Netejar-se la cara o les dents, dutxar-se, cuinar, rentar els plats o, fins i tot, beure per tal d'hidratar-se. Són accions quotidianes on es fa ús de l'aigua i que els ciutadans palestins de Gaza i Cisjordània s'han de pensar molt bé si fer-les. Per què? Per a ells l'aigua és quasi un bé de luxe. I això no és així per la sequera, sinó per les dificultats que tenen per a l'accés a este bé de primera necessitat. L'aigua hi és allí, però el control de la major part del líquid element i, sobretot, de l'infraestructura per transportar-la és a mans dels israelians.
Heba Harara i Abdulrauf Aburaham, representants del Palestinian Hydrology Group (PHG), van estar a València de la mà d'Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP) per a contar de primera mà els problemes als que s'enfronten i com els projectes que fa ACPP o l'Ajuntament de València els ajuden a millorar la seua situació. «El consum per càpita recomanat per l'OMS és de 100 litres d'aigua per càpita. A la zona C de Cisjordània el consum és de 20 litres. I el dels habitants dels assentaments israelians a les mateixes àrees on viuen els palestins és de 400», denuncia Aburaham.
«Els israelians tenen el control de totes les aigües subterrànies, a més del cabal del riu Jordà», explica Aburaham, enginyer civil que treballa per a PHG a Cisjordània. «Des dels Acords d'Oslo de 1993 es va firmar que Israel tindria accés al 80 % dels recursos hídrics de tota Cisjordània i Gaza, mentre que Palestina només tindria el 20 %. Es va acordar dividir el terreny sobre tres zones: la A, on continuarien tenint el control els palestins; la B, on els serveis estarien baix control palestí, però la seguretat és a càrrec dels israelians; i la C, tota baix control israelià. Però a eixa zona C es on es troba el 85 % dels recursos hídrics de tota Cisjordània, que és allò que ho fa tot més complicat», detalla Aburaham.
A esta disposició s'afig que els palestins no disposen d'infraestructures per a portar l'aigua en condicions a les seues llars. «Moltes persones han de recórrer a camions cisterna que els porten aigua, però eixa aigua la han obtinguda els israelians i se la estan venent als palestins que, de vegades, han de desplaçar-se fins 100 quilòmetres per a accedir a ella».
I com poden fer per a construir o rehabilitar infraestructures que els permeten millorar l'abastiment d'aigua o el sistema de sanejament? «De conformitat amb eixos Acords d'Oslo es va establir un comité amb el qual s'establia que israelians i palestins havien de treballar conjuntament. Si hi havia qualsevol projecte que afectara a una presa o a la construcció de cisternes o pous, s'havia de presentar el projecte a eixe comité. Però el que ha ocorregut és que als últims anys s'han presentat més de 100 projectes i s'han aprovat menys de 10. El resultat: el comité ha deixat de funcionar. Ara cal demanar una llicència al govern israelià, que o nega el permís, o l'accepta i després el bloqueja, o deixa que es faça el projecte i una vegada s'ha finalitzat deixa que ho destruïsquen completament», relata Aburaham.
A Gaza, d'on és Heba Harara, enginyera mediambiental de PHG, la situació és encara més complicada. «El 97 % de l'aigua a la que tenim accés està contaminada. No és potable, no és segur beure-la pels seus nivells de nitrats i de clorurs. A més, la intrusió de l'aigua de la mar als aqüífers també els contamina. Això provoca problemes de salut que afecten sobretot als xiquets i xiquetes de menys de 5 anys amb diarrees i problemas cutanis i visuals», relata.
I com pot ajudar la cooperació valenciana -com la que fan ACPP o l'Ajuntament de València- al terreny? Com que no es poden fer projectes, algunes de les accions són portar xicotetes cisternes, una xarxa primària amb canonades de plàstic o latrines portàtils o, fins i tot, rehabilitar alguna infraestructura de l'època dels romans com poden ser els aljubs. A banda, es fan projectes d'investigació per a conéixer quines són les necessitats dels habitants palestins. «Les autoritats palestines no poden fer-ho, però les ONG sí, i elles poden traslladar la informació a organismes com l'ONU per a demanar finançament», valora Aburaham. I en estes enquestes tenen un paper clau les dones: «Elles són les que gestionen l'aigua, el sanejament o la higiene. Són les que pateixen l'escassetat d'aigua en primera persona», reivindica Harara.
