Buba és un xiquet nascut a Missirah, al sud del Senegal. Jesús Álvarez, mèdic estomatòleg ho va trobar a punt de morir per osteomielitis. Li ho va portar a Mallorca, i va moure cel i terra fins a aconseguir el seu tractament. Fa quatre anys va crear una ONG i li va posar el seu nom, «Amigos de Buba».
Dues vegades a l'any, un xicotet grup de cooperants, metges, odontòlegs,professors, protèsics dentals, una biòloga i alguns estudiants, ens anem a Warang, un poble polsós al sud de Dakar d'eixos als quals el progrés ha deixat de costat. I tornem, malgrat les incomoditats que passem els acostumats al primer món. Ha de ser el mal d'Àfrica que diu Javier Reverte, o potser aqueix poquet gris que ens queda en els nostres cervells i que ens tira per a casa.
L'arribada a Dakar ja no impressiona. El seu nou aeroport és quasi europeu, i les noves autopistes són millors que les nostres. El turisme i el comerç estan arribant al Senegal. És a partir de M Bour quan comença un altre món. Pobles amb carrers d'arena ocupades per cabres, gallines i rucs. Res a veure amb les cataractes Murchinson, amb Ruwenzori o els parcs de l'oest. Tampoc té l'encant de dormir al ras en el desert Libi. Allí la bellesa és una altra. En l'alberg els éssers vius són molt mes xicotets, però a milers t'acompanyen durant la nit. T'acostumes. Dorms poc, la calor és a vegades asfixiant i la pols en suspensió et tapa els pulmons.
Suso, el cap, no es lleva la màscara quasi ni per a menjar. Treballem molt dur. Espanya triplica el nombre d'odontòlegs recomanats per l'Organització Mundial de la Salut, però al Sud del Senegal, simplement no hi ha cap. I encara mor gent per infeccions bucals. Ens sentim útils. Els protètics dentals, Marian, Paula i Toni, comandats per Gabi, no saben que el rellotge existeix. Necessiten acabar les pròtesis i els últims dies mancada temps.
Poden fer vint hores diàries, sense fitxar i sense pausa per a café. Esperanza, Carmen i Rosa recullen i netegen l'instrumental i es guanyen el cel. S'arrisquen molt netejant instruments molt afilats i tacats amb sang que pot portar VIH i hepatitis. Aquelles gents són molt més fortes. I ens porten anys llum en cultura i educació. Per alguna cosa són els autèntics homo sapiens, als quals hem destruït les dentadures amb les nostres dietes. Prompte els envairan les franquícies dentals i les Comissions de Competència d'origen Neanderthal, el nostre.
Rosa Andrea i i Marta aconsegueixen resultats espectaculars treballant en el camió, a més de 50° ajudades per un vell compressor que ranqueja i s'envers massa freqüència. Endodoncien i reconstrueixen dents amb un afecte i una cura exquisida, i retornen el somriure a molts xiquets i majors. Carmen i Lola tenen cua en l'improvisat consultori mèdic, mentre Esther, que ve d'una ONG al Txad, Suso i jo treballem sense aspiració, amb la llum del frontal, la màscara xopada i fins al límit, però mai apreciem un gemec o una queixa de gents que caminen cinc hores perquè els atenguem. Mentrestant, Malen, Xisca i Antonia van a les escoles a ensenyar com cuidar-se les dents.
Ens impressiona l'educació dels xiquets. Que enveja per a la nostra pobra Lomce. A la nit ens anem a la platja, aqueixa platja que els embrutem amb la porqueria dels nostres mercants, i assistim als seus balls i cants ancestrals amb sana enveja fins a adormir-nos extenuats. Allí no fan falta pastilles per a dormir, ni tenim cefalees.
Ens alcem amb l'alba, i desdejunem amb les truites d'ous recentment llocs que comprem al maurità. Agafem forces i fem carreres per a arribar al 'hospital' on ens donen els bon dia somrients els cinquanta que van dormir en el sòl perquè no vam poder atendre'ls ahir. Tornarem al novembre.
