En el seu celebèrrim text L'obra d'art en l'època de la seua reproductibilitat tècnica, el filòsof Walter Benjamin assenyala que, a diferència de moltes altres formes artístiques que han sorgit i desaparegut després, la necessitat que té el ser humà d'allotjament fa que l'arquitectura l´haja acompanyat ininterrompudament des de la seua història primera; i afegeix: «Les edificacions poden ser rebudes de dues maneres: per l'ús i per la contemplació. O millor dit: tàctilment i òpticament». És a dir, mentre que la recepció òptica exigeix «atenció tensa» i un cert recolliment en l'actitud, com el que es manifesta en un museu davant una obra d'art, la recepció tàctil no succeeix tant per la via de l'atenció com per la de la distracció, guardant un innegable parentiu perceptiu amb el cinema. Parafrasejant McLuhan, si en el primer cas el medi urbà és missatge, en el segon és massatge.
El que ens proposa Francesc J. Hernàndez en aquest llibre singular és l'operació de conversió d'un espai urbà habitual „el centre històric de València„ en un museu interactiu a l'aire lliure i una biblioteca itinerant, per mitjà del passeig concebut com un instrument estètic capaç de modificar-lo i omplir-lo de significats, de transmutar el consuetudinari massatge en il·luminador missatge. Per a això, l'autor se serveix d´un original instrument distanciador (la distància tensiona la mirada): el text de Joan Lluís Vives Les lleis del joc (Diàleg variat sobre la ciutat de València). La història d'aquest escrit és curiosa. Es tracta d'un dels Diàlegs o Linguae latinae exercitatio (1539) on l'humanista valencià aborda qüestions relacionades amb l'aprenentatge de la llengua. «Des del 1545 „explica Hernàndez„, els Exercicis de llengua llatina eren emprats com a llibre de text en la recentment fundada Universitat de Gandia. El 1558 esdevingueren llibre oficial en la Universitat de Barcelona i també sabem que els mestres de llatí de Mallorca en tenien exemplars. Fins ara se n´han fet més de sis-centes edicions».
Recuperant la tradició didàctica que la forma dialògica havia tingut en el període clàssic amb les aportacions rellevants de Plató, de Ciceró i de Llucià, i ja en el Renaixement amb els Col·loquis d'Erasme, el diàleg vint-i-dosé descriu un passeig per València de tres joves „Borja, Centelles i Cavanilles„, que li permet al jueu convers Vives, exiliat a Flandes des de feia més de vint anys, reviure amb sorprenent precisió els escenaris de la seua infància i adolescència i exposar, a propòsit del valencianíssim joc de pilota, algunes idees bàsiques de la seua filosofia.
Hernàndez llig en els signes supervivents de la València d´avui els missatges encriptats de la València d'ahir. Una ciutat, capital del Regne del mateix nom, que en la segona mitat del segle XV s'havia convertit en la més poblada de la península després de Granada, tot i haver sigut delmada per la pesta en 1439 i en 1459; en la seua Universitat, fundada en 1499, s'havia format Vives; en la mateixa urbs que havia vist cremar son pare condemnat pel Sant Ofici. El llibre d'Hernàndez il·lumina un recorregut per l'espai que es converteix en un viatge a través del temps, un perdre's pel dèdal de carrers i carrerons del cor històric de la ciutat a fi de conéixer un període esplendorós i tràgic. Una recomanació: no es perden aquest original passeig per València de tan il·lustre mà.
