La dura vida quotidiana dels camps de refugiats de Tinduf, al Sahara Occidental, es va acostar aquest dilluns, 15 de juliol, fins a la sala principal de Ruzafa Studio. Al voltant de 200 persones van assistir a l'estrena de la pel·lícula documental "Atu, el rostre d'un poble oblidat", produïda per l'Agència Alberto Pla. Projectes de Comunicació Social, per a MOSSolidaria. Amb aquest nou projecte, l'Agència Alberto Pla, associada amb l'editorial Elca, es consolida com un referent en l'elaboració d'audiovisuals i la gestió de la comunicació per a ONG i associacions sobre temàtiques socials. D'aquesta manera, aquest mateix mes viatjaran fins a l'Índia per a elaborar un altre documental, en aquest cas per a Fontilles i centrat en la malaltia de la lepra i l'estigma que comporta.

Entre el públic es trobaven sis regidors de l'acabat de constituir ajuntament de València: Sergi Campillo, Luisa Notario, Isabel Lozano i Alejandro Ramón (Compromís), així com Maite Ibáñez (PSOE) i Javier Copoví (Ciudadanos). Tampoc va voler perdre's aquesta estrena el delegat a València del Frente Polisario, Habib Alah, qui va prendre la paraula després de l'exhibició del film per a exposar la situació del seu poble, reiterar que ells defensen "la via pacífica" i demanar "solucions i implicacions polítiques" per a resoldre aquesta situació que es prolonga ja més de 43 anys.

La presidenta de l'ONG *MOSSolidaria, Mari Olcina, també va ser una de les protagonistes de la nit juntament amb la pròpia Atu, que, asseguda al seu costat, reia i comentava amb ella els moments més emocionants del documental. Elles cada estiu es converteixen en àvia i neta, perquè Atu és una d'eixes xiquetes i xiquets que, dins del programa Vacaciones en Paz, viuen dos mesos a l'any amb famílies d'acolliment a Espanya. El documental reflecteix la vida d'aquests menors en el seu lloc d'origen, els camps de refugiats situats en el territori algerià de Tinduf, en ple desert, i prop de la frontera amb el Marroc. I també compte com passen cada estiu amb les seues famílies d'acolliment a Espanya.

Però "Atu, el rostre d'un poble oblidat" és molt més. Com el seu nom indica, se submergeix en el dia a dia d'un poble que, malgrat haver sigut colònia espanyola, de parlar el nostre idioma i d'estar a escassos quilòmetres de territoris espanyols com les Illes Canàries, es troba cada vegada més oblidat. La seua lluita per comptar amb un país propi, amb autonomia i llibertat per a decidir el seu present i el seu futur, es troba anul·lada dins d'un embull d'interessos polítics i econòmics internacionals. Però, mentrestant, i malgrat les resolucions favorables de l'ONU i del suport d'organismes com la Unió Africana, els habitants del *Sahara occidental continuen allí resistint, però sense obtindre una solució.

Com narra la mateixa Mari Olcina en el documental: "Els campaments de refugiats en Tinduf són totalment àrids. Estan en un lloc on no hi ha res, absolutament res. Calor, pols, sense aigua, sense les comoditats a les quals estem acostumats, però és veritat que el poble sahrauí és fort, és nòmada. Per a nosaltres és difícil sobreviure. Una setmana a alguns se'ls fa llarga, però ells resisteixen". Ella afig que "en principi es va pensar que ací es moririen i acabarien en el desert, però han sobreviscut i hui són unes 200.000 persones en cinc campaments i segueixen ací".

Actualment, el Sahara occidental és l'únic territori no descolonitzat d'Àfrica. De fet, és un dels 17 territoris no autònoms sota supervisió de el Comité Especial de Descolonització de la Organització de les Nacions Unides. Gran part de la població sahrauí, unes 200.000 persones, sobreviu en cinc camps de refugiats des de 1976, quan la seua potència administradora, Espanya, va abandonar el Sahara Occidental en mans de el Marroc.

Mari Olcina porta cinc anys treballant per a millorar la nutrició de la població sahrauí i ha fundat MOSSolidaria *ONGD per a canalitzar l'ajuda de manera més efectiva. De fet, ella assevera que una de les seues principals motivacions i gratificacions és veure la resposta dels seus estudiants de Nutrició, amb els qui viatja cada any als camps de refugiats. "La major satisfacció la tinc amb els estudiants que van allí. Són joves que estan en l'estat de benestar i quan van allí, com els faig preguntes l'última nit després d'una setmana de convivència, em responen coses que paguen amb escreix l'esforç realitzat", explica.

El documental dona veu a diverses persones relacionades d'una manera o un altre amb el poble sahrauí o amb responsabilitats polítiques com el president de les Corts Valencianes, Enric Morera o la regidora de Cooperació de l'Ajuntament de València en l'anterior legislatura, Neus Fábregas. Però també intervé la pròpia Atu, així com persones de la Media Luna Roja, joves sahrauís o alguns dels espanyols que es converteixen en famílies d'acolliment. Tot això per a oferir una visió global de la situació en els camps i mostrar també la labor que fan allí les dones, que van ser les primeres que es van exiliar allí i continuen comptant amb un pes fonamental en l'organització i la vida en els camps de refugiats. Aquesta cinta serveix per a reflexionar conjuntament sobre aquesta realitat tan pròxima, però alhora tan allunyada de nostra quotidianeitat, però davant la qual no podem mostrar-nos indiferents, perquè com incideix Mari Olcina: "La causa del poble sahrauí és diferent a altres causes. No és que les altres siguen menys greus, però sí que és veritat que aquesta va ser una província espanyola. Ells se sentien espanyols i orgullosos de treballar per a Espanya, encara que Espanya es portava els seus recursos, i a més els va deixar sense descolonitzar".