Aquest país serà rural o no serà: el drama dels incendis dels nostres boscos

Sota la catàstrofe periòdica dels grans incendis forestals que assolen les nostres serres, s'amaga una altra urgència que només capta l'atenció mediàtica quan les flames ja devoren implacablement el paisatge mediterrani: l’abandonament progressiu del món rural. Les imatges aèries que hem vist d’una bona part del Parc Natural de la Serra d’Espadà reduïda a cendres ens han consternat a tota la gent que estimem i tresquem les nostres muntanyes. Però, més enllà d’aquest escenari tristíssim, saturat pel silenci de milers d’aus i animals morts, i per la ferum amoniacal de les cendres, hom hi veu l’abandonament d’una relació molt antiga: unes muntanyes plenes de bancals, aterrassades, que es van guanyar per a l’agricultura de supervivència en èpoques de fam, i que han configurat la veritable imatge de les nostres serres fins a les darreres dècades.

A la Safor, sense anar més lluny, veiem l’immens boscatge de les Covatelles i ens sembla d’allò més bonic i natural, i no, no ho és. Amaga al seu interior la mateixa història que les muntanyes de la Serra d’Espadà: la història del trencament d’una relació.

A l’hora de buscar els orígens o les responsabilitats, la solució més fàcil –i la més temerària i inútil– sempre és la simplificació a l’extrem, i culpabilitzar els altres. Però reduir la salut ecològica, territorial i demogràfica de les nostres muntanyes a simplismes estèrils, amb la cansada i infundada cantarella que culpa els ecologistes i l’administració per no deixar «netejar el bosc», no fa més que evidenciar una profunda i perillosa ignorància sobre com funcionen realment els complexos ecosistemes de casa nostra. Ignorància, quan no, clarament, una mala bava malintencionada.

Perquè sota el foc visible de cada estiu s'amaga una ferida històrica molt més fonda que avança lentament: el despoblament crònic, l'abandonament sistemàtic dels treballs tradicionals del camp i la pèrdua absoluta dels usos ancestrals del nostre món rural. Com a societat, donar l’esquena al món rural ens eixirà molt car. Què fàcil que és, baixar de l’helicòpter per deixar-se fotografiar al centre de comandament! Després, però, ni cas, al món rural: ajudes ridícules i complexes de tramitar, escoles rurals tancades, centres mèdics tancats, i un llarg etcètera. Voleu un bon exemple? ací en teniu un: a la nostra veïna i estimada Vall de Gallinera, una gran solsida en la primavera de 2022 va destruir la costeruda carretereta que uneix aquesta vall amb les veïnes Vall d’Alcalà i d’Ebo. A l’estiu d’aquell any, el gran incendi de la Vall d’Ebo potser hauria estat més fàcil de gestionar per als equips d’extinció si la carretera hagués estat ja en funcionament. Però arreglar la carretera en tres mesos era massa demanar: la Diputació d’Alacant ha necessitat “tan sols” quatre anys, quatre –que són quaranta-huit mesos!– per arreglar aquesta carretera, vital per a les persones que viuen en aquestes valls, i reoberta al trànsit en la primavera d’enguany.

Experiència

No podem viure d'esquena al món rural, cal invertir-hi i treballar colze a colze. En això ens hi va el vast llegat cultural de les nostres formes de vida tradicionals. Ens hi va la conservació d’un paisatge mediterrani tan preciós com delicat, producte de la interrelació entre l’ésser humà i la natura al llarg dels segles. I ens hi va la conservació dels nostres boscos i el nostre medi: perquè el 60% de les oportunitats d'apagar els focs depenen d'un entorn que tractem de manera marginal, per no dir que estem maltractant. Aquesta desconnexió hi és, i és gran, però resulta profundament asimètrica, perquè el món rural és plenament conscient de la seua realitat, i és conscient alhora de què és un món urbà; mentre que el món urbà, en canvi, no és conscient de la realitat del món rural. Això és un problema majúscul. El món urbà no se sustenta sense la ruralitat, però tampoc no ens hi acabem de lligar, i busquem el producte barat d’un món rural que desconeixem, i al qual acabem explotant.

Els qui tresquem regularment els senders, les solanes i les ombries de la Safor, el Comtat, la Marina Alta, la Vall d'Albaida o les comarques germanes sabem molt bé que el país necessita una mirada rigorosa, profundament científica i radicalment allunyada de qualsevol demagògia. Com assenyala encertadament Marc Castellnou, referent tècnic i analista en la prevenció de la nova generació d'incendis, necessitem boscos gestionats i funcionals, no un decorat per al turisme. El país pateix actualment un problema estructural que no es pot resoldre passant una granera imaginària pel bosc.

Assistim a l'aparició dels anomenats incendis de sisena generació, extremadament virulents i indòmits davant dels mitjans convencionals, que venen alimentats de manera salvatge per una massa forestal excessiva, contínua i homogènia, i que és el fruit directe de l'abandonament de les terres de cultiu, entre d’altres factors. Quan el medi rural es queda buit de presència humana, quan s'aturen de cop la pastura extensiva, l'agricultura de mosaic que fragmentava el territori i la xicoteta explotació familiar, s’han perdut els tallafocs biològics, que frenaven d'arrel la brutalitat incontrolable de les flames.

Un poc de memòria

Culturalment, el foc ha estat un llegat per a la gent del camp i un aliat històric a l'hora de crear pastures per al ramat. Ara, però, s'ha transformat en un enemic letal i de resposta imprevisible. Les dades tècniques així ho confirmen: l'estiu passat, l'incendi de la comarca de la Segarra, a Lleida, va presentar unes característiques al·lucinants, pròpies d'aquesta sisena generació: un tipus de sinistre que allibera tanta energia que és capaç d’alterar les capes altes de l'atmosfera i generar nous focus. La crisi climàtica, sumada a l'expansió descontrolada dels boscos, facilita que episodis així siguen cada cop més freqüents. En aquell foc, la velocitat d'expansió va assolir la increïble magnitud de 28 km/h de manera sostinguda durant 17 minuts —tingam en compte que a partir d'un quilòmetre per hora qualsevol cos de bombers ja es troba al límit de la seva capacitat—, amb un pirocúmul que es va alçar fins als 14 quilòmetres d'altura. Davant d'aquest fet, més camions, més helicòpters i més tecnologia no ens faran guanyar la guerra contra el foc; només la gestió agrícola i ramadera del territori ens permetrà apagar els incendis de manera efectiva.

Davant d'aquesta cruïlla històrica, és urgent actuar. Com a muntanyencs, amants de les nostres serres i del nostre entorn natural, val a dir que reduir la complexitat de la muntanya a un escenari d'esport massiu de cap de setmana banalitza una crisi de país que ens afecta a tots i totes. Les nostres muntanyes no necessiten consumistes de la naturalesa que ignoren la realitat humana dels municipis d'interior, sinó una complicitat fonda i bidireccional: la nostra societat necessita pobles vius, amb una economia digna i serveis bàsics garantits; i, al seu torn, els pobles de l'interior necessiten una presència humana constant que ajude a revertir l'abandonament de les terres.

El futur dels nostres paratges naturals no vindrà de receptes màgiques ni de posturejos institucionals buits i hipòcrites. Per més que se’ns vulga vendre “Más prevención. Más vigilancia. Más protección”, és ja indefugible una planificació territorial rigorosa, un suport ferm i sincer a una població rural cada cop més exigua i envellida, a la ramaderia extensiva i a l'agricultura de mosaic com a eixos vertebradors contra el foc. Tot el contrari que donar cova al negacionisme climàtic. Només així aconseguirem que les nostres muntanyes continuen sent un espai viu, complex, divers i resilient. Perquè aquest país serà rural o no serà.

Suscríbete para seguir leyendo