Heus ací una altra proposta textual „o paratextual, o paraquè„ de Bononad; així, sense cap nom propi explícit „és sobrer constatar-hi el nom, si l´autor n´ha prescindit (in)conscientment. Una proposta literària? Sí. Filosòfica? També. Metalingüística? Encara més. De fet, trobem la clau de la seua proposta en la cita que hi ha al darrer text, manllevada directament del filòsof del llenguatge per excel·lència, Ludwig Wittgenstein, segons la qual una capsa amb un escarabat a dintre no garanteix que hi siga, l´escarabat, més enllà de la superstició de l´altre. El buit, doncs, és ben plausible dins de la capsa. Potser n´és l´única realitat. Però abans d´arribar al final, el principi inaugural de Bua és el dolor, o potser caldria dir més bé la metafísica del dolor. Una fe o un martirologi que no podem extrapolar a ningú, que no pot transcendir del superjó poètic al lector ideal „o ideat. Aquest no és un llibre, en realitat. Si més no, no és un llibre amb un contingut normal, però sí amb un continent „ni que siga un continent buit, fantasmagòric, imaginat. I no ho és perquè, de bon començament, el fantasma de l´autor (en el sentit eteri del terme, sense ironies) aspira a negar la semàntica, sistemànticament: «la inintel·ligibilitat del seu contingut és imprescindible».
Bua „és a dir, el dolor„, com diu Bononad „o el jo poètic que el suplanta„, és el principi: «Primer és la bua. Entrem al món entre dolor». Tota la resta del(s) text(os) no és(són) més que una sublimació d´aquesta premissa dolorosa, afuada per una lesió orgànica a l´húmer dret. Però la seua narrativitat „la del dolor„ és un miratge als ulls del lector, perquè només és possible des del present, «sota el seu dictat i la seua dictadura». Encara més, si intentàrem narrar-lo, aquest dolor, des del present; millor dit, si gosàrem llegir-lo, arruïnaríem la veritat. Nihilisme literari, doncs. I també existencial. El fet que es recórrega a altres llengües „castellà, francès, portuguès, anglès, llatí„ tampoc no nega el paradigma sobre el buit. Ans al contrari, el referma, el propicia, nega la il·lusió lúcida de la caverna platònica: «pel fet de ser insuportable el meu dolor-jo, pel fet de ser inadmissible la meua hiperrealitat (el meu superjó), esdevinc ficció, fingiment, espectacle íntim; un altre; un antre». (O poeta é um fingidor / Finge tão completamente / Que chega a fingir que é dor / A dor que deveras sente).
Potser aquest text de Bononad, com l´escarabat de la capsa de Wittgenstein, no ha existit mai „i menys encara aquesta glosa: mai! Ni tampoc Bononad: bo, no nat («l´heroi reduït pel dolor a cadàver»). Amén.
