Catàstrofes que no seguen l'esperança; fracassos d'aflicció però no de claudicació; intents de plenitud filtrats per la contingència. La pulsió toujous recommencée, que no es resigna, pren i reprén vida, reclama un dret tan epitel·lial (per efímer) com esfereïdor, una exigència que el porta al paradís imaginat, on contemplarà els efectes de l'autodevastació i des d'on es realimentará per a viure en permanent estat èpic, de conquesta „de desig del plèroma„ de la unitat que anhela de cos i ànima amb l'amant; total, sense fisures.
La polifonia d'influències és tan diversa que seria llarg entretindre-se'n; me'n quede amb dos veus, de punta a punta del Mediterrani i del XV al XIX. El lector ja deu haver descobert l'influx de Kavafis, promotor del títol d'un llibre que mostra similars emergències iròniques o simbòliques, però sense adhesions parnassianes. D'ací que l'evocació al poema Recorda, cos trobe en Albinyana fonament d'esperança. Però el fondo d'armari poètic és més abundós. Així, per bé que el poeta es distancie de la retòrica, les referències a Corella són constants, i no les porte a tomb per casualitat, sinó perquè tots dos havien poetitzat el pathos amorós com una navegació «per la tempestuosa mar de Venus», sintagma ben car al nostre autor, que posa en vers les angoixes d'una tal peripècia vital.
Instants „sincopats„ d'entrega convulsa i de recepció integral; moments de tremolosa i conspícua efervescència; situacions de passió ? tot en convivència amb records de placidesa i de contrastiva tristesa, o enyorances d'esdeveniments irrecuperables que, tanmateix, veden cap propòsit de resignació, perquè assumeix la veracitat d'Ovidi: «Nullis amor est sanabilis herbis». Eixa convivència dissenya un totum literari carregat de l'autenticitat existencial que reclama un producte capaç de mantindre la tensió lectora al llarg de les tibants i, doncs, evanescents peces d'Ítaques. Calcule que ha tret d'eixe voluminós fondo d'armari una concepció de l'amor derivada de l'Alighieri en el Càntic dihuité de la Divina Comèdia, perquè les concomitàncies són especulars, i la tensió que genera, també. Bon poeta el qui posseeix capacitat de projectar al lector la passió experiencial per la tensió creativa.
