Parlaré de Pep

Fa deu anys vaig conéixer a Josep Piera, acabava de publicar el meu primer llibre, un diari de notes de viatge per Llatinoamèrica. Pep va mostrar interés pel llibre, però molt més per la meua persona. Ell creia en l'atzar i en el destí i en els déus, i, que la llibreria de sa casa la fera mon pare -era ebenista- i que Marifé fora mestra meua, per a ell, això, no eren meres coincidències.

Recorde el primer dia que vaig pujar a la Drova escoltat per mon pare. Pep ja s'havia llegit el llibre. Pujava a conéixer al gran poeta, a l'escriptor total, ell, em va rebre amb la bata d'estar per casa i recriminant-me ''perquè putes hòsties no has escrit tot açò en valencià''. Eixa imatge, eixa confiança, davant de mon pare que es descollonava amb ell, em va impactar moltíssim i va ser clau perquè, a partir d'ahí, escriguera en valencià.

Des d'aquell moment, mai vaig deixar d'enviar-li escrits, de pujar a la Drova i d'organitzar combois literaris amb ell, però parlar-ne de Pep com a escriptor seria reproduir tot allò que tantes i tantes persones ja han dit d'una manera més apropiada que la què jo seria capaç de verbalitzar. No en parlaré del Josep Piera, senzillament, parlaré de Pep.

Pujar al seu estudi era com entrar en un lloc on el temps passava molt de pressa i on sempre sorties sabent més coses de les que sabies abans d'entrar. I quan parle de 'coses' em referisc a les coses veritablement importants de la vida. Pep era generós, molt, amb totes les persones, però, sobretot, amb la gent jove. Ell havia transitat per sendes i camins de la vida desconeguts per a molts de nosaltres, i va ser ahí, parlar-ne dels fantasmes, que no deixen de ser els silencis que escoltem quan ens quedem a soles, on vaig descobrir a la persona.

En aquelles converses que duraven hores i hores parlarem de les drogues, de sexe, de les filles amb discapacitat, de la depressió, de literatura, dels viatges, dels déus, perquè, al cap i a la fi, totes aquelles coses ens unien, i, sense adonar-nos-en, ens vam fer amics, bons amics.

Com no fer-se'n, amic, d'una persona a la qual li contes i et conta com sonen els silencis. I des d'ahí, des d'aquell indret secret, ell, només fa un mes, em va animar, com fa deu anys, a escriure de tot allò del qual divagàrem. 

Dissabte, 4 d'abril

El dissabte, 4 d'abril, exactament a les 10:01 h, la germana de Pep em va cridar per dir-me que l'havien sedat. En eixe precís instant estava immers en el procés creatiu d'una novel·la que versa de tot el que parlàvem. Ho feia en Gandia, en la cafeteria 'Bohèmia', què el seu significat defineix un estil de vida lliure, característic d'artistes i escriptors que menyspreen les normes socials i materials. Vaig plorar. El vaig pensar. I vaig escriure i escriure. Era com si els mots més bells em brollaren de dins. Al cap d'unes hores, altra vegada el mòbil.

És primavera, què vol dir vida, i Violeta, la filla de Panxo -el de ZOO- acabava de néixer. Panxo havia fet la cançó de 'La Mestra' -la companya de vida de Pep- i de 'Diània' -un homenatge al poeta-.

Com deia a l'inici d'aquest escrit, Pep creia en l'atzar i en el destí i en els déus, jo, ara, també crec.

Suscríbete para seguir leyendo