Del temps feliç

"Del temps, quan passa, només una mínima part imprevisible queda convertida en record; en el record, però, ja no hi ha temps. O hi ha, si es vol, el temps feliç". Josep Piera – "El temps feliç" (2001).

"Pep Piera es mor. M'han contat que està molt malament. És a l'Hospital". Jo no sabia molt bé qui era Josep Piera en aquell moment, però si sabia que era si no el més, un dels nostres poetes i escriptors viu més premiat en la nostra llengua. Ho era ja per aquells anys 80 en els que va caure malalt. Molt malalt. Com ell mateix em va dir més avant pensava que no ho comptava. ¡I teníem un escriptor d'eixa talla a Gandia, a la nostra ciutat!.

Aquell jove periodista que jo era va veure allí una entrevista. Qui sabia quantes més podria donar Josep Piera? Ho vaig comentar en la redacció de Radio Gandia on no vaig trobar massa entusiasme per la idea, però em van dir si, avant. Sobretot Mila Rabal em va animar a fer-la.

A la fi dels 80 la figura de Josep Piera no era reconeguda com ho és hui a la seua ciutat natal (Beniopa-Gandia). Ni en la majoria de cercles socials i tampoc entre els polítics. “Eixe és un separatista, catalanista. Odia les falles i tot el que és valencià”. Quanta ignorància i quant autoodi. No van canviar les coses en un dia, però el temps, al final, sol posar a cadascú en el seu lloc, i a Pep Piera l'ha situat en la defensa més destacada i universal de la seua terra, de la seua llengua i de les seues arrels, de la nostra història, profunda i recent.

No recorde com, però vaig aconseguir el telèfon de Marifé. Vaig parlar amb ella i li vaig preguntar per l'estat de l'escriptor i de la possibilitat d'entrevistar-li. Em va dir que sí, que estava millor i em va donar horari de visites i habitació en la qual estava Pep. Allà que em vaig anar jo amb la meua gravadora a fer l'entrevista de la meua vida. Vaig llegir a correcuita “El cingle verd” per a no anar de buit.

Una novel·la breu en la qual ja em situava en el personatge i els seus paisatges. Sens dubte una de les entrevistes de la meua vida ja que va desembocar amb el temps en una llarga amistat, amb un personatge excepcional. No tots tenen eixe privilegi. Aquella entrevista li va agradar a Pep. Ell va millorar. Va eixir d'aquella i entre cafè i cafè casual per Gandia vaig acabar jo dirigint l'edició comarcal del diari Levante-EMV, anys després.

Hauria d'acudir a l'hemeroteca del diari per a saber els períodes exactes en els quals Pep va col·laborar en el diari, al final tres dècades com recordava l'obituari de Levante-EMV este dilluns. El vaig buscar el primer de tots per a obrir un espai que no teníem, pràcticament, fins a eixe moment en la premsa local: l'espai d'opinió. I no ho va veure clar. Li va costar, perquè jo li demanava que parlara de la comarca, de Gandia, des del punt de vista que volguera i com volguera però li marcava un espai concret i una actualitat voltada. Temps i algun dinar pel mig va veure que des d’allò local podia parlar de l'universal, que no era més ni menys que allò que ell sabia fer tant bé.

A partir d'eixe moment ens veiem periòdicament per a parlar de tot: de política, de literatura, de viatges, de nosaltres, d'allò que ens embolicava i sobretot de combois, d'aliances, de projectes. Principalment en la Drova, a Casa Maria i a sa casa. Eren dies de pastissets de pasta bona, i d'arrossos al forn. Però també descobrim la cuina de l'amic Amancio Forzina un romà que cuinava com ningú i ens portava als records de la seua terra, d'eixa Itàlia a la qual tant estimàvem els dos.

Des del meu descobriment del meu nou amic recorde entre les seus publicacions, primer, “Ací s’acaba tot”. Novel·la que tenia a mig fer abans de la seua malaltia i que arreplega el tancament d'una etapa vital. Després va ser la busca dels orígens. No se si Marràqueix (“Seduccions de Marràqueix”) li va portar a la descoberta dels nostres poetes àrabs, de la tradició andalusina de la Xarquia i després vingueren Ausiàs March i els Borja. Però jo no puc remeiar quedar-me amb “El temps feliç”, perquè té per a mi un espai de complicitat i de vida.

Des d'aquella malaltia que quasi se'n porta a Piera a la fi dels anys 80 Marifé li organitzava cada any una gran festa que se celebrava en el seu xalet de la Drova. Pura màgia. Era poesia, gastronomia, gaudi, música. Les converses podien girar entorn de qualsevol cosa, perquè allí Pep ajuntava tot allò que volia. Estava la família i després, com ell deia, els escriptors i els poetes, els amics sense etiquetatge especial, els amics de la Drova, que eren fonamentals perquè eren part de la vida quotidiana, els músics i els polítics, que tampoc faltaven.

He llegit en els últims dies molts articles sobre el nostre gran escriptor i poeta. Poc tinc jo que afegir al que s'ha dit sobre la seua obra. Però si crec que cada un podem aportar la nostra visió personal de la seua figura. El nostre record. Especialment recomane els articles de José Manuel Prieto, un article brillant i emotiu, i d’Àngels Gregori (la seua gran amiga i excepcional poeta).

Casualitat o tal vegada no Pep Piera se’n va mentres jo acabava de rellegir “El Jardí llunyà”, on assistim a l'enfonsament del món conegut pels poetes àrabs valencians. “El passat és la memòria escrita / La memòria morta que la lectura /fa viure en la imaginació”, escriu Pep, però un poc del meu món se'n va amb ell.

(Àngels se'ns ha quedat eixe menjar pendent els tres on recordar aquella primera en el Giardino di Amancio on ens vam conéixer).

Suscríbete para seguir leyendo