Piera

Ha mort Josep Piera. Diumenge passat. La notícia omplí immediatament les pantalles de tots els mòbils personals, que es feien ressò dels comunicats de condol oficials que arribaven des de tot arreu del territori artístic i intel·lectual.

De segur que al llarg de la setmana, des de plomes diverses ens han fet arribar reflexions excelses sobre la seua vàlua poètica i n’han destacat l’empremta literària impactant. El seu nom va en els llibres de text i la seua biografia, tots els guardons que ha rebut i la relació detallada de totes les obres de les quals és l’autor és un assumpte, per extens, al qual vostès poden accedir en wikipèdies i monografies.

Però jo, ara, en este moment, quan acabe de rebre la notícia del seu traspàs, comence a escriure este article, en el qual els vull parlar de l’home que he conegut, de la persona amb la qual he compartit temps i històries vàries.

Josep Piera tenia 22 anys quan el vaig conèixer i estava immers en tota aquella moguda cultural que es vivia en les darreries de la dictadura. Ell pertanyia a l’Ateneu Juvenil de Gandia, el grup de teatre del qual representà en el saló principal de la Societat de Foment d’AIC l’obra Burul, d’Italo Ricardi. La representació era una aposta arriscada —em confessaria ell anys després—, perquè s’estava, aleshores, en la rabiosa eclosió del teatre modern, ja que l’obra havia sigut estrenada a Paris, tan sols dos anys abans.

El saló de Foment l’omplíem gent jove, quasi tots universitaris, perquè l’obra s’estrenà durant les vacances de Nadal (3 de gener de 1970), precisament, per facilitar-hi l’assistència. Estàvem tots plantats deixant un espai quadrat al bell mig de la sala, el qual estava cobert per una catifa roja que simbolitzava una taca de sang a terra. Hi havia a la vora dues escales de tisora, dalt de les quals dos “operaris” amb focus de llum feien, en el moment adient, llampades encegadores compulsives cap als espectadors mentre els dos personatges, interpretats per Jose Luis Maylin i per ell mateix, representaven l’antagonisme del bé i del mal, de l’opressor i de l’oprimit.

Piera, amb el cos vestit de blanc i amb el rostre pintat de negre eixia d’una mena de sac que l’empresonava i amollava, amb veu alta, frases pacifistes i consignes de denúncia social, mentre Maylin, de negre rigorós, com un llenyater, copejava amb una destral els troncs dipositats en terra cridant violentament: “¡Hachazo! ¡Hachazo!”. Mentrestant, l’escena i els espectadors érem enlluernats pels llampecs que provenien de les escales i notàvem com se’ns acceleraven els cors i, en acabar, abandonàvem el saló de Foment impressionats.

Piera em confessà, passat els anys, en una de les nostres converses en la seua habitació de l’hospital, que Burul havia significat un esforç considerable de direcció i d’interpretació. L’obra no s’havia tornat a representar mai més, en cap lloc, i la sensació que li deixà fou la d’una experiència fantàstica, però frustrant, la qual el va tindre una setmana sense eixir de casa, malalt, amb febra i preguntant-se si havia pagat la pena tant d’esforç. No ho sé, però li vaig dir que, per a nosaltres, els espectadors, sí que fou fantàstica l’experiència.

Vaig mantenir amb ell una llarga relació metge-pacient. Fou a finals de la dècada dels huitanta. Piera estigué prop d’un any ingressat en la sala de cirurgia de l’Hospital Francesc de Borja de Gandia, en el qual jo era cirurgià. El visitava professionalment pels dies i moltes de les vesprades, quan estava de guàrdia. Piera estava afectat d’una malaltia, de la qual coneixíem el nom, però desconeixíem l’origen, i no sabíem, tampoc, aleshores, el que calia fer-hi, medicament. Sols havíem adquirit l’experiència que, encara que la malaltia afectava l’intestí, no havíem d’operar al pacient, perquè, després de l’exèresi de la part afectada, immediatament es reproduïa l’afectació en un altre tram intestinal. Sols havíem de dur el pacient al quiròfan per a operar-lo de les complicacions abdominals que es pogueren produir.

Piera tenia l’habitació plena de llibres, els quals llegia amb fruïció. Aleshores ja era un escriptor guardonat i jo començava amb les meues col·laboracions com a articulista ocasional. En una de les nostres habituals converses li deia com trobava de difícil escriure un llibre i, aleshores, em va dir: “Pasqual, per a escriure un llibre n’has d’haver llegit, abans, cent”. Arribà a créixer entre nosaltres una relació afectuosa. Ell escriuria sobre la seua llarga estada hospitalària en el llibre Ací s’acaba tot, en el qual conta l’explicació que li vaig fer en una d’estes converses sobre l’acció dels soldats agressors de la malaltia i l’acció dels soldats de defensa de l’organisme.

Una vesprada d’aquell estiu, estant de guàrdia, el vaig operar d’urgència, junt el doctor Ariño, d’una complicació sobtada. Fou una intervenció laboriosa, de la qual Piera es recuperà molt lentament. D’això fa prop de quaranta anys. Sovint he llegit o escoltat referir-se a la «dèbil salut de ferro» de Piera, i, aleshores, en el meu interior, sempre he pensat en la «miraculosa salut de ferro» de Josep Piera.

Anys després, el CEIC Alfons el Vell organitzà un acte mensual que s’anomenava “Poesia a Casa Vella”. Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori i Josep Lluis Roig contactaven amb un poeta, a qui convidaven a vindre a Gandia a fer un recital. Jo era el conseller del Centre encarregat de rebre’ls, sovint, en l’estació del tren. Els poetes procedien, alternadament, de Catalunya, de les Illes Balears i de València. Arribaven cap a migdia i els conduïa a Radio Gandia i, també, a una de les dues televisions locals on eren entrevistats. Després pujàvem a la Drova, a dinar amb Josep Piera.

Era igual la rellevància poètica que tingueren, la Drova era el paradís poètic del qual ells havien escoltat tant i es feia palés el seu nerviosisme a mesura que, pujant, s’hi apropaven. Com també l’emoció que traspuaven quan estaven en presència Piera, qui els saludava oferint-los aquella ossuda mà. Soc testimoni d’aquells moments d’emoció que visqueren els poetes i del gaudi d’aquell dinar que començava amb els pastissets de tomaca, els de pèsols i ceba, i els d’herbes, seguits de la paella imperial amorosament cuinada a llenya en el Bar de Maria, el lloc on Piera dinava sovint.

Aquells poetes no oblidaran mai aquell dia que estigueren a La Drova i que dinaren amb qui tothom considerava el déu de la poesia en la nostra llengua comuna, Josep Piera. En baixar, anaven a l’altra emissora de televisió local, on els entrevistaven i a les 8 de la vesprada nit ells feien en “Casa Vella” el seu recital poètic, al qual acudíem sempre els mateixos vint-i-cinc espectadors.

Piera va ser el guanyador, l’any 2003, del Premi de Poesia Joan Climent creat i patrocinat per l’Associació Cultural Premi Iaraní, la qual jo presidisc, però un dels moments més emotius i destacat per a mi fou quan Piera va rebre, l’any 1923, el Premi Roís de Corella a la Trajectòria Literària, en la creació del qual he estat personalment implicat. L’any 1972 havia guanyat el Premi de Poesia Ausiàs March amb Natanael; l’any 2009 guanyà el Premi de Narrativa Joanot Martorell amb el llibre Francesc de Borja, el duc sant, i aquella nit , en el Teatre Serrano, li fou concedit el premi que reconeixia la seua trajectòria literària plasmada en els sues llibres de poesia, de narracions, de viatges, de crítica literària, d’assaig, de memòries, dietaris i traduccions. Aleshores, li vaig dedicar un article en estes pagines del diari Levante-EMV que és titulava “Tres de tres”. Josep Piera ha sigut l’únic autor que ha guanyat els tres premis literaris de la ciutat de Gandia!

L’any 2010, Josep Piera va ser nomenat fill predilecte de Gandia en el curs d’un ple municipal, reunit per a l’ocasió, en sessió extraordinària. Per unanimitat. Solemnement. Després que tots els representants municipals i el mateix alcalde lloaren les virtuts per les quals rebia la més important recompensa gandiana, ell s’apropà al faristol i em deixà bocabadat amb el qual dir, perquè tota la saviesa de l’escriptor, tota la sensibilitat del poeta, les va destil·lar en paraules d’agraïment i d’afectes, de records d’un passat compartit i de reflexions que va fer d’un present ciutadà, aleshores, admirable al qual ell albirava un futur esplendorós.

En un apart després de la cerimònia, Piera em confessava que tenia molt clar que aquell reconeixement a la seua persona sols podia donar-se en un context tan especial com el que hi havia a Gandia, on, entre tots, s’havia aconseguit crear una xarxa social tan potent, tan identificativa, que la feia inigualable.

L’any 2019, l’Ajuntament de Gandia, reunit en un altre ple extraordinari em va fer l’honor de declarar-me fill predilecte de Gandia. Piera estava assegut, com manava el protocol, en la primera butaca de la primera fila i en acabar l’acte em va dir: “Pasqual ara, tu i jo, som germans de la Vila”

Així ens hem tractat en tots els actes que hem coincidit convocats pel servei de protocol de l’ajuntament. En un dels últims ell em deia que es trobava vell “Voldràs dir major”—li ho vaig voler endolcir jo—... “Vell” —em digué amb contundència—. I recordant el títol d’alguna de les seues obres vaig afegir: “«puta vellea»”. I ell acabà la conversa dient: “«vellea» puta!”.

Piera presenta el seu darrer llibre publicat Tot són ones, el dia 28 de novembre passat, al saló de conferències la Societat de Foment d’AIC de Gandia de la qual soc el responsable de l’organització d’estos actes com a vicepresident de l’Àrea de Cultura.

Dimarts passat, l’Ajuntament de Gandia, que havia declarat tres dies oficials de dol, organitza un acte cívic en homenatge a Josep Piera en el Palau Ducal i col·locà un llibre de condol on qui volia podia escriure.

En ell vaig deixar escrit: “Bon viatge germà de la Vila... ens veurem allà on els nostres déus vulguen... quan siga el moment!”.

Josep Piera, in memoriam!