Borja de Gandia. Vaig estar una bona estona assegut en la sala d’espera, durant la qual el meu cap volà cap a tanta experiència viscuda en els diferents hospitals Francesc de Borja en els quals vaig treballar com a cirurgià, però em va copsar adonar-me que tenia el dors de les mans plenes d’eixes “taquetes” marrons en les quals encara no m’havia fixat o a les quals no havia posat atenció, i no sabria com transmetre’ls la impressió que em va fer en eixe moment.

Jo he tingut tota la vida una cura exquisida de les mans. En el pla físic, perquè no s’accidentaren, ja que les necessitava par a operar les pacients, i en el pla de condícia personal, perquè amb elles explorava aquella part que les dones consideraven tan intima i subjectiva. Però eixes mans, sovint alabades, quan no, enmig de la meua vergonya, besades per les pacients, eixes mans, ara, estaven plenes d’aquelles floretes del cementeri.

Sóc conscient d’estar fent-me gran i el dia a dia m’ho recorda. Conserve el cap espavilat i la gimnàstica m’ajuda en el manteniment del cos. M’alegra creure que he viscut amb intensitat els moments de la vida i guarde en la memòria i en l’esperit molts d’ells. Vostès en son testimoni perquè durant díhuit anys, setmanalment, els he transmès, en esta pàgina o en les ones de la ràdio, els records, les sensacions i les emocions viscudes d’una vida que jo considere plena.

Però, l’altre dia, eixe matí, estava en l’hospital i em vingueren a la memòria vicissituds que s’ esdevingueren entre aquelles parets. Els noms de tants companys desapareguts; de tants pacients que passaren pels seus llits, pel quiròfan o que arribaren angoixats a la porta d’urgències; de tantes hores d’intensa dedicació responsable, de tantes nits de guàrdies solitàries, de tantes impotències patides els primers anys per les mancances de personal i d’instal·lacions en aquella residencia mixta hospitalària, meitat ambulatori, meitat hospital, que la gent nomenava, amb cert grau de desconsideració, el “laboratori”.

Vaig treballar prop de catorze anys allí. Tot el personal érem com una família, ens coneixíem tots. L’any 1992 vaig demanar una excedència, perquè no podia compaginar l’horari de la jornada hospitalària i la de les guàrdies amb la consulta privada que m’ocupava tant de temps. D’això fa 34 anys. Ara no conec a quasi ningú dels qui allí treballen!

En l’antic hospital Francisco de Borja, van nàixer els meus fills; en l’Hospital Francesc de Borja del Passeig, van morir, dignament, els meus pares, i en el nou Hospital Universitari Francesc de Borja de Sancho Llop, amb confiança, em van operar a mi fa set anys.

Llarga vida a l’hospital de Gandia i, també... a les floretes del cementeri!

Suscríbete para seguir leyendo