De veres?

En les comunicacions mèdiques especialitzades sovint es reben notícies que et copsen l’atenció. Algunes les llig amb l’interès propi de qui ha lluitat tota la vida contra una malaltia de la qual desconeixia l’origen, però de la qual patia les conseqüències, de vegades irrecuperables, en el cos de les meues pacients.

Fa uns dies, abans de Falles, vaig rebre l’habitual revista "IM Medico", el mitjà acreditat per a la innovació mèdica, la qual rebem tots els metges i els especialistes relacionats amb l’àmbit sanitari, en la qual venia la notícia de què amb un senzill sensor de saliva es podia detectar un biomarcador proteic vinculat a diversos càncers.

Una prova, deien que de baix cost, desenvolupada per investigadors de la Universitat Tecnològica de Queenslad, a Australia, pot determinar la presencia d’una proteïna, l’expressió de la qual s’havia detectat en diversos tipus de tumors malignes, com els càncers d’ovari, pròstata, gàstric, colorectal i el que m’interessava a mi, el de la mama. Però, immediatament, em vingué al cap la pregunta... De veres?

Fa deu anys els escrivia a vostès en esta pàgina del diari un article que nomenava “Amb dues gotes de sang” en el qual jo ja els contava que un projecte, nascut en la Universitat Politècnica de València, pretenia dissenyar un dispositiu mitjançant el qual es pogueren diagnosticar, precoçment, alguns dels càncers que ens afecten.

El dispositiu, dotat de tecnologia nanofotònica, permetria detectar, amb dues gotes de sang, la presencia de biomarcadors dels càncers d’una manera ràpida i sensible. Científics de tot el món havien detectat l’existència d’estos biomarcadors en la sang de les persones i s’havia comprovat, amb una correlació estadística significativa, la presencia d’alguns en la sang dels malats de càncer.

Aleshores el camí que s’obria era el d’examinar la sang dels individus, suposadament sans, detectar-hi l’existència d’aquelles alteracions i, a més a més, saber quin tipus de càncer les causa. I aleshores jo em feia, també il·lusionat, la pregunta... De veres?

He dedicat tota la meua vida professional al diagnòstic i tractament del càncer de mama. Quan vaig començar-hi, fa més de quaranta anys, les dones arribaven a la consulta perquè s’havien trobat, de casualitat, un “bult” en una de les mamelles. Eren tumors ja molt grans (alguns es podien apreciar, fins i tot, amb la pacient vestida), i quan els preguntaves perquè havien esperat tant et deien què, encara que feia temps que el notaven —de vegades, anys—, no els havia preocupat i no li havien fet cas, perquè no es feia mal.

Aquella assimilació del dolor amb la malaltia fou catastròfica per a elles, perquè el càncer de mama no fa mal, ja que creix molt poc a poc, la major part necessitarien entre huit i dotze anys per a fer-se de la grandària d’un cigró i a partir d’eixe moment ja pot escampar-se.

Aleshores hi arribàvem tard. La processó de tractaments de tortura que seguien aquelles dones, amb mastectomies brutals, radioteràpies abrasives i quimioteràpies verinoses, acabava quasi sempre amb la mort de les pacients, freqüentment enmig de dolors brutal per les metàstasis. A  més a més era una situació habitual, perquè el càncer de mama afecta a una de cada huit dones. És poden vostès imaginar la situació d’angoixa en la població femenina? El calvari de les pacients afectades i el de les seues famílies?

Tot ha canviat, radicalment, en els darrers anys. Hui es pot curar el càncer de mama si es compleixen dues premisses: trobar-lo prompte i tractar-lo bé.

Els responsables polítics de la sanitat pública, afavoriren la creació de centres de diagnòstic precoç i propiciaren campanyes d’informació a les dones perquè hi acudiren a fer-se mamografies amb les quals podien ser detectats els càncers de mama en la mínima expressió, anys abans de que elles el trobaren per casualitat. Les campanyes van dirigides a totes les dones. A totes les dones que mai faran un càncer de mama i a les que sí que el faran i es beneficiaran del trobar-lo de seguida.

La realitat constatable és que, amb aquestes campanyes de diagnòstic precoç, en els darrers cinquanta anys s’ha aconseguit una disminució de la mortalitat per càncer de mama en el món importantíssima. A més a més, han afavorit que hui es puguen tractar estos càncers amb operacions quirúrgiques mínimes, conservant la mama, i amb quimioteràpies menys agressives i, sobretot, personalitzades.

Jo encoratge les meues pacients perquè ho facen periòdicament. “La mamografia és imprescindible, insubstituïble —els deia jo en la meua consulta—, almenys, fins que arribe el moment que puguem detectar el càncer de mama en una anàlisi de sang com ho podem fer amb el sucre o amb el colesterol i, aleshores, igual que sols s’envia a l’endocrinòleg aquell que té el sucre alt i als altres no, nosaltres, els especialistes de la mama, sols atendríem les dones a les quals la anàlisis de la mama els ixquera positiva i milers d’elles que ara es controlen amb mamografia no faria falta que ho feren!”. De veres que aquell projecte Saphely —deia jo, aleshores— seria el primer pas per a començar eixe nou camí?

Tant de bo que haguera sigut així. Aleshores, per precaució, els contava en aquestes línies que mentrestant calia no distorsionar realitats. Aquell projecte buscava trobar amb dues gotes de sang quines persones podrien tindre el càncer de mama, però no indicava la causa del per què el patien. No sabíem, ni sabem encara, d’on ve aquest càncer. No tenim vacunes ni tampoc tenim consells per a donar sobre el que cal fer o cal evitar perquè no aparega.

Per això, mentre este tipus de noticies que apareixen sovint, inclús en els mitjans de comunicació sanitaris oficials, no esdevinguen una realitat i puguen evitar exploracions radiològiques o quirúrgiques innecessàries, cal continuar amb el diagnòstic mamogràfic com l’única possibilitat de trobar precoçment un càncer de mama.

També pensava estos dies que calia considerar, en el territori de la bioètica, els nous plantejaments que tindrien les decisions mèdiques que caldria adoptar en una pacient a la qual s’ha diagnosticat que té un càncer i no pots trobar-li’l encara en cap de les exploracions que hui fem, ja què el càncer de mama té una fase inicial, denominada preclínica, en la qual cap dels aparells de diagnòstic actuals el pot detectar.

Aleshores, que hi faríem? La dona podria suportar la càrrega psicològica de saber que té una malaltia, la qual era, fins no fa massa, mortal? Que no es sabria quan apareixerà! En quina de les dues mames ho faria? En quin lloc dins d’aquestes? La brutal mastectomia bilateral seria la solució?

Fa deu anys, en aquell article jo els escrivia: “Caldrà preparar-se per a un nou temps, per a unes noves estratègies, per a uns nous abordatges de la problemàtica que es presentarà, però ara done la benvinguda al projecte i expresse el desig sincer del seu èxit perquè, a pesar de les dificultats presagiades, eixe avenir m’il·lusiona, té el color de l’esperança”.

No hi he tornat a escoltar rés sobre això. En els laboratoris es treballa per trobar per quina causa una cèl·lula normal d’una mama normal es converteix en cancerosa i aquesta creix, lentament i impunement, fins a convertir-se en un càncer, sense que la dona se n’adone, perque no provoca dolor. Però recorden allò de la importància vital que té trobar-lo prompte i hui, això, sols es pot aconseguir mitjançant la tècnica de la mamografia. Les dones han de fer-se, regularment, un estudi mamogràfic de les mamelles! De veres!

Suscríbete para seguir leyendo