Les dones cooperativistes prenen partit a Palestina

Passar una setmana a Cisjordània, als Territoris Ocupats Palestins, m’ha servit per adonar-me’n de la quantitat de dones que, a pesar de la gran llosa de l’ocupació que mina cada dia un poquet més la seua existència, a pesar dels estigmes de gènere, prou accentuats encara a algunes de les regions rurals (governorats) palestins, a pesar de les dificultats per estar representades social i políticament als seus pobles i comunitats i a pesar de no tindre una independència econòmica que les enfortisca per afavorir la seua autonomia, prenen partit.

I ho fan perquè creuen fermament en que, només treballant col.lectivament, poden sembrar llavoretes d’esperança en un context hostil per a la societat civil en general i per a les dones, en particular. L’històric treball de resistència de les dones a Palestina a través del treball col·lectiu ho avala.

Però també ho fan perquè volen ser visibles entre els seus veïns i les seues veïnes i així poder participar en igualtat en la presa de decisions col.lectives. I per això s’unixen i, a través de grups de dones, cooperatives, grups de crèdit i grups de consum, enfortixen els vincles entre elles, teixixen xarxes de cures, aprenen col.lectivament sobre igualtat i sobre violència de gènere, es capaciten tècnicament i sobretot s’empoderen per a viure i alhora prendre partit.

Durant una setmana del mes de novembre de 2019, com a membre de l'ONGD Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP), n'he pogut ser partícip d'este treball col·lectiu de resistència i visibilitat. Són molt diversos els quefers de les dones organitzades en els poblets i comunitats rurals palestins. Algunes d’elles produixen cogombres, freses, herbes aromàtiques, tomates o raïm en hivernacles que van agarrant forma poc a poc i a través d’un esforçat treball col.lectiu. És el cas de la cooperativa agrària de Meitalhun, al Governorat de Jenin, on, en els últims anys, 12 dones han entrat com a cooperativistes i altres tres dones han aconseguit ocupar tres dels cinc llocs en la junta directiva de la cooperativa en unes eleccions recents amb vigència per a 4 anys. Tenen, a més, el suport manifest de l’administració local, que participa activament en el comité de seguiment que coordina el projecte que executa l'organització palestina PARC (Agricultural Development Association) amb ACPP amb el finançament de la Generalitat Valenciana.

D’altres dones posen en marxa petites botigues per a assortir de determinats productes, poc accessibles en els pobles menuts, a les seues comunitats. Són, per exemple, les dones de la cooperativa de crèdit i estalvi de Jaba, al mateix Governorat de Jenin, al nord de Cisjordània. Amb un treball històric de gestió de micro-crèdits, aquesta cooperativa ha possibilitat el desenvolupament de moltes iniciatives econòmiques als pobles propers. Algunes d'estes han sigut exitoses i asseguren la fortalesa d’una cooperativa amb uns ingressos anuals que permeten inversions en infraestructures pròpies com un gran saló de bodes que alberga la nostra trobada i que és motiu d’alguna broma, atès el decorat un poc “coent” que en diríem a València. La cooperativa ja està realitzant acords amb productores de la zona per a proveir la botiga amb productes de proximitat i crear sinèrgies beneficioses per a les dones organitzades.

La cooperativa de crèdit i estalvi de Jaba, pel que ens expliquen les dones, és un referent de treball col·lectiu a la zona. Ja l'any 1999, el comitè de dones de la cooperativa es va elevar i convertir en el comitè central. Durant eixe temps, junt a l'organització PARC, s'inicien formacions sobre comptabilitat i sostenibilitat financera. Més tard s'integren en la Unió de Cooperatives de Crèdit de Palestina. Estan fent una gran tasca, tenint en compte que a Cisjordània no és fàcil per a les dones accedir a ser membres de les cooperatives, atès que han de pagar per ser-ho i no sempre s'ho poden permetre.

Amb ulls d'esperança, la cap de la cooperativa de crèdit de Faqqua, encara al Governorat de Jenin, ens explica que s'està ja a l'inici del control de l'economia familiar per part de les dones, i això és un pas fonamental. Esta cooperativa posa el focus en l'agricultura i en els últims mesos estan experimentant amb la producció ecològica. Ens expliquen que estan prenent consciència sobre la bona alimentació (amb l'eliminació de l'ús de pesticides, per exemple) i treballant per a l'obtenció dels pertinents certificats de qualitat.

Algunes dones posen en marxa cantines escolars per a que els i les menudes dels seus pobles dinen a un shekel (poc mes de 25 cèntims d’euro) al dia i s’esforcen per ingeniar menús de proximitat, sans i sostenibles. Fugen dels processats i preparen menjar saludable. Són les dones valentes de Meitalhun i parlen orgulloses d’esta iniciativa econòmica que ja s’ha extés a 9 escoles i que ocupa en l'actualitat 17 dones. A Deir Baloot, al Governorat de Salfit, un grups de dones organitzades crien pollastres i entre torn i torn per a alimentar-los i mantindre’ls a la temperatura idònia, preparen cous cous a la manera tradicional, a base de farina i aigua, per a assortir amb ell les cantines escolars.

Altres dones empaqueten productes palestins com la freekeh (producte elaborat a partir de blat dur, verd tostat), el za’atar (mescla típica palestina d'espècies) o el cous cous per a ser distribuïts en el mercat i somnien que un dia es requerisca una producció i empaquetament que puga ocupar unes quantes dones de la comunitat de Meithalun. En este cas, des de València, a l’estat espanyol, s’està treballant colze a colze amb la companyia d'importació i marketing de comerç just palestina, Al Reef per a que estos productes puguen entrar als canals de comerç just i ser distribuïts per la cooperativa IDEAS al País València i comercialitzats a La Tenda de tot el món, a la seua botiga a Sagunt. “Inshala!” Repetixen les dones palestines de la cooperativa de consum de Meithalun quan van coneixent el futur del projecte, impulsat per ACPP i la Tenda de tot el món i finançat per la Generalitat Valenciana.

I així, dia a dia i poquet a poquet, a vegades massa poquet a poquet, degut a les innumerables hostilitats que han de patir i al sistema patriarcal que habiten, les dones cooperativistes palestines prenen partit.

Compartixen la voluntat de ser alguna cosa més que el pilar fonamental que sosté i uneix cadascuna de les seues famílies, que no és, per a res, un rol menut, ni secundari. A Palestina la família és un tot que abraça i que, a vegades, potser massa vegades, també ofega. Francament a les dones, encara que els costa explicar-ho i que no ho solen traure a conversa, no els resulta gens senzill ser pilar familiar i alhora prendre partit social. Però ho fan perquè ho creuen fonamental. Necessiten ser reconegudes per la tasca que fan, la seua valentia i la seua empenta, sobretot la seua empenta i energia, per a fer més planet el camí que els ha tocat transitar. No busquen dresseres d’autocomplaença, busquen ser visibilitzades com el que són: pilars de la resistència i la resiliència palestina.

També volen que, en tornar a casa, els seus familiars, marits i família més propera, els facen fàcil el camí, perquè de mirades hostils ja n’està plena la comunitat que habiten. Volen i reclamen suport familiar, més enllà de les pròpies parelles que moltes vegades estan d’acord amb les seues iniciatives. Elles mateixa expliquen que els pals a les rodes per al seu empoderament no poden posar-los les pròpies famílies. Massa vegades, llastimosament, així passa. I així és assumit per dones que han fet el pas endavant i que veuen com han de tornar sobre els seus passos degut a la pressió familiar. Ens ho expliquen a la cooperativa de Shukba, a pocs quilòmetres de Ramallah, on una xica amb formació en informàtica ha hagut de renunciar a un lloc de treball a l’administració local per no aprovar-lo tota la seua família.

I així, mentre saboregem una deliciosa maqluba (arròs amb diferents verdures) o un espectacular musakhkhan (el plat referent del menjar palestí), conversem sobre la necessitat de prendre partit, per exemple, en assumptes com el registre de la propietat de la terra. Des de fa uns anys, el govern palestí ha instal·lat oficines de registre de la propietat en els pobles de Cisjordània, anomenades TABO, a l'abast dels i les ciutadanes. No obstant, si degut a les lleis implementades per Israel a partir de 1967, ja és complicat provar la propietat i el registre de la terra per als homes, si a això és suma la visió social de la propietat, les dones ho tenen quasi bé impossible. Per això, des de els seus grups de dones i cooperatives treballen la incidència en aquestes qüestions o, per exemple, també en la legislació sobre l'herència. I és que a Palestina l'herència es regix per la Llei Sharia, en la que les dones tenen dret només a la meitat de l'herència que els homes i a la que, per pressió social, moltes vegades també renuncien. És hora de reformar algunes lleis desfasades i que deixen en una posició secundària la dona (Llei de Família de 1976, Llei Criminal que reculla penes específiques per violència de gènere, etc.). Aconseguir part de la propietat de les terres o part de l’herència pot ser un pas significatiu cap a l’autonomia econòmica que, per altra banda, i segons les dones que hem conegut, tampoc és l’objectiu final però si un pas necessari per a la igualtat.

I en acabar-se la maqluba i assaborint ara el capvespre palestí que ens té encisades, ens abracem, fem pinya, no ens entenem amb l’idioma però sí amb les mirades de complicitat i suport mutu. Alguna dona riu sorollosament i repetix “inshala, inshala” quan, per acomiadar-nos, donem tots els nostres bons auguris als projectes cooperativistes que tenen entre mans. Altres dones esguarden l’escena de lluny i de reüll i potser pensen que ja és hora que arribe el dia que totes puguen riure sorollosament, expressar-se sense pors, amb veu valenta i sense esperar cap mirada hostil.

Es novembre, es fa fosc i tornem a Ramallah. Entre un tràfic constantment caòtic, soroll de boxines i desitjant passar amb rapidesa el check point, reflexionem sobre el camí que queda per fer conjuntament. Serà llarg i massa vegades pedregós però caldrà pendre partit, no ens en queda altra, però sobretot, no els en queda altra.

I es que qualsevol grup de dones o cooperativa de dones a Palestina, com qualsevol entitat d’este tipus en qualsevol altre indret del món, té moments àlgids i d’altres de replegada. Les circumstàncies de les dones que els formen canvien, es reubiquen o es redefinixen i això passa, a Palestina encara més que en altres indrets degut al complex context, i s’ha d’assumir. Per això alguns dels grups de dones i cooperatives que hem visitat estan en plena efervescència, altres fan activitats puntuals i altres, llastimosament, agonitzen perquè han perdut sòcies i el suport de l’administració local. Però ací no es rendix ningú i així ho expressen les dones en tots i cadascun dels pobles i comunitats que visitem. Cal matindre’s fermes perquè cap enrere les dones només hem d’anar per agarrar força.

I albirant les llums ordenades i excessives dels asentaments de colons sionistes que apareixen en cada llometa, reflexionem sobre el camí que encara queda per fer i que és imprescindible per teixir xarxa i treballar col·lectivament. I és que, en moltes cooperatives amb forta presència de dones, encara són els homes els qui obrixen les reunions i converses i lideren els espais que han de ser exclusivament o majoritàriament de les dones i per a les dones. Per altra banda, els qui treballem amb elles hem d’aprendre a escoltar-les, no jutjar-les, deixar-los el temps suficient per expressar-se, donar-los suport i entendre la complexitat de la seua situació, com a dones, com a membres d’un col·lectiu i com a ciutadanes d’un país que respira poc a poc i amb dificultat. A més, els qui ens recolzen per trencar les barreres idiomàtiques no han de ser mai frens per a l’expressió dels reptes, problemes i encerts dels grups de dones. I, a vegades, llastimosament, això ocorre. Però estem ací per aprendre col.lectivament i prendre partit com un tot.

Arribant a Ramallah, la carretera passa entre dos murs, a la dreta, el mur que separa, estigmatitza i aïlla els palestins i les palestines que viuen al camp de refugiats de Jalazone, a l’esquerra, el mur que protegix una instal·lació militar israeliana. Murs que ofeguen, aïllen i que, a vegades, poden servir per establir paral·lelismes amb la situació de les dones palestines. Per això reflexionem sobre la complexitat de parlar sobre temes com la maternitat, la salut sexual i reproductiva o el divorci i ens ompli d'esperança escoltar Rossane, la supervisora de camp de l'organització PARC que ens explica que les dones de la cooperativa de Deir al-Ghusun al Governorat de Turkalem, estan organitzant una trobada privada, fóra de les instal·lacions de la cooperativa i en un ambient privat, proper i de confiança, amb la formadora en gènere que ha impartit el taller en el que han participat les dones de la cooperativa en el marc d'un projecte finançat per l’Ajuntament de Donostia.

Des de l'habitació estant, ja a Ramallah, respire profund i pense en elles, en cadascuna d'elles i en el que deuen pensar quan ens observem i en el que deuen dir quans ens acomiadem. I m'entra un poquet de tristor, fins i tot d'angúnia. Viure és prendre partit és molt fàcil dir-ho des de València... A pesar dels murs, les reixes de punxos, el patriarcat, la tradició familiar, la por, la violència colona i la violència de gènere, l’ocupació, la limitació d’accés a serveis bàsics com l’aigua i l’electricitat, la pèrdua constant de terres degut als asentaments i així, només enunciant els problemes podria omplir un full sencer… a pesar de tot això, les dones palestines han decidit prendre partit i ja no hi ha marxa enrere.

Dedicat a les dones organitzades de Shukba, Meitalhun, Jaba, Al Jalama, Faqqua, Deir Al Goshum i Deir Baloot.