La visita de Josep Piera

Jo podia veure el futur. No era una visió de pitonissa. Era una mena de visió com la que tenen les persones sense sostre. O les persones que passen per davant d’un Burger King cada dia per arribar a sa casa. Als carrers de Gandia he tingut intuïcions, però sense consciència.

Camina Ausiàs March sempre a la vora de la caiguda en desgràcia Cafeteria Moreno, igual que camina pels pubs morts de La Zona a la platja de Gandia. Sempre que escrivia aquests poemes els enviava a Josep Piera. Ell entenia perfectament el joc. Els imprimia i en feia les seues correccions, els seus savis comentaris, els llegia amb la seua veu, i els feia vibrar, com si realment tingueren llum. Llum de fantasma, vull dir.

El problema és que des de fa unes hores tinc la sensació que he perdut aquesta capacitat de visió. Abans només veia el fantasma d’Ausiàs March, ara espere la visita de Josep Piera.

Josep Piera i jo ens vam conèixer en un tren de rodalia a les portes de l’hivern del 2018. Jo no havia publicat cap poema, i venia d’haver passat la nit a València, després d’una sessió al taller de poesia de Josep Lluís Roig. Tenia vint-i-cinc anys, tenia ressaca i tenia llibres de poemes. Piera em va detectar amb el seu radar poètic per una sèrie de detalls que a ell li agradava contar i que ha escrit en algun lloc. Després van anar passant els anys i vam fer una gran amistat. Però em pregunte què hi havia en aquell tren, aquell dia. Potser eren els grans poders de la casualitat actuant en aquesta realitat inabastable, igual que ara, mentre escric cada lletra de cada paraula. Aquest mecanisme on tots estem lligats.

Avui no tinc forces per fer un resum en quatre paraules de Josep Piera. Només tinc el flash. Imatges que es mouen en la memòria sense ordre ni data. Viatges en cotxe. Molts viatges en cotxe. Encara veig Marifé, la seua companya de vida, repetir-me durant moltes de les primeres temporades: "T'has de traure el carnet de cotxe ja", "Pep necessita que et tragues el carnet, ja". Veig tots els viatges que vam fer en cotxe. Sobretot al meu primer cotxe. Un Ford Festa del 2003 que es va trencar de totes les maneres possibles que un cotxe es pot trencar (i reparar), dins dels límits de la lògica.

Els trajectes més habituals eren la Drova-Gandia, o més concretament, la Drova-Marquesa, la Drova-Pizzeria Napolitana Il Briganti, la Drova-Barx, la Drova-València, la Drova-Poefesta, la Drova-Borbotó, i fins i tot vam arribar a fer la Drova-Barcelona, la Drova-Vic, la Drova-Lloret de Mar, la Drova-Tortosa, la Drova-Formentera… (Per cert, lectors, un altre gran cotxe de poetes és del Josep Lluís Roig, un Citroën Picasso que pareixia un avió, si aquest cotxe poguera parlar… mare de Déu!).

Al meu petit Ford Festa Piera m’ho ha contat tot. L’aparcava a la vora de la casa de Pep i mirava els colors grocs i verds de la casa que va construir per a ell el poeta i arquitecte Gaspar Jaén, envoltats de les imatges subliminars del Cingle Verd i em preguntava quin seria el destí de la conversa d’aquell viatge. Jo li vaig parlar de Dune, d’Avatar, d’Alexandre el Gran, i de jocs d’ordinador i ell em va parlar de tot.

Els flaixos que em venen a la llum de la memòria són relats sobre els antics horticultors i pastors de Barx; les teories de Martin Heidegger i Husserl al voltant de la set d’existir, o com Pep deia, la “set de ser”; les reflexions sobre la vida mediterrània en comparacions del Padrino, Leopardi i Maradona; radiografies de Gandia al llarg dels segles; radiografies de València, de Nàpols, de Trapani, de Marràqueix; radiografies dels Centelles, dels Borja; estudis microscòpics de versos d’Ausiàs March, de síl·laba en síl·laba; microscopies de Hafez, d’Ibn Khafaja, de la marjal, de les canyes, del tarquim, de les armadures dels cavallers renaixentistes ofegats per esvarons als camins de prop de ma casa. No sé, de tot. Un tot al qual no puc accedir al complet, però que conserve en arxius del meu inconscient. Dels meus déus, com deia Pep.

Aquestes nits he somiat amb ell. No recorde els somnis, però he sentit, en despertar-me, que tot aquell que és volgut per a nosaltres ens dona primer els missatges importants als somnis que després no podem recordar quan ens alcem. Són records que actuen a l’instant del present. Però després hi ha el moment en què tots sentim que el teló de la vida baixa de sobte, a mig matí, mentre vas pel Carrer Major, en direcció al palau Ducal, on farem l’últim adeu al Fill Predilecte de Gandia, i són les quatre de la vesprada d’un set d’abril.

És en aquest instant quan ells apareixen, i els veus els peuets, anar cap a la caiguda en desgràcia Cafeteria Moreno, allà on va escriure els seus primers poemes sent adolesccent, del bracet, Josep Piera i Ausiàs March.