La nova ZGAT d'Oliva i el futur del comerç local

La recent resolució de la Generalitat que amplia a tot el terme municipal d'Oliva la declaració de Zona de Gran Afluència Turística ha generat preocupació entre una part important del comerç local.

Després de llegir-la, no sembla que estiguem davant d'una decisió improvisada ni arbitrària. La Direcció General de Comerç ha construït una argumentació jurídica que, almenys aparentment, resulta sòlida i es basa sobretot en les dades oficials relatives al nombre de vivendes no principals, fins al punt de considerar que també la part del municipi no inclosa fins ara en la ZGAT, la del nucli urbà, supera el llindar legal del 30% (30,16%, segons els seus càlculs).

L'Ajuntament ja ha anunciat que presentarà recurs. Espere que els seus serveis tècnics i jurídics puguen afinar els arguments i aconseguir que la Generalitat reconsidere la seua posició. En la meua opinió, la qüestió haurà de centrant-se més en la delimitació territorial utilitzada i en la interpretació de la norma que no en les xifres mateixes.

Però hi ha una qüestió que va més enllà de les qüestions jurídiques.

Cal recordar que esta iniciativa no naix d'una petició formulada per l'Ajuntament ni per les associacions comercials. Naix d'una sol·licitud presentada per una associació que representa els interessos de les grans cadenes de supermercats de la Comunitat Valenciana. És legítim que ho faça. La qüestió és si eixos interessos coincideixen necessàriament amb els del conjunt del comerç local o amb el model de ciutat que desitgem per a Oliva.

Perquè, en realitat, no estem discutint únicament sobre horaris comercials. Estem discutint sobre quin model de ciutat volem i sobre quin paper han de jugar els comerços de proximitat en el nostre futur.

Durant huit anys vaig ser regidor de Comerç, quasi huit anys més alcalde, i sempre he viscut ací. Al llarg de tot este temps he arribat a una convicció que continue mantenint: el comerç és molt més que una activitat econòmica. El comerç fa ciutat. Manté vius els carrers, genera ocupació, crea relacions de confiança i aporta identitat als barris. Darrere de cada persiana oberta hi ha persones que viuen, treballen i participen de la vida col·lectiva del municipi.

Quan desapareix un comerç de proximitat no desapareix únicament una empresa. Desapareix activitat econòmica local, una xarxa de relacions humanes i, sovint, una part de la vida quotidiana d'un carrer. Per això em preocupa que el debat sobre els horaris comercials es presente com si només afectara la llibertat de compra dels consumidors.

Sincerament, costa pensar que els turistes i visitants d'Oliva es troben actualment en una situació de desabastiment comercial. Hui els supermercats obrin de dilluns a dissabte amb horaris amplíssims que, en molts casos, arriben pràcticament fins a les deu de la nit. A això cal afegir el comerç electrònic, els establiments de conveniència i el fet que la zona litoral ja disposava d'un règim específic associat a la seua realitat turística.

Resulta legítim preguntar-se quin problema concret es pretén solucionar i si els beneficis esperats compensaran els efectes que esta mesura pot generar.

Condicions

Perquè no tots els operadors comercials competixen en les mateixes condicions. Per a una gran cadena comercial, ampliar horaris significa reorganitzar plantilles i recursos. Per a una botiga familiar, moltes vegades significa allargar les jornades, reduir els espais de descans i dificultar encara més la conciliació.

La teoria diu que ningú està obligat a obrir diumenges i festius. És cert. Però també és cert que quan alguns operadors amplien sistemàticament els seus horaris es genera una pressió competitiva que molts xicotets negocis perceben com una obligació de fet.

Tampoc hauríem d'oblidar les persones treballadores de les grans superfícies. Quan es parla de llibertat horària solem parlar de consum i competitivitat, però poques vegades dels diumenges i festius que hauran de treballar moltes persones, especialment durant els mesos d'estiu.

A Oliva existeix, a més, una circumstància particular. Durant dècades, molts comerços de proximitat han prestat servei tant al nucli urbà com a les zones de platja, fins i tot durant els mesos de menor activitat. Ara corren el risc de veure reduïda una part de les vendes que obtenen durant la temporada alta, precisament aquelles que els permeten compensar els períodes més difícils de l'any i garantir la continuïtat dels seus negocis.

Els ajuntaments són les institucions que millor coneixen la realitat social, urbana i comercial dels seus municipis. Potser també convindria preguntar-se si la legislació actual deixa suficient marge perquè les administracions locals puguen decidir quin model comercial consideren més adequat per al seu territori.

Les estadístiques són importants. Però les ciutats són molt més que estadístiques. Al remat, no estem discutint únicament sobre diumenges i festius. Estem discutint si el comerç de proximitat continua sent un valor que mereix ser protegit.

Quan un comerç tanca, no desapareix només una empresa. Desapareix una part de la ciutat.

Suscríbete para seguir leyendo