El camí de tornada a casa

Demà dissabte, a les 12:00 h, a Gandia, quatre homes tornaran a casa. Pot semblar una frase senzilla. Però darrere d'ella hi ha quasi noranta anys d'espera. Manuel Martín Collado, José Giner Gasent, Antoni Orengo Damià i Manuel Castillo García van ser afusellats durant la dictadura franquista. No durant la guerra. No enmig d'un front. No en combat. Van ser executats mesos i després de finalitzar victoriós el colp d’estat militar contra el govern legítim de la II República. En un temps que oficialment era de pau, però que per a moltes famílies va esdevenir quatre dècades de por, de persecució i de repressió.

Per això és tan important recordar-los. Perquè darrere de cada nom hi ha una història humana que durant massa temps va quedar sepultada sota el silenci. I perquè una democràcia madura no té por de mirar de front la seua història, especialment les seues pàgines més injustes i doloroses.

Durant dècades, les seues famílies només van conservar records, silencis preventius, fotografies gastades pel temps i preguntes clandestines que passaven de pares a fills i de fills a nets: On estava l'avi? Què havia sigut d'ell? Arribaria algun dia el moment de recuperar-lo?

Demà, per fi, aquestes famílies rebran les seues restes i podran donar-los una sepultura digna. És difícil explicar què significa això. Vivim en una societat que dona per fet moltes coses. Donem per fet que podem acomiadar-nos dels nostres éssers estimats, que sabem on descansen els nostres pares, les nostres mares, els nostres avis. On portar-los flors, visitar-los o simplement recordar-los en un lloc concret.

Però hi ha famílies que han viscut generacions senceres sense eixe dret tan elemental. Per això, quan parlem de memòria democràtica, en realitat fem referència a persones; una neta que ha crescut sentint a mitja veu el nom del seu avi, aquell home misteriós, tan jove, sempre present a la tauleta de nit de l’àvia. D'una família que ha dedicat anys i panys a buscar documents, testimonis i pistes. Persones que han mantingut viva una història familiar malgrat el silenci imposat durant dècades.

L'Escola Pia va ser la presó comarcal

Sovint es diu que la memòria és mirar al passat. Jo crec que és justament el contrari. La memòria és una manera de mirar-nos a nosaltres mateixos. De decidir quina societat volem ser i reconéixer el dolor dels altres i entendre que la dignitat humana no prescriu amb el pas del temps. Per això demà serà un dia important per a les famílies. Però també serà un dia important per a Gandia.

L'acte tindrà lloc al claustre de l'Escola Pia. Hui és un espai ple de vida, d'estudiants, d'activitat cultural i educativa. Un edifici extraordinari que va ser la primera universitat jesuïta del món, fundada per Francesc de Borja l'any 1548, i que forma part del patrimoni històric i sentimental de la nostra ciutat. Però durant els primers anys de la dictadura va ser una de les moltes presons improvisades que el franquisme va habilitar en edificis públics, religiosos i civils per a sostenir la repressió posterior a la guerra.

A Gandia, l’Escola Pia es va convertir en la presó comarcal de la Safor. Per aquells murs van passar desenes de persones represaliades. Allà hi van esperar judicis, condemnes i, en molts casos, un futur que ja estava decidit. El 31 d'octubre de 1940, després d'un intent de fugida que les autoritats franquistes van utilitzar com a justificació per a una represàlia exemplar, vint homes van ser seleccionats i afusellats al mateix pati de l'edifici. Tres de les restes de les quatre persones que demà seran lliurades als seus familiars formaven part d'aquell grup.

He pensat molt en això durant aquests dies. Hi van passar les seues últimes hores de vida. Hi van dormir la seua última nit conscients que ja no eixirien amb vida. Van ser afusellats i llançats a una fossa comuna al cementeri municipal. D'aquelles fosses, gràcies a anys de treball d'investigació, excavació i anàlisi científica, s'han pogut exhumar fins ara 24 cossos complets i restes parcials d'altres tres persones. Les quatre identificacions que demà permeten aquest retorn són les primeres que s'han aconseguit confirmar genèticament. Però el treball continua. Es calcula que almenys una quarantena de víctimes més continuen soterrades sota l'actual filera de nínxols del cementeri, esperant encara recuperar el seu nom i la seua història.

Per això l’acte de demà és tan important. Perquè representa una arribada, però també un compromís. El compromís de continuar buscant i de no permetre que cap d’aquestes persones continuen sepultades en l'oblit. No defallirem.

Huitanta-sis anys després

Tornaran a l’Escola Pia. Però aquesta vegada no ho faran com a presoners. I molt menys com a condemnats pel silenci ni per l'oblit social i oficial. Tornaran acompanyats pels hereus dels seus fills i filles, pares i germans. I per una ciutat que, huitanta-sis anys després, els rep amb la dignitat que mai no haurien hagut de perdre.

Les famílies ho han repetit moltes vegades durant aquests anys, no busquen venjança. No volen reobrir ferides, tot el contrari, es tracta de tancar-les amb la memòria, la veritat i la possibilitat d'acomiadar-se. Busquen el dret elemental que qualsevol persona voldria per als seus éssers estimats: saber on estan i poder portar-los a casa.

Per això l’acte de demà és tan important. No és només el final d'un procés científic, administratiu o institucional. És la culminació d'una lluita humana sostinguda durant dècades per famílies que mai no van renunciar a la memòria dels seus.

La democràcia té molts deures. Entre ells, el de no abandonar les víctimes de la repressió, encara que hagen passat molts anys. Tenim l’obligació de garantir la veritat, justícia i reparació. Cal recordar que darrere de cada nom hi ha una vida, una família i una història.

Demà, quatre persones emprenen per fi el camí de tornada a casa. Acompanyem-los.

Suscríbete para seguir leyendo