"El Forn d'Alandete"

El tancament del forn de Santi, nom pel qual era conegut darrerament, ha deixat un buit profund al barri i a tota la ciutat de Gandia. No era només un lloc on comprar pa o dolços; era un punt de trobada, un espai carregat de memòria i tradició que durant dècades havia format part de la vida quotidiana de moltes generacions.

Santi, l’ànima del forn, ens va deixar la primera setmana del 2026. Era una dona estimada per tots, coneguda no només pel seu ofici, sinó també pel seu caràcter proper i la seua dedicació incansable. Amb més de noranta anys, continuava al peu del canó, darrere del taulell, atenent els clients amb la mateixa energia i estima de sempre. El forn era la seua vida, i ella era el cor del forn. Al seu costat, sempre hi havia el seu fill, Vicent Alandete, que l’acompanyava en el dia a dia del negoci familiar. La seua pèrdua, tan sols quatre dies després del soterrar de sa mare, va ser un colp encara més dur per a la família i per a tot el barri. Ambdós representaven una manera d’entendre el treball i la tradició que avui dia és cada vegada més difícil de trobar.

El forn de Santi havia sabut mantenir l’essència de la fleca tradicional, però també havia evolucionat amb el temps. En els últims anys, s’hi havien introduït novetats, especialment en el camp de la rebosteria, que convivien amb els productes de tota la vida. Aquesta combinació entre tradició i innovació havia sigut una de les claus del seu èxit i de la seua permanència.

La continuïtat semblava assegurada amb la incorporació d’Arnau, net de la família i representant de la tercera generació. Format a València, havia tornat amb il·lusió per ajudar la seua iaia i el seu oncle, aportant noves idees sense perdre de vista l’essència del forn. La seua presència simbolitzava l’esperança que el llegat familiar continuaria viu.

En retirar-se Santi, Ma. Carmen va assumir la responsabilitat del despatx, encarregant-se de la venda de pa, dolços i altres especialitats que havien fet famós el forn. Entre aquestes, destacaven els pastissets d’herbes, de tomaca i de pèsols, autèntiques delícies que formaven part del patrimoni gastronòmic local.

Però si hi havia uns productes que definien el forn de Santi, aquests eren, sense cap dubte, els panous, les reganyaes i les tradicionals mones de Pasqua. Durant la Setmana Santa i fins a Sant Vicent, la placeta, com denomina la gent del barri la plaça de Maria Enríquez s’omplia d’una flaire inconfusible que anunciava l’arribada d’aquestes dates tan especials. Era un aroma que evocava infantesa, família i celebració.

Els dies de Pasqua, les cues davant del forn eren llargues i constants. Veïns i visitants esperaven pacientment per aconseguir les seues mones o panous, sabedors que estaven adquirint un producte únic, elaborat amb cura i amb una recepta que havia passat de generació en generació. Per a molts, era impensable celebrar la Pasqua sense passar pel forn de Santi.

Ara, amb el forn tancat, el barri ha perdut una part de la seua identitat. Ja no hi ha aquella flaire dolça que omplia els carrers, ni el moviment constant de gent entrant i eixint. El silenci que ha quedat és el reflex de l’absència d’un lloc que era molt més que un negoci. Més que mai, trobem a faltar Santi i Vicent, però també tot allò que representaven: la dedicació, la proximitat, la tradició i l’amor pel treball ben fet.

El forn d’Alandete o forn de Santi no era només una fleca; era un símbol de comunitat, un tros viu de la història de Gandia que, encara que ja no estiga obert, continuarà present en la memòria de tots aquells que el van conèixer. Perquè hi ha llocs que no desapareixen del tot. Romanen en els records, en les olors, en els sabors i en les històries compartides. I el forn de Santi serà, sempre, un d’aquests llocs.

P.S. Hui, en passar per la porta del forn, he vist un cartell que m’ha fet albirar que, potser el tancament no siga definitiu. Tant de bó

Suscríbete para seguir leyendo