Bruixes i fetilleres, bruixots i fetillers, sanadores o saludadores, curanderos, bones dones, dimonis o diables, astròlegs, clergues, monjos i bisbes crèduls, incrèduls i supersticiosos. Al llarg dels segles, la societat valenciana, preeminentment rural, fortament arrelada a la terra, ha transmés generació rere generació tot de creences, de costums, de formes d´entendre el món que els envoltava. Rituals, llegendes, sentències, advertiments, rondalles i misteris, han sigut algunes de les formes amb què hom intentà comprendre les forces misterioses que provoquen les pors i l´espant, el convenciment que aquests fenòmens estranys, inconeguts, regeixen i en determinen els canvis de fortuna dels individus que hi han tingut relació o del destí de tot el poble. Des d´antic, l´imaginari popular valencià ha mirat cap els torrents d´aigua dels rius, cap a les muntanyes, els arbres, les plantes remeieres, cap el cel, els astres, cap els animals... bo i buscant una explicació a tot allò que ni entén ni és capaç de dominar. Divinitats, miracles, actes de bruixeria, conjurs, màgia negra, invocacions demoníaques, etc., eren expressions usades des de temps antics, nascudes des de la necessitat, les supersticions i els fenòmens no explicables.
Al País Valencià, la cultura popular pròpia en va plena de tots aquests elements, històries, contalles o llegendes que, bé transmeses per la tradició oral, adés imaginàries, adés registrats en documents de temps passats, han anat construint un món particular, fet de misteris i altres històries que posen els pèls de punta. Així, el cas de les bruixes i fetilleres, o practicants de màgia, que viuen d´aquests ritus, o adquireixen més poder sobre els veïns, o abusen dels altres amb enganys. La troballa de carn humana en l´àpat d´un convit a París, relatat per Jaume Roig. La tasca benefactora de les sanadores i «medidores», a voltes contractades pels consells municipals. La mort de Ferran el Catòlic en estranyes circumstàncies mai no aclarides. Monjos, preveres, bisbes, vicaris i capellans blasfems i heretges, segons les visites pastorals medievals. La devoció popular entorn una creu de ferro que xisclava pronosticant imminent tempesta de pedra. L´existència, conservada encara hui en dia, d´una cadira abacial endimoniada, amb gran perill per la vida d´aquella persona que la posseïsca o que s´hi haja assegut en alguna ocasió. La festa de l´oblà de Cabanes, però documentada en molts altres llocs, com una practica de necrolatria medieval, segons la qual hom havia de passar la nit del dia dels difunts vora les sepultures dels familiars. De totes aquestes històries, i d´altres més, ens parla i conta Àlvar Monferrer (Les Useres, 1940) al seu llibre Bruixes, dimonis i misteris, un recull d´una part minsa de tot aquest món, d´una importància enorme en la cultura popular valenciana, com diu l´autor, i en la construcció de la identitat i la història dels valencians. Val a dir que és, aquest, un llibre de ben curiós on Monferrer ens hi mostra algunes escenes de la vida quotidiana d´un poble, d´una societat que van formant-se a través dels segles, de les formes de vida, de la seua organització, de les seues necessitats, tot vist a través de les seues pors, creences, supersticions, llocs sagrats, males arts, encanteris, tradicions, etc. També cal remarcar, com diu l´autor, en què només en són algunes, perquè moltes d´altres, de tot el nombrós material recollit, potser els traga a la llum en altres ocasions: els últims antropòfags de les nostres muntanyes; presumptes sants, santes, beats i beates valencians, de certa importància en la comarca on visqueren; les històries documentades o imaginàries entorn a pedres, construccions, inscripcions i signes; l´espiritualisme; o l´enorme ventall de perspectives dins el camp de la medicina popular, derivada de la botànica i altres productes naturals... Tota una apassionant temàtica que, com diu l´autor, «el temps decidirà sobre l´oportunitat de seguir». Tant de bo aqueixa oportunitat siga realitat prompte.
