L´ofici d´Emilio Fornet de Asensi fou el de periodista i escriptor, però arribà a interpretar papers en més de vuitanta pel·lícules (i això sense comptar curtmetratges ni sèries de televisió). Altres periodistes participaren en la realització o interpretació de pel·lícules. Fou el cas, per exemple, del gran Billy Wilder, que treballà en un diari vienés abans de dedicar-se al cinema (experiència que ressona en el seu film «Primera plana»). Però, tal vegada, cap persona ha arribat a la producció bibliogràfica i cinematogràfica de Fornet.
Fornet va nàixer el 1888 o el 1889, probablement a Madrid. De ben jove s´hagué de traslladar a València, on començà a treballar de periodista. Habitualment, remetia cròniques i articles, freqüentment de tema valencià, a diaris de Madrid, com ara «La Libertad», «La Voz», «La Gaceta Literaria» i, sobretot, «El Heraldo de Madrid». També publicà entrevistes, com ara al cartellista Lluís Bagaria o a Clementina, la vídua d´Isaac Albéniz. Els articles que Fornet va fer sobre aquest compositor prengueren la forma d´un llibre que publicà el 1927. L´activitat literària es completà prompte amb la redacció d´una obra teatral en valencià. El 1931, Fornet estrenà al teatre Alcázar de València l'obra «La delicada de Gandia. Comedia en dos actes i en vers», de la qual la impremta Carceller va fer una edició el 1932. Un any després aparegué el seu poemari «Ciudades de Oro», que obtingué un cert reconeixement en els cercles poètics. D´aquesta època és també la seua novel·la «La terra florida» (reeditada el 2008 per l´editorial Oronella).
En temps de la II República, Fornet es traslladà a Madrid, on continuà redactant articles de temàtica valenciana. Així publicà entrevistes amb personalitats de la nostra terra que s´hi trobaven, com ara el doctor Pedro Gómez-Ferrer o l´escultor Mariano Benlliure. De vegades firmava articles ben imaginatius, com un en el qual proposa a diverses persones cèlebres que posen en la posició que desitgen un ninot articulat i que donen la raó de l´elecció o aquell altre en el qual, envoltat de «modistillas» intenta que li facen un vestit elegant per menys de quatre pessetes. En aquells anys també li dedicà un llibre a l´efímer president de la I República Francisco Pi y Margall.
Després de la Guerra Civil, que Fornet passaria probablement a Madrid, continuà publicant llibres amb temes valencians, amb una freqüència notable per a les escassetats de la postguerra. El 1941 publicà «Vercilumar: novela y mito solar de la Dama de Elche». També fou l'autor d'un llibre sobre Blanca March, la mare de l´humanista valencià Lluís Vives, que aparegué en la prestigiosa editorial Espasa-Calpe. L´obra és més imaginativa que rigorosa i està farcida d´incorreccions històriques, com s'ha demostrat després en fer-se públic el procés inquisitorial contra la família de l´humanista, inclosa la mare, i eixir a la llum documentació de l'entorn de jueus conversos on visqué Vives a València. També li dedicà un llibre al rei conqueridor: «Don Jaime I, el Rey de las tierras del sol» (publicat el 1948 per l´editorial «Gran Capitan», en la col·lecció «Milicia de España», noms molt escaients per a la primera etapa de la dictadura). Fornet també participà en el volum col·lectiu, publicat per Lo Rat Penat, «Estilos de la ciudad. Valencia gótica. Opiniones y comentarios» (1950) i, amb José Joaquín Sanchís y Zabalza, «Expansiones del espíritu (ensayos poéticos)» (1954).
Un decisiu 1955
L´any 1955 fou important en la biografia de Fornet perquè s´hi produïren dos fets notables. El primer esdeveniment fou que publicà «Hierros y rejerías» (1955), un llibret amb el qual començà la sèrie de nombroses aportacions a la col·lecció «Temas Españoles», on publicà també: «El Duque de Gandía» (1956), «La Imprenta en España» (1956), «La ganadería» (1957), «El correo» (1957), "«La Albufera» (1958) i «Castellón» (1959). També publicà una obreta de tema taurí, relacionat amb «Sangre y arena» de Blasco Ibáñez, amb el títol «Aguafuerte de los Fabrilos» (1957), un llibre anomenat «La belleza» (1959) i un altre sobre Sant Vicent Ferrer. El segon fet important fou que el mateix 1955, Fornet prengué part, amb un petit paper (un convidat a una festa), en la pel·lícula «Mister Arkadin» d'Orson Welles, una coproducció francesa, suïssa i espanyola, que, en part, fou rodada a Madrid. La pel·lícula tracta sobre la reconstrucció de la biografia d´un enigmàtic personatge. Fornet encetava així, amb més de 65 anys, una abundant carrera cinematogràfica.
El 1960, Fornet aparegué en alguns curtmetratges, però sobretot desenvolupà la seua carrera com a actor a partir de 1974. Fornet participà en moltes pel·lícules de baixa qualitat interpretant un vellet molt prim. Els films tenien generalment com a tema l´adulteri o qualsevol altre que permetera seqüències de «destape». Fou el cas de: «Las obsesiones de Armando»; «Polvo eres», «De profesión polígamo», «El Adúltero», etc. Però deixant de banda aquests subproductes cinematogràfics, Fornet pogué participar també en pel·lícules de directors importants del cinema espanyol, com ara: Eloy de la Iglesia, Angelino Fons, Antonio Giménez Rico, Manuel Gutiérrez Aragón, Pedro Lazaga, Josefina Molina, Pedro Olea, Rafael Romero Marchent, Manuel Summers o el gran Fernando Fernan Gómez.
Un secundari fixe
Fornet interpretà el paper de Feliu, el secretari de l´ajuntament en la versió cinematogràfica de «El virgo de Visanteta de Bernat i Baldoví», que pren part amb poca fortuna, diguem-ne, en un concurs de pets. En aquell film, dirigit pel valencià Vicente Escrivá, trobem altres actors i actrius valencians ja desapareguts, com ara Queta Claver, Antonio Ferrandis, Joan Monleón o Pepe Sancho.
En l´última etapa cinematogràfica de Fornet fou pràcticament un secundari fixe d´aquelles produccions de Mariano Ozores, protagonitzades per Andrés Pajares i Fernando Esteso. Recordaran al vell primet (ja tindria més de 85 anys) amb una veu característica, que en realitat pertanyia generalment a l'actor de doblatge Eduardo Calvo. Així el podem veure en: «La Lola nos lleva al huerto», «Al Este del Oeste», «Cuando Almanzor perdió el tambor», «¡Qué tía la C.I.A.!» i moltíssimes més.
Emilio Fornet de Asensi va morir el 1985, quan tindria uns 97 anys. L'any següent al del seu falliment encara s'estrenaren cinc produccions de la factoria d´Ozores, en les quals havia participat.
Realment, en visionar les seqüències d´aquelles produccions de guió i art cinematogràfic escàs, on apareix aquell vellet molt prim, costa imaginar que aquesta persona haguera escrit tants articles sobre temes valencians i un bona quantitat de llibres, amb més o menys encert, sobre les figures cabdals de la nostra història com Jaume I, Sant Vicent Ferrer, Lluís Vives o Francesc de Borja, i també sobre la Dama d'Elx o la Delicada de Gandia, sobre l'Albufera o Castelló. En cert sentit, ell també és un Mister Arkadin, la vida del qual encara no ha estat totalment reconstruïda.
