Vaga i banda

«Aquestes manifestacions sense les bandes haurien sigut altra cosa». Aquest comentari l’he escoltat repetidament aquests dies de mobilització dels docents. Manifestacions multitudinàries que han omplert a vessar de gent les vies principals de la ciutat de València, però en totes elles la imatge i el so de les bandes les diferencien d’altres mobilitzacions viscudes en les darreres dècades.

Però què fa que això siga així? Què fa de la banda un element tan distintiu de les protestes dels docents? Per obtenir la resposta cal remuntar-nos als orígens mateixos de les bandes actuals. Aquests els situem en el moviment revolucionari francès, concretament quan Bernard Sarrette (1765–1858) aprofità la dissolució de les Guàrdies Franceses per agrupar quaranta-cinc músics i formar el primer cos de música de la Guàrdia Nacional de París. Aquesta agrupació es diferenciava organològicament i en quantitat de músics de les tradicionals Harmoniemusiken pròpies de l’Antic Règim.

La funció de la música a l’exèrcit napoleònic fou essencial; el marquès de Lafayette, Gilbert du Motier, ho expressava clarament quan deia que «devia més a la música de la Guàrdia Nacional que a les baionetes». Les Guerres Napoleòniques exportaren el model, el qual —seria excessivament llarg descriure un procés tan complex en aquest breu article— s’adoptà primer a l’àmbit militar i després al civil. L’altre moment històric, ja a casa nostra, el situem en la creació de les Milícies Nacionals, les quals, a imitació de l’exèrcit francès, incorporaren les bandes al seu organigrama.

La importància no era tant per la pràctica militar com pel seu simbolisme. Perquè com va expressar Bernard Sarrette: «No hi ha República sense celebracions i no hi ha celebracions nacionals sense música [...] perquè els espectacles públics deuen estar encaminats a excitar i mantindre l’esperit revolucionari als cors dels espectadors». La banda esdevingué un element simbòlic en l’ocupació de l’espai públic des d’una vessant sonora i visual.

Amb aquest substrat, els músics de les bandes de les Milícies Nacionals, dels exèrcits carlistes, músics eclesiàstics que havien perdut la seua forma de guanyar-se la vida arran de les desamortitzacions, llauradors i altres membres de les classes subalternes formaren les primeres bandes civils a mitjan segle XIX. De tal forma que el que nasqué com un tipus de domini de l’Estat de l’espai públic passà a mans de les classes populars, sobretot als pobles. La indumentària de caire militar ha subsistit fins no fa gaires dècades.

Les bandes, amb el seu so, el seu repertori i la seua indumentària representaven l’ocupació popular de l’espai públic. No és poca cosa! Com en tantes activitats festives, l’ocupació de l’espai públic és una part essencial i característica. Però el simbolisme de les bandes ens remet a la ruralitat i a les classes populars. Precisament açò és el que ha passat en aquestes darreres setmanes.

Els treballadors —en aquest cas docents—, famílies i alumnes han ocupat i fet seus els carrers de València, amb el mecanisme que porten utilitzant des del segle XIX: les bandes. A més, molts dels qui allí érem provenim de la ruralitat, dels pobles, des de la nostra subalternitat; amb la nostra música i els nostres instruments venim a fer front a una elit política que ens menystén. «Ells» hipotequen el futur dels nostres fills degradant el sistema educatiu, desdenyant i maltractant laboralment els mestres i professors.

Però si escolten un poc des de les finestres de les seues talaies polítiques neoliberals, podran escoltar que venim tocant Mater Mea. Sí, un dels «hits» de les mobilitzacions és la marxa de processó Mater Mea. Cal que l’escolten bé, perquè és precisament la música per al soterrament polític de més d’un d’ells, que no ho dubten. De la Revolució Francesa, en línia contínua, fins a les portes de la Conselleria d’Educació a Campanar. «Aquestes manifestacions sense les bandes haurien sigut altra cosa», per descomptat, perquè les bandes ens han aportat identitat combativa en aquesta lluita.

Josep Antoni Alberola és professor a l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna.

Suscríbete para seguir leyendo