L'educació com a ostatge polític

La vaga del professorat a la Comunitat Valenciana torna a situar l’educació al centre del debat públic. Com ocorre en quasi tots els conflictes relacionats amb l’escola, les posicions s’han endurit ràpidament: d’una banda, docents que senten que no s’escolta la seua realitat diària a les aules; d’una altra, una administració que defensa les seues decisions i recorda les limitacions pressupostàries i organitzatives del sistema.

Però l’evolució diària d’esta vaga ens parla d’una situació summament alarmant: entre ambdós extrems, milers de famílies observen amb preocupació com l’enfrontament amenaça d’afectar aquells que haurien de ser sempre la prioritat: l’alumnat.

La problemàtica que ha provocat l’actual vaga docent orquestrada pels sindicats no és recent. Es remunta a fa més de deu anys, a l’etapa del Botànic, però és ara quan es reclamen millores que van molt més enllà d’una qüestió salarial.

Parlen de ràtios elevades, burocràcia creixent, atenció insuficient a la diversitat funcional i del desgast emocional que això comporta. Qui entra cada dia en una aula sap que ensenyar hui implica afrontar reptes socials i educatius cada vegada més complexos. Ignorar este malestar per part de l’administració seria injust i poc intel·ligent. És del tot legítim.

Però també convé reconéixer, com ja he mencionat, que la problemàtica no és recent, sinó heretada de l’anterior etapa del Botànic, que res va fer per pal·liar esta situació. Possiblement, si s’haguera actuat adequadament en aquella etapa, molts dels problemes que hui es reclamen estarien solucionats. Governar un sistema educatiu de gran escala exigix prendre decisions difícils que no es van prendre, i això ha degenerat en una situació tan extrema com l’actual.

Ara, les seues reivindicacions són totalment legítimes, però obliden que estos moviments haurien d’haver-se produït anys abans, durant l’anterior etapa del Botànic, i no sols ara.

L’actual administració del Partit Popular, encapçalada per la consellera Carmen Ortí, coneix, comprén i treballa incansablement per solucionar tota la problemàtica suscitada, tenint la difícil i delicada obligació d’equilibrar recursos, garantir estabilitat i respondre als problemes. La voluntat de solucionar-los és prioritària, però existix un gran agreujant: l’infrafinançament estatal.

La Comunitat Valenciana porta anys castigada amb un finançament estatal injust. Cal recordar que estem sense pressupostos generals de l’Estat des de 2023. Una situació anòmala i inimaginable en altres etapes democràtiques, però ara tot val per mantindre’s en el poder, i això repercutix negativament en la possibilitat d’un finançament just per a les autonomies, especialment la valenciana.

A Gandia, el govern de coalició PSOE-Compromís-Més Gandia, el mateix govern que ha tancat dos escoletes públiques municipals —deixant un gran nombre de xiquets sense plaça— ara és el primer a “estripar-se les vestidures” i exigir a la Conselleria d’Educació una sèrie de mesures que haurien d’haver-se executat durant el període del Botànic. Si s’haguera actuat amb responsabilitat en etapes anteriors, molts dels problemes actuals no continuarien vigents ni agreujats pel pas del temps.

Però ara sí. Ara reclamen, exigixen i es precinten la boca sota el lema “NO ENS FARAN CALLAR”. És legítim preguntar-se per què ara sí, però fa quatre anys no.

Aquells que haurien d’exigir al seu propi govern nacional un finançament just per als valencians, ataquen feroçment una situació provocada per la falta d’ajudes a les comunitats autònomes des del pressupost estatal. Aquells que criden i vociferen a la nostra ciutat, també haurien de fer-ho a les portes del Congrés dels Diputats. Callen, amb complicitat, davant l’absència dels pressupostos generals de l’Estat des de 2023. La dignitat de l’educació pública és una qüestió prou legítima per a reclamar-la a qui corresponga, independentment de si el color polític del reclamat et representa o no.

Les demandes del professorat han de ser ateses amb el deteniment que mereixen. La vaga no hauria d’entendre’s necessàriament com una ruptura irreversible. Els conflictes laborals en educació haurien de servir precisament per a revisar què està fallant i què es pot millorar. Però parlem clar: necessitem una major ajuda estatal. Quan docents i administració deixen de veure’s com a adversaris, comprenguen les situacions de cadascun i comencen a reconéixer-se com a corresponsables d’un mateix servei públic, apareixeran les solucions.

Tant de bo eixe enteniment arribe més prompte que tard, pel bé de l’alumnat, que és —i no s’hauria d’oblidar mai— el principal perjudicat d’esta situació.

Suscríbete para seguir leyendo