Proclamat ja l´estiu i les seues glòries, i una volta instal·lada entre nosaltres la calor, una forma de combatre-la pot ser llegir sobre històries i escenaris de més calor encara. Per pur contrast i per una certa sensació un tant perversa d´alleujament, dic. O almenys a mi em va funcionar durant molts anys, quan en ple estiu devorava relats que parlaven, per exemple, d´aquell vèrtex entre Egipte, Líbia i el Sudan, Gilf el Kebir, i les seues Coves dels Nadadors descobertes per László Almásy, conegut molt després i per a l´eternitat com el pacient anglés. O ficcions del desert mexicà, entre l´al·lucinació i un brutal exotisme, o la violència i la sensualitat fenícia de la Salambó de Flaubert, o les històries egípcies dels romans.
Però si algú ressalta entre tots, amo i senyor absolut de l´aventura, del calor i del desert, va ser sens dubte T.E. Lawrence i la seua corona d´arena. Aquell líder improvisat d´una revolta que va incendiar la península aràbiga i bona part de l´orient mitjà va deixar un testimoni preciós, El set pilars de la saviesa, llarga i profitosa narració entre la crònica d´intrigues polítiques, el pur relat bèlic i pinzellades d´un lirisme commovedor que apareix de sobte i sense avisar en mig de la brutalitat crua de la guerra. Tot, sí, molt british.
Eixa antiga i calorosa lectura d´estiu s´ha vist enguany reforçada per dos regals de molt recent aparició. Per una banda, l´editorial Interfolio ha editat Lawrence (antes) de Arabia, un recull de les seues cartes de joventut, i per una altra, i amb una simultaneïtat senzillament colossal, Macadán Libros publica Lawrence de Arabia y las hijas del trueno, també un recull de la seua correspondència, però des de 1922 fins a la seua mort en 1935.
Són dos llibres molt diferents que ens parlen en primera persona del Lawrence d´abans i de després de la guerra, del jove inquiet que busca i construïx el seu destí i de l´adult madur, desenganyat i trist (però també sarcàstic, una de les qualitats de la tristesa), convertit per voluntat pròpia en un anònim i ras soldat de la RAF, i que morirà després d´estavellar-se contra un arbre a lloms de la seua motocicleta (una de les filles del tro), acabat d´eixir de la seua casa de Clouds Hill, al comtat de Dorset.
Sent interessantíssims els dos llibres, si he de triar em quedaria amb el primer d´ells pel seu valor genèsic, i perquè ens mostra a un jove que al llarg de diferents cartes (a la mare, als germans, als amics) va perfilant la seua forta i turmentada personalitat. Des de l´inici de la seua i finalment fatal passió per la velocitat («Podria omplir pàgines senceres sobre la luxúria de moure´s acceleradamet», dirà en una a Robert Graves), fins a les seues primeres excavacions arqueològiques per terres de Palestina, acabat d´arribar d´Oxford. I abans, els seus recorreguts homèrics en bicicleta per tot l´hexàgon que és França. I Beirut, Atenes, Aleppo, breus tornades a Anglaterra, i l´amor per la història o per l´arquitectura militar de les croades, però sobretot el misteri.
Des de sempre he col·leccionat dedicatòries literàries. És una antiga parafília que porte tan dignament com puc, i al meu altar particular regna la que va fer Lawrence al començament d´Els set pilars de la saviesa. Es tracta d´un llarg i críptic poema dedicat misteriosament a «S.A.». Durant dècades s´ha especulat sobre el destinatari final d´eixos versos, i el mateix Lawrence va donar algunes explicacions (molt poques en realitat), contradictòries i confuses.
Tot pareix indicar (encara que la polèmica és llarga) que darrere d´eixes inicials està Dahoum, un jove ajudant de catorze anys a qui Lawrence va conèixer en les excavacions de Carchemish i de qui sembla que es va enamorar d´una manera estranya, com la seua personalitat plena d´arestes. I ara, per l´art sagrat de la lletra, se m´apareix per primera volta mencionat Dahoum, perdut i boirós en el temps, dins d´una d´estes cartes que vinc comentant.
I qui sap si, al remat, tota la revolta àrab, la guerra del desert, els tombs de la història, van tindre origen en l´amor que convoquen els primers versos del poema de la dedicatòria: «Et volia, i per això vaig prendre aquelles onades d´hòmens en les meues mans / i vaig escriure la meua voluntat al cel amb les estreles. / Per a guanyar-te la Llibertat, la noble casa dels set pilars, / per a que els teus ulls pogueren brillar per a mi / quan arribara».
