El president dels EUA, Donald Trump, està arrossegant el món al parany del proteccionisme. Hi ha els qui encara confien que, més que davant escaramusses d'un remolí de nacionalisme, estiguem davant un mer joc de posicions tàctiques amb el recurs fàcil als farols d'un jugador de pòquer per a forçar posicions d'avantatge en eventuals negociacions futures. Però l'escalada d'aranzels i represàlies en marxa, i que s'ha encruelit en els últims dies, il·lumina els pitjors presagis i anticipa un elevat risc que l'actual rearmament de les hostilitats puga desencadenar una genuïna guerra comercial, que és aquella en la qual ningú guanya i tots perden.
Els símptomes de creixent atmosfera inflamable augmenten. FMI, Reserva Federal, BCE, OCDE, Banc Mundial, Banc de Pagaments Internacionals, les grans potències (G7 i G20), Organització Mundial de Comerç (OCM), la cimera de Davos i altres agents, fòrums i institucions estan fent crides persistents a abaixar el to de la crispació, i a la renúncia a tota temptació aïllacionista per ser nociva per a l'interés col·lectiu. Malgrat açò, i com va dir el BCE en la seua reunió de Riga el dia 14, les evidències d'un major proteccionisme «s'estan fent més prominents».
Una interpretació errònia. El proteccionisme és un mal remei per a un problema mal enfocat. Els crònics saldos negatius per compte corrent dels EUA obeeixen a causes més profundes que la mera diferència entre exportacions i importacions. L'economia ensenya que els dèficits externs són en realitat l'expressió d'una realitat interna de cada país, definida per la insuficiència de l'estalvi nacional per a atendre els nivells d'inversió. Es defineix així com un cas típic d'una economia que viu per sobre de les seues possibilitats perquè consumix i demanda recursos superiors a la riquesa que és capaç de generar. Si esta situació es manté i perllonga és perquè el país és capaç de captar capitals inversors externs i préstecs internacionals que financen el seu estàndard de confort.
Però perquè els inversors i prestadors estrangers disposen de dòlars per a finançar els dèficits estatunidencs, el país ha d'incórrer de manera inevitable en un dèficit exterior per compte corrent tant enorme com gegantesca siga la seua dependència financera dels capitals exteriors: els mercats canviaris disposaran de dòlars en abundància per a atendre aquestes necessitats en la mesura en què el país els «exporte» mitjançant el pagament de compres de béns i serveis a altres països. D'esta forma, els saldos negatius comercial i per compte corrent dels EUA només s'atallaran en la mesura en què el país estalvie més o reduïsca el seu nivell de despesa i inversió, i mentre que renuncie, en conseqüència, a una part del seu nivell d'opulència i prosperitat finançada des de l'exterior.
Culpes pròpies. Davant la visió de Trump -segons la qual el crònic dèficit extern dels EUA és culpa de la UE, la Xina, el Canadà i Mèxic, entre altres àrees-, la realitat és que els EUA va incórrer en dèficit comercial l'any passat amb 102 països, la qual cosa evidencia fins a quin punt el problema és propi i intern, i no extern i alié. El dèficit per compte corrent estatunidenc amb prou faenes es va reduir -com va anotar al gener l'economista Javier Santacruz- ni quan el dòlar es va afeblir en 2017 de forma acusada i quan per açò els béns i serveis dels EUA haurien d'haver acrescut la seua competitivitat en preu.
Per contra (i igual que va ocórrer a Espanya en 1998-2008) el saldo negatiu de la balança per compte corrent es va disparar de forma molt acusada -com va escriure alguna vegada Paul Krugman- quan els EUA va gestar la seua gran «bambolla» immobiliària especulativa, va entrar en una fase d'exuberància irracional i va acréixer la importació de capitals per a finançar-la.L'any passat els EUA, una societat molt consumista, va comprar a la resta del món per valor de 2,1 bilions d'euros (més que cap altre país) i va exportar per una suma d'1,3 bilions. El dèficit per compte corrent del país suposa quasi un terç dels quals existeixen en el planeta.
Bomber piròman. La paradoxa és que Trump serà un gran fabricant del dèficit extern que diu voler combatre amb aranzels. Amb la seua política de rebaixa fiscal (1,5 bilions de dòlars en deu anys), augment de la despesa en defensa i altres estratègies de reescalfament econòmic, el descobert pressupostari nord-americà s'estima que arribarà a més d'1,1 bilions de dòlars en 2019 (davant 0,6 bilions en 2017), i es finançarà duplicant l'emissió de deute, segons va anunciar el Tresor, fins a 1,3 bilions enguany.
En un país amb cultura de la frugalitat privada, la rebaixa fiscal podria contribuir al fet que el sector privat nacional destinara a estalvi el guany de renda disponible pels minvaments tributaris i que açò permetera finançar l'augment del dèficit públic. Però açò no és previsible que ocórrega als EUA, on, com va escriure l'artista estatunidenc Andy Warhol, «és més americà comprar que pensar». L'escenari previsible és que els EUA seguisca finançant en l'exterior el seu desajust pressupostari, i convertisca el dèficit fiscal en descobert per saldo corrent i en el que han anomenat els «dèficits bessons» dels Estats Units.
Els grans dèficits externs van créixer en els últims 30 anys, que va ser just quan, com va indicar a l'abril Jeffrey Sachs, de la Universitat de Columbia, va disminuir de forma més acusada l'estalvi públic i privat dels EUA. Així que una major apel·lació a l'estalvi mundial es traduirà en més dèficit exportador malgrat els aranzels que impose Trump. Aquesta paradoxa s'acreix quan l'expansió fiscal i el deute públic a l'alça seran inflacionaris, la qual cosa restarà competitivitat als EUA, i més quan la demanda de capitals externs -juntament amb la previsible pujada de tipus d'interés per a contenir l'IPC- tendiran a apreciar al dòlar, la qual cosa encarirà les exportacions i abaratirà les importacions. Trump s'erigix així en el bomber piròman. Com li va dir Christine Lagarde, «l'engruixat dèficit comercial respon, en gran part, a les polítiques domèstiques que aplica cada Estat».
Cercle viciós. Aquesta no és l'única paradoxa. El proteccionisme tendix a engendrar la necessitat de més proteccionisme, en una espècie de cercle viciós. El iuan xinés es va afeblir en els dies en els quals van refermar les amenaces de Trump contra Pequín, contrarestant part de les penalitzacions aranzelàries; els gravàmens a l'acer i a l'alumini importats encarixen les fabricacions nacionals que incorporen tots dos materials (per aquest motiu ara Trump apunta també als cotxes europeus), la inflació que genera el nacionalisme econòmic resta capacitat competitiva als productes propis en l'exterior i les represàlies comercials dels països atacats es posicionen contra el país que emprén les hostilitats, alimentant una espiral que perjudica a tots.
Cadenes de valor. Avui el món és encara més vulnerable que en anteriors etapes a les estratègies proteccionistes. La nova organització mundial de la producció, mitjançant les anomenades cadenes de valor, implica que gravar un determinat producte nominalment estranger pot suposar la penalització a fàbriques i ocupacions pròpies. Segons l'OMC, el 32% de les exportacions mexicanes als EUA incorporen béns i serveis al seu torn importats per Mèxic, el 40% dels quals procedeixen dels EUA. Com va escriure fa un any Laura Tyson, expresidenta del Consell d'Assessors Econòmics de la presidència dels EUA, quan es desagreguen per països d'origen els components de les manufactures mexicanes que importa els EUA, el dèficit comercial d'aquest país amb el seu veí del sud es reduïx a la meitat.Les importacions de béns primaris o intermedis a menor cost permeten a la indústria nord-americana ser competitiva en les seues exportacions. I l'entrada de béns de consum bàsic barats alliberen renda a la població modesta per a demandar altres productes nacionals. Al març, 42 patronals dels EUA van demanar per açò a Trump el cessament de la seua política bel·ligerant.
