Temps Sant

En la dècada dels cinquanta del segle passat començà el ressorgiment de les germandats de la Setmana Santa de Gandia, algunes de les quals tenien origen centenari i havien estat apagades des de feia anys. Jo vaig nàixer a principis d’eixa dècada i, donat que en ma casa hi havia interès i devoció, vaig viure des de molt menut, amb intensitat, la Setmana Santa. La festiva i la religiosa. Era la meua Setmana Santa.

Per a mi, el temps sant començava el divendres anterior, el dia de la Mare de Déu dels Dolors, el dia del sant de ma mare, Lolita. Una nit molt especial, en la qual ma casa s’omplia de tios i de cosins que venien per a felicitar-la i, també, de l’aroma de rotllets d’anís, de coca de mida i d’aquella “fabiola” que ma mare havia preparat durant aquell matí. Aquella nit, mon pare, qui tornava diàriament del treball a Oliva, apareixia, com tots els anys, amb una palma blanca i lluenta per a mi i una altra, trenada artesanalment, per a la meua germaneta Amparo. Amb eixes aniríem, dos dies després, a la processó del Diumenge de Rams.

Diumenge de Rams era dia d’estrenar alguna peça de vestir. Perquè el temps millorava. Perquè el cos se’ns havia fet gran. Una rebequeta de perlé, uns pantalons curts d’entretemps, uns calcetins nous i unes sabatetes, cada any més grans. Era, també, dia de fotografies. Jo en tinc una, amb la meua germaneta, mudats, amb les nostres palmes a les mans, feta a la placeta del Segó, davant de la pastisseria d’Otilia, parats a la vora de l’estany on els coloms es perseguien clapotejant l’aigua i, en trobar-se, s’acariciaven parrupejant-se en un ritual que, aleshores, jo no comprenia i, ara, ja si. La meua palma és d’home, més alta que jo. La de la meua germaneta és de xica, de xiqueta, amb aquelles filigranes trenades de les quals penjaven caramels. En eixa fotografia havíem de tindre cinc i tres anys, i la meua germaneta i jo ens pareixem com dues gotes d’aigua.

En tinc una altra fotografia, d’un altre Diumenge de Rams. Uns anys més tard. El 1968. Hi estem els alumnes del curs preuniversitari del col·legi, disfressats d’apòstols i de Jesucrist, per a participar en la processó matinal de les palmes pels carrers de Gandia. La fotografia està feta en el corredor del segon pis de les Escoles Pies, el qual donava a aquell pati interior on estava l’estàtua de sant Josep de Calasanç.

En aquells anys, els alumnes d’últim curs dels escolapis ens encarregàvem de dues tasques ciutadanes importants: formàvem l’única banda del Tio de la Porra que circulava per Gandia en la Fira, i representàvem l’entrada gloriosa i triomfal de Jesús en Jerusalem el Diumenge de Rams en aquella processó que eixia de l’església de l’Escola Pia, muntava per la Vila Nova, passava pel Passeig i acabava en la Col·legiata.

Érem dotze apòstols i el Jesucrist... i un burro! Que vam conduir nosaltres, pels carrers de la vila, sense el ramader, la qual cosa, quan la recorde, em sobta, perquè jo he tingut, durant molts anys, en la Marjal una burreta, Roberta, que no vaig aconseguir mai que moguera una sola pota per dirigir-la on jo volguera. En la foto, menys el burro, estem tots en aquell segon pis.

Érem molt bona gent, bons estudiants. Professors i rectors recordaven aquell curs nostre com uns dels millors que passaren per les aules escolàpies. El pare Moliner, de malnom el Watutsi, qui exercí uns anys, de forma autoritària, com a rector del col·legi, ens va descriure com a un gran curs amb un cap potent, un cos fort i poca cua.

En la foto, darrere de túniques, barbes, i perruques ens reconeixíem perfectament: Paquito Moratal va de Jesucrist, perquè era el més primet i pensàvem en el burret, Fernando Mut era sant Joan, Pasqual Molina feia de sant Pere, i Rafa Durà, Paquito Marti, Manolo Moragues, Pep Bertó, Vicent Costa (qui va faltar fa ja massa anys), Pep Pellicer, Pedro Martí, Fernando Ferrer, l’Enric i l’Eduard Montoro representaven la resta d’apòstols. Érem companys tots d’aquell curs extraordinari de cap potent, cos fort i poca cua.

Abans d’arribar a aquell curs de preu, transcorrerien els sis anys de l’antic batxillerat en el col·legi, durant els quals es consolidà la Setmana Santa a Gandia. Eren els anys seixanta i eixa setmana discorria entre l’escola i les processons a la nit. Temps sant.

Dilluns era la nit del pas l’Oració de l’Hort, l’anda del qual ens deixava bocabadats pel moviment compassat de l’olivera i per les imatges del Crist agenollat. Contaven que tenia gran valor, perquè era de l’escola de Salzillo i de l’àngel assenyalant l’infinit. Dimarts, possessionava el pas de Sant Pere, la germandat recentment creada en el col·legi, la que més m’agradava a mi, pels colors de la vesta i perquè era en la que més caramels replegava —mai vaig aconseguir que ma mare m’apuntara al pas, perquè deia que econòmicament no era possible—. Dimecres, el pas del Natzarè, que no donava caramels, però del qual m’impressionava molt aquella cara del Crist amb la corona d’espines clavada al cap de la qual brollaven gotes de sang corrent-li per la cara. A la nit, em contaven que eixia el pas del Silenci, el qual ja no me’l deixaven veure’l perquè acabava massa tard.

En les cases de l’Estat, al barri de Corea, la festivitat es vivia amb intensitat. Al matí les rialles i els jocs dels xiquets omplien d’animació aquells carrers encara per empedrar. Al migdia, l’aroma dels pastissets, fets per ma mare i acabats de coure en el forn de la senyora Marina, curullava tot l’espai del diminut pis. Uns pastissets de tomaca fregida amb tonyina negra i altres de pèsols, ceba escaldada i tonyina blanca. Els pastissos, les olives i la salmorra conformaven els sabors casolans de la meua Setmana Santa. Dies d’abstinència de menjar carn, habitualment escassa a ma casa i, també, dies de butles hipòcrites en les taules d’unes altres llars.

Dijous Sant era festa. No festa eclesiàstica de guardar, però sí festa social de mudar-se. Eixa vesprada anàvem als oficis religiosos i després a les diferents esglésies a visitar els monuments. Pels carrers de Gandia ens trobàvem tots. A la nit, la processo més nombrosa de La Dolorosa transcorria pels carrers de Gandia i la del Crist de les Angoixes pels carrers desangelats del barri que ja començava aleshores a nomenar-se Corea.

Recorde el silenci amb el qual es vivia el Divendres Sant. Pels carrers de Gandia durant aquelles hores tronava un silenci sepulcral, obligatori. Recorde, com escolà que era, la interminable lectura, cantada en llatí, de la passió en els oficis religiosos de les tres de la vesprada, moment en què va morir Jesús.

A boqueta de nit començava la solemne processó del Sant Soterrar, a la qual jo assistia amb els meus pares i la meua germaneta asseguts en aquelles cadiretes de fusta i de bova, que mon tio Joaquin Torres venia en el Foment. Allí d’una forma més còmoda i més impactant vivia, a través de les figures dels trons de les confraries, tots els moments, de la passió de Jesús.

Durant més de quaranta anys he eixit en eixa processó del Sant Soterrar amb la vesta del pas del Crist de l’Agonia de la Parròquia de la Sagrada Família. Des d’en fa uns quants, ja tan sols participi en el Via Crucis penitencial del Divendres Sant que es celebra este dia a les huit del matí. És una autèntica delícia caminar pausadament, al ritme i so de la música sacra que envolta els carrers de la nostra ciutat, nus de personal i de bullici. Ací he descobert una Gandia que no coneixia, unes cases, uns edificis, que han estat ahí tota la vida i que jo no havia «vist» mai.

Temps Sant!

Suscríbete para seguir leyendo