Sobre els orígens de l’església de Benieto

Durant l’any 2025 hem viscut un moment clau en la recuperació d’un dels elements patrimonials més desconeguts i, alhora, més rellevants de Gandia: l’ermita de Sant Vicent. Situada a la partida de Benieto, vora el riu Serpis i a tocar de l’antic camí d’Almoines, aquest edifici va ser adquirit en ruïnes fa pocs anys per l’Ajuntament de Gandia amb l’objectiu d’evitar-ne la desaparició definitiva. Des del mateix moment de la compra, els serveis tècnics municipals vam iniciar els tràmits per a la redacció d’un projecte de consolidació i per a l’obtenció de les autoritzacions preceptives de la Conselleria. Malauradament, l’arribada de la covid va paralitzar els pressupostos no essencials i va obligar a ajornar l’actuació, que només es va poder reprendre a les acaballes de 2024, quan un incendi va calcinar la coberta de l’ermita.

Afortunadament, l’any 2025 s’ha pogut posar en marxa la primera fase de la seua restauració. Aquesta ha consistit en la instal·lació d’una coberta provisional per protegir les restes arquitectòniques i l’execució d’un ampli projecte arqueològic, dirigit per qui subscriu, junt amb Pau Garcia-Borja i Ana Valero, destinat a l’estudi de l’edifici i del seu entorn immediat. Aquest tipus d’intervencions, prèvies a qualsevol restauració, són legalment i tècnicament imprescindibles per garantir una recuperació rigorosa del monument. En aquest cas, a més, els resultats obtinguts han confirmat sobradament la importància de l’actuació per a aprofundir en la història del lloc, la qual s’ha vist modificada àmpliament pel treballs realitzats.

Tradicionalment, la major part dels estudis havien vinculat l’ermita de Sant Vicent amb l’església de Benieto Sobirà o dels Moros, que hauria estat fundada com a annexa de Sant Josep del Raval l’any 1535, després de les conversions forçoses de la població musulmana del Ducat de Gandia. Segons aquesta interpretació, l’edifici s’hauria alçat sobre les restes de l’antiga mesquita de l’alqueria i, poc després, el 1574, per voluntat de Juan de Ribera, hauria estat cedit a la nova parròquia d’Almoines, de la qual hauria depés, ara com a ermita, fins al segle XX.

Tanmateix, l’arqueologia ens dibuixa una realitat ben diferent. L’excavació de l’interior de l’ermita ha permés identificar els nivells fundacionals de l’edifici, que, a partir dels materials ceràmics recuperats i de les datacions radiocarbòniques obtingudes d’un fragment d’escàpula d’ovella, podem situar amb un marge d’error molt reduït en les dècades centrals del segle XV.

La planta original es caracteritza per una sola nau, articulada mitjançant tres arcs diafragmàtics lleugerament apuntats, i per un únic accés obert en un dels costats curts, amb una porta d’arc de mig punt feta amb rajola. Tot plegat, juntament amb l’absència total de mihrab, minbar, minaret o qualsevol altre element propi del hàram o sala d’oració d’una mesquita, permet afirmar amb seguretat que l’edifici va ser concebut des de l’origen com una església cristiana, construïda, a més, sobre un solar fins aleshores desocupat i sense estructures anteriors.

Al seu voltant s’ha documentat també un intens programa urbanístic que pareix coincidir cronològicament amb el moment de construcció de l’església. Aquest conjunt d’actuacions s’ha de relacionar, per tant, amb una fase d’expansió de l’alqueria de Benieto Jussà o dels Cristians, de la qual el temple hauria format part. Així ho suggereix la identificació, durant l’excavació del pati de l’actual ermita, de diversos àmbits construïts que no presenten cap relació funcional directa amb l’edifici religiós, o la troballa, fa ja alguns anys, d’una tàpia que tancava l’assentament, ara ja desapareguda.

L’església hauria disposat, a més, d’un fossar on s’enterrava la població de l’alqueria. Aquesta interpretació s’ha pogut plantejar gràcies a la recuperació de més de 120 esquelets adults i 100 d’infantils procedents d’un ossari construït dins de l’ermita a inicis del segle XVII.

La selecció aleatòria de set individus diferents d’aquest ampli conjunt osteoarqueològic, actualment sota estudi per la investigadora saforenca Daniela Lorente, ha permés establir una forquilla d’ús del cementeri cristià de Benieto que s’estén des de les dècades centrals del segle XV —és a dir, al temps de la fundació de l’església— fins a l’inici del segle XVII, moment que associem a la construcció de la cripta. És probable que la desarticulació del fossar responga a la reordenació del poblament i de la xarxa parroquial posterior a l’expulsió dels moriscos, un procés que hauria comportat la transformació de l’antiga església en una ermita ja desvinculada d’aquestes funcions comunitàries.

Convertida en lloc de culte hagiogràfic des d’aleshores i fins al segle XX, l’ermita encara va experimentar dues reformes de gran rellevància. La primera, de caràcter principalment ornamental, al segle XVIII, va dotar la façana d’una espadanya decorada, va reformar completament el presbiteri i l’altar i va afegir una sagristia. La segona, molt més agressiva, es va produir als anys trenta del segle passat, quan es van ampliar les construccions annexes per allotjar l’habitatge d’un mestre i es van obrir diverses finestres al mur lateral de tàpia per augmentar la llum natural de l’edifici, aleshores destinat a ús escolar.

L’església de Benieto Jussà, el Benieto dels cristians, es va desenvolupar així de manera notable durant els segles XV i XVI, a l’empara del pont del Raval, una de les principals vies d’accés a la vila de Gandia. Situada molt a prop de l’alqueria musulmana de Benieto Sobirà, just en el punt on es bifurcaven els camins de Gandia cap a Vilallonga i cap a Dénia, aquesta comunitat de llauradors cristians pareix haver tingut un creixement destacat en el període previ a l’expulsió dels moriscos, en ple zenit del Ducat de Gandia, especialment a partir de l’arribada dels Borja. La relació de l’edifici amb una antiga mesquita queda, doncs, totalment descartada i, atesa la seua cronologia primerenca, a mitjan segle XV, difícilment hi ha dubtes sobre la identitat d’aquesta alqueria.

El treball d’investigació continuarà, i l’estudi de les restes humanes ens permetrà conéixer molt millor aquells cristians que van habitar l’alqueria de Benieto. Paral·lelament, s’està analitzant també la maqbara o cementeri islàmic del Benieto poblat per musulmans, apareguda durant la construcció del polígon industrial annex.

L’anàlisi comparativa d’aquestes dues comunitats llauradores, tan properes en l’espai, ens ajudarà a entendre millor les seues semblances i diferències en aspectes tan rellevants com l’alimentació, el treball, la higiene, la salut o les relacions culturals, socials i econòmiques entre elles. Tot aquest procés haurà d’anar acompanyat, necessàriament, de la finalització de la restauració de l’edifici, perquè l’ermita, després d’haver patit durant dècades les conseqüències d’un urbanisme extremadament agressiu, mereix ser dignificada i dotada d’un ús final que, si més no, en preserve la memòria.

Suscríbete para seguir leyendo