Una vaga per salvar-los la vida

En aquests dies de vaga indefinida m’he preguntat què puc fer per ajudar els meus companys. Escriuré un article, m’he dit. Però de seguida he descartat la idea: què en puc dir jo que no s’haja dit ja? Potser puc dir massa. Potser no és el moment, pense. No estava segur de parlar d’aquest tema, d’aquest any, d’aquests darrers quatre anys, de les situacions que he viscut als instituts del País Valencià. Però després d’uns dies rumiant-ho, he acabat escrivint aquest text. Si done suport i faig la vaga indefinida és perquè darrere de cada ràtio impossible, de cada retallada i de cada recurs que falta, hi ha alumnes que ja no poden més. Alumnes amb ansietat, depressió o ideació suïcida que estan arribant al límit mentre el sistema continua responent tard i de manera insuficient. Aquesta vaga també va de salvar vides.

Soc poeta i professor de filosofia i de psicologia a la comarca de la Safor. De fa uns anys que treballe al sector educatiu i tracte amb alumnes de secundària i batxillerat. Sempre havia tingut a classe persones que patien mentalment però, de fa uns anys, sempre tinc al meu càrrec algun alumne amb ideació suïcida. Normalment més d’un. Entre classe i classe hi ha professors que intentem fer de suro per a l’alumnat adolescent que s’ofega. L’ansietat i la depressió arrasen. A la nostra cultura el suïcidi encara és un tabú, per a molts el fet de parlar-ne era com una manera d’escampar el virus, com si s’apegara, o com si fora una moda. Enguany he sentit repetir això constantment. Treballe amb alumnat que pateix depressions, TCA, ansietat, que en alguns casos deriven en ideació suïcida, i us puc dir que no es tracta de cap moda, es tracta d’un patiment íntim al qual no hi troben remei.

És una realitat que el professorat, menystingut i maltractat per aquest govern, experimenta cada dia. A les meues matèries els oferisc (o com a mínim ho intente) un espai d’expressió i de confiança. Es pot fer des de qualsevol assignatura però la filosofia, l’ètica, el pensament cívic, el pensament polític, la psicologia (matèries menystingudes també pels nostres governs) són camps on les persones troben paraules per identificar el seu patiment interior.

De vegades t’ho diuen sense dir-t’ho i de vegades ho escriuen als papers. Jo els faig escriure textos literaris, textos poètics, pensaments, reflexions personals. He llegit moltes vegades “no valc res”, “potser hauria de llevar-me de’n mig”, he llegit relats escrits a mà on apareixen xiquetes mortes en banyeres després d’haver estat assetjades per les xarxes, he llegit relats on apareixen tisores, cordes penjades del sostre, fulles d’afaitar.

De vegades apareixen al relat, com si només foren vistes pel protagonista, en un estat d’inèrcia, de levitació. Són les portes de sortida del patiment que romanen en silenci en un racó del seu escenari mental. Jo no tinc por. Quan estic llegint-ho sent pena i ràbia, evidentment, però ràpidament aparte aquestes emocions i em prepare per a tindre una conversa amb la persona. Sé que ella ho està desitjant. Quan arriba el moment intente actuar amb naturalitat i parle amb l’alumne sense fer-lo sentir culpable per tindre els pensaments que té. Parle amb un ésser humà que conscient o inconscientment m’ha demanat ajuda.

Quan es confirma un cas d’ideació suïcida —com passa també amb casos greus de bullying— s’activa un protocol des del departament d’orientació i la directiva del centre. Es prenen mesures de protecció i l’alumne pot triar un tutor afectiu: algú del professorat amb qui senta confiança. Cada any acompanye alumnes que pateixen aquesta conducta. Parle amb ells a les meues hores lliures, als patis, o simplement quan puc. Uns són del poble, de famílies treballadores; altres són nouvinguts; unes són xiquetes, altres xiquets. No hi ha un mòbil. No hi ha un fil per on estirar. Intente no donar-los consells, simplement els acompanye i els escolte, els tracte amb naturalitat, no li lleve importància al seu patiment però intente amb humilitat fer-los sentir escoltats.

És el que es demana dels tutors afectius, un procés d’escolta. D’altra banda, la Generalitat Valenciana té una sèrie de serveis mínims d’atenció psicològica, com l’USMIA (Unitat de Salut Mental Infantojuvenil), especialitzada en l’avaluació, diagnòstic i tractament de trastorns mentals en menors de 18 anys. Tanmateix, aquests serveis sovint es troben saturats, amb llargues llistes d’espera i recursos clarament insuficients davant l’augment dels casos de depressió, ansietat, autolesions o trastorns alimentaris entre adolescents. Això fa que moltes intervencions no arriben de forma immediata quan el problema apareix, i que l’atenció siga, en molts casos, limitada davant la magnitud real de la situació.

Aquest és el pla que existeix actualment. Ara la bona qüestió és: si el professorat està hiperburocratitzat; si tenim 32 alumnes per aula; si l’increment de la ideació suïcida ha pujat de forma alarmant des de la pandèmia; si, a més a més, és un professorat que també pateix els efectes del món actual i que, per tant, també pateix depressions i ansietat; si els professors continuem sense dies de lliure disposició; si veiem que el nostre salari és dels més baixos de l’estat mentre que el preu de la vivenda i de la vida ha pujat tant o més que en qualsevol altra comunitat; si les plantilles continuen sent insuficients; si no es redueixen les ràtios; si les substitucions arriben tard i sobrecarreguen encara més els centres; si el professorat interí continua vivint en una situació de precarietat i incertesa constant; si cada vegada assumim més funcions socials, emocionals i administratives sense recursos ni reconeixement; si es retallen unitats i recursos en l’educació pública mentre augmenta la complexitat de les aules; si el personal PAE i PAS continua invisibilitzat; si la inclusió educativa recau sobre docents sense suficient suport especialitzat; si la conciliació és pràcticament impossible; i si, en definitiva, es demana a l’escola pública que sostinga totes les fractures socials sense una aposta real i valenta per l’educació, aleshores la pregunta no és per què fem vaga indefinida, sinó com és possible que hàgem tardat tant a arribar fins ací.

Aquest són els meus motius per fer vaga. Els professionals de l’ensenyament no som simples funcionaris obedients que executen ordres sense qüestionar-les. Hannah Arendt advertia que el pitjor dels mals és aquell que cometen les persones normals quan decideixen obeir sense pensar, convertint la injustícia en una simple rutina administrativa. En deia la “banalitat del mal”: el moment en què la injustícia deixa de percebre’s com a injustícia perquè s’executa amb normalitat, burocràcia i aparença de sentit comú. Sentit comú, sí, com el que ens demana Pérez Llorca, fent veure que l’únic que ens importa són els diners mentre es degraden les nostres condicions de vida i de treball, al mateix temps que alimenta un relat que busca situar el professorat contra les famílies i fins i tot contra el mateix alumnat. Això també és una forma de maldat política.

El nostre deure moral com a ciutadans i ciutadanes és contra les institucions que ens precaritzen, encara que això implique perdre el sou d’un mes. El nostre deure és pensar, és a dir, lluitar. I el noranta per cent del professorat valencià, amb aquesta vaga indefinida, ha demostrat precisament això. Perquè fent aquesta vaga també eduquem en ciutadania. Reclamem unes condicions dignes que ens permeten escoltar, cuidar i atendre el nostre alumnat com mereix. I, en molts casos, això també significa salvar-los la vida.

Suscríbete para seguir leyendo