Educació pública en risc: la dreta valenciana i la seua ofensiva contra els serveis públics

Hi ha moments en què un govern es defineix no sols pel que fa, sinó també per com tracta les persones que sostenen els serveis públics. Les recents declaracions de la Consellera i del president de la Generalitat acusant el professorat de “xantatge” per exercir el dret legítim de vaga no són només desafortunades: són profundament injustes i evidencien una manera d’entendre l’educació pública basada en el desgast, la confrontació i el menyspreu institucional.

Ho dic com a alcaldessa de Tavernes de la Valldigna, però també com a professora de Secundària que coneix de primera mà la realitat de les aules. Perquè més enllà dels titulars i dels discursos solemnes, la realitat de l’educació es viu cada dia als centres: en l’alumnat que passa setmanes sense professorat substitut, en equips docents que arriben al límit de les seues forces assumint hores i responsabilitats que no els corresponen, i en famílies que veuen com la normalitat del curs es veu alterada mentre l’administració que tenim tarda a reaccionar.

Aquesta no és una situació puntual. A Tavernes de la Valldigna i a molts altres municipis del País Valencià, les baixes sense cobrir, la falta de substitucions àgils, els recursos insuficients per atendre la diversitat i la sobrecàrrega burocràtica s’han convertit en una constant que debilita el sistema educatiu. I mentrestant, el Consell opta per la confrontació, en lloc d’afrontar els problemes estructurals amb diàleg, rigor i responsabilitat.

Per això resulta especialment greu el discurs alarmista quan el professorat es mobilitza. Quan un alumne de 2n de Batxillerat espera setmanes per tindre docent en una assignatura clau, també s’està comprometen el seu futur educatiu. Quan les ràtios augmenten i el professorat treballa sota pressió constant, també es deteriora la qualitat de l’educació. Però aleshores no hi ha compareixences solemnes ni retrets públics: hi ha silenci.

La vaga no és un privilegi ni un capritx. És una eina legítima davant anys de deteriorament progressiu de les condicions laborals i educatives. El professorat no demana més que el que és just: reducció de ràtios, substitucions immediates, estabilitat, menys burocràcia i més recursos. En definitiva, el que exigeix és poder exercir la seua tasca educativa en condicions dignes perquè l’alumnat puga rebre una educació de qualitat.

En el fons, hi ha una qüestió de model. La dreta ha demostrat reiteradament una falta de compromís real amb els serveis públics. Ho veiem en l’educació, en la sanitat i en la dependència: debilitament progressiu, infrafinançament i precarització, sovint amb una estratègia que obri la porta a la privatització. Una visió que entén els serveis públics no com un dret, sinó com una despesa.

També ho veiem en la nostra llengua. Decisions que la releguen, que en qüestionen la presència a les aules o que alimenten conflictes artificials que només serveixen per dividir la societat. El valencià no és un problema: és una part essencial de la nostra identitat i un pilar de la nostra educació. Defensar-lo és defensar també una educació arrelada al territori i a la seua cultura.

Quan un govern opta per desacreditar el professorat en lloc d’escoltar-lo, quan substitueix el diàleg per la confrontació i quan converteix l’educació pública en un camp de batalla ideològica, el problema no és el professorat. El problema és la manera de governar.

Necessitem institucions que creguen de veritat en l’educació pública, que respecten els seus professionals i que entenguen que invertir en escoles i instituts no és una despesa, sinó una inversió en igualtat, en cohesió i en futur. Perquè, al cap i a la fi, el futur d’un poble es decideix a les aules, i no es pot construir cap país fort debilitant la seua educació.

Suscríbete para seguir leyendo