Noces d'or galèniques

La promoció de Medicina que acabàrem els estudis l’any 1975 rebérem en la seu del Col·legi de Metges de València l’escut d’or acreditatiu d’haver complit cinquanta anys exercint la professió. Vaig tindre l’honor que la meua condecoració com a metge col·legiat honorífic em fora imposada per la professora Amparo Ruiz, l’actual degana de la Facultat de Medicina, amb la qual he tingut tanta relació, junt amb el professor Antonio Llombart, fent l’anatomia patològica de les biòpsies que jo feia en el quiròfan.

Cinquanta anys de metge col·legiat!

La carrera de Medicina era la més llarga de totes. Sis cursos, de nou mesos cadascun, els quals començàvem a l’inici del mes d’octubre i acabàvem en el mes de juny de l’any següent, excepte el sisè curs quan al degà, el professor Carlos Carbonell, se li va ocórrer la idea que férem les classes teòriques durant un quadrimestre i que en la resta del temps, fins al juny, férem un rotatori pels serveis mèdics i quirúrgics de l’Hospital Clínic. Em va parèixer encertada la decisió, perquè anàvem a rebre una formació practica molt important abans d’eixir «al carrer» a enfrontar-nos a la realitat dels pacients i a la de les seues malalties. Com que em vaig presentar a la primera volta de tots els exàmens, va resultar que a Falles jo ja era metge i junt amb la doctora Elena Soler fórem els primers a col·legiar-nos d’aquella promoció.

Recorde gratament aquells anys en la Facultat. Érem un curs molt heterogeni. Formàvem l’últim curs de l’antic pla d’estudis de 1959. Començàrem prop de 800 alumnes, molts provinents de l’estranger (àrabs, cubans, porto-riquenys...) i la resta, espanyols, fonamentalment de la «region levantina», com s’anomenava aleshores. N’acabarem prop de dos-cents. Fou l’última promoció en la qual el títol universitari estava atorgat por «Su Excelencia Francisco Franco Bahamonde», però com jo em vaig presentar a l’examen extraordinari que et donava opció d’obtenir el grau de «Sobresaliente en la Licenciatura» i este es va fer a finals del mes de novembre, quan Franco ja havia faltat, resulta que jo tinc el títol amb la qualificació de «Sobresaliente», i probablement és l’únic de la meua promoció, atorgat per «Su Majestat Juan Carlos I».

Vaig assistir, presencialment, a totes les classes teòriques i tinc un record, inesborrable, en general, dels meus professors, els quals, aleshores, conformaven els noms més il·lustres de la medicina valenciana, molt reconeguts científicament i admirats socialment, ja que, sovint, tenien consulta privada a la qual acudien pacients provinents de tot arreu buscant el refugi, en la seua saviesa, de les malalties que arrossegaven. Però, per a mi, el professor especial fou don Miguel Carmena, el professor de Patologia General. Era la figura personificada del «vell professor» que t’ho explicava tot clarament i doctament tots els dies en classe, des de l’entarimat, i que, pacientment, t’ensenyava amb les seues mans, guiant-ne les teues, a explorar l’abdomen d’un malalt en el llit de l’hospital en aquelles pràctiques que ens feien els seus adjunts, durant les quals ell passava regularment, i li agradava apropar-se i seure en el llit del pacient, davant dels estudiants. Era increïble, tot un catedràtic de la Facultat de Medicina ensenyant a un estudiant a explorar un pacient!

Durant aquells anys de carrera no disposàrem, en cap moment, ni de vídeos ni tutorials que ens facilitaren el treball d’estudi. Les classes teòriques eren impartides de viva veu i, a tot estirar, amb l’ajuda d’una pissarra. El professor Juan José Barcia Goyanes, un autèntic savi, qui fou Rector Magnífic de la Universitat de València, ens ensenyava l’anatomia dibuixant sobre la pissarra amb clarions de diversos colors: el blanc pels contorns de l'òrgan i dels ossos, el groc pels nervis, el blau per a les venes, el roig per a les artèries i el marró pels muscles. Diàriament, durant els dos primers cursos. L’estudi sobre el cadàver en la sala d’anatomia, amb l’impacte de l’olor de formol i la consulta dels tres volums de l’Atles d’Anatomia Humana de W. Spalteholz, en la biblioteca, conformaren nostra sòlida formació anatòmica.

El professor de Fisiologia Especial don José Viña Giner, amb alguna relació amb Gandia, havia arribat de Sevilla, el curs anterior i la seua assignatura seria una de les més difícils d’aprovar de la carrera, però ens ensenyà el funcionament del cos humà, el de tots els òrgans en particular i el dels diversos sistemes anatòmics als quals pertanyien. Les classes, en el segon curs de la Facultat, eren d’impacte, amb aquella veu potent que tenia i, a les vesprades, el llibre Fisiologia humana de B.A. Houssay era de consulta imprescindible de la biblioteca.

El professor Miguel Carmena Villarta, impartia l’assignatura de Patologia General en el tercer curs de la carrera. Ell i els seus professors adjunts, Emilio Lopez Botet, Pedro Sosa, Roberto Rosalén, Juan Bort, José Ferrando i Esteban Gonzalez Bayo, ens ensenyaren les patologies que podia patir el cos humà en qualsevol dels seus òrgans i sistemes i, també, les grans síndromes que pogueren afectar la persona: el xoc, el coma, la febra, el vòmit... i ens ensenyaren també a saber estar davant d’un malalt. Don Miguel Carmena deia: “La cadira en la qual seure davant del llit del pacient és la millor eina de la qual pot disposar un metge”. Eixos inoblidables professors ens ensenyaren a pensar davant del malalt i, el més important de tot, a tindre criteri clínic.

Jo he afirmat sovint que, amb una sòlida formació anatòmica, amb els coneixements que aprenies de la Fisiologia Especial i de la Patologia General durant els tres primers cursos de la carrera de Medicina, els altres cursos que quedaven per acabar, incloent-hi els tres anys de Patologia Mèdica i els tres de Patologia Quirúrgica, eren, fàcilment, assimilables a esta important formació. Jo he dit, com a exemple, que, si coneixies bé l’estructura d’un motor de cotxe i sabies el funcionament correcte, podies fàcilment diagnosticar qualsevol problema que l’automòbil poguera presentar.

L’Ecografia, la TAC i la Ressonància Magnètica estaven a anys llum d’aquells moments

Vull recordar el professor de Patologia Mèdica, Javier Garcia Conde, i els seus adjunts, els doctors Adolfo Benages i Jose Guix. Ells durant els tres cursos finals ens ensenyaren les patologies dels grans sistemes orgànics. També el professor Carlos Carbonell Antolí, catedràtic de Patologia Quirúrgica, en el Servici del qual vaig estar com a alumne intern els tres últims anys de la Facultat i com a metge resident de Cirurgia, quatre anys, després dels quals ell em signà els meus títols d'Especialista de Cirurgia General i d’Especialista de Cirurgia de l’Aparell Digestiu. Recorde els adjunts, Fernando Gomez Ferrer, Julian Oron, Daniel Gil Noverques, Juan Ruiz del Castillo idon José Planelles, i en especial, el qui fou l’ídol dels estudiants dels últims anys de carrera, per la didàctica de les seues classes, Pasqual Parrilla, fill d’un modest practicant de Torrent qui guanyà la càtedra de Patologia Quirúrgica a Múrcia, la qual cosa facilità, en córrer l’escalafó, la meua entrada en l’staff del Servei de Cirurgia de l’Hospital Clínic.

Desprès vaig guanyar la plaça de cirurgià en l’Hospital Francesc de Borja de Gandia, on vaig estar prop de catorze anys, passats els quals vaig demanar una excedència perquè era complicat compaginar el treball hospitalari amb la meua consulta privada dedicada al diagnòstic i tractament de les malalties de la mama, en especial el càncer.

Tota una vida personal!

Fa unes setmanes ens reunírem uns quaranta companys d’aquella promoció al voltant d’un dinar que celebrarem en el Col·legi de Metges. Era la quarta vegada que ho fèiem en els darrers anys. Em fan feliç estos retrobaments. Ens hem fet majors, uns més que altres, i cada vegada que recordar aquells que han faltat. Realment no fórem un curs destacable, cap de nosaltres abastà una càtedra universitària ni ha sigut cap de servei en un gran hospital, però estic segur que tots ens hem guanyat el respecte i l’afecte dels nostres pacients i sobretot, del que estic ben segur és que a pesar de l’ajuda inestimable que ens proporcionà, quan van aparèixer, l’Ecografia, la TAC i la Ressonància Magnètica, tots, conservem, intacte, el nostre criteri clínic.

COMIAT: Este serà l’últim article/crònica d’esta temporada, la divuitena. M’acomiade amb les mateixes paraules de tots els anys. Ha sigut un honor, un any més, estar escrivint per vostès en este veterà diari. Tornaré, si Déu vol, allà cap al primer diumenge de la Fira. Mentrestant, passarà la vida i jo, com deia Gabriel Garcia Marquez, l’estaré vivint per a contar-la.

Suscríbete para seguir leyendo