Quinze anys fa des que Manuel Forcano (Barcelona, 1968) es va donar a conèixer entre el públic valencià amb Com un persa, el seu quart llibre. Durant aquest temps a banda del seu treball com a docent ha engreixat la seua bibliografia amb cinc títols més, amb nombrosos premis com el Jocs Florals, a més a més d´haver estat antologat i traduït a altres llengües. Arribats a aquest punt un podia haver estat temptat de reproduir i repetir la mateixa fórmula i per la qual era inconfusible. Ens referim a alguns ingredients com l´ambientació oriental, l´homoerotisme, al·lusions al món antic, sensualitat, tots aquestos diligentment combinats i en la proporció adient. Tanmateix, Forcano ha explorat altres motius, ha assajat diferents estratègies, en resum, ha sabut plantejar nous reptes. Recordem només El tren de Bagdad (un poema llarg i narratiu) o Llei d´estrangeria (amb certes preocupacions socials).
El que primer trobarà el lector en les pàgines de Ciència exacta és la deslocalització dels poemes a diferència de llibres anteriors, on la ubicació era fonamental no sols com a correlat de l´experiència viscuda, sinó per les ressonàncies. En aquesta mateixa direcció ens adonarem de seguida de la disminució de cites textuals (clàssiques, àrabs i hebreus) que ara s´han reduït a la mínima expressió, i que abans vertebraven i donaven sentit al poema. Però per damunt de totes aquestes formalitats, aquest llibre marca un punt d´inflexió potser importat en la seua llarga trajectòria. Si el reculls anteriors celebraven el gaudi per la vida i la joia d´amor, aquest és sense dubte el més reflexiu de tots. L´obra gira al voltant del pas del temps, («l´ahir és una tomba buida/ per in passat ja els lladres» ) el record / oblit, («l´oblit/ és com algú d´esquena al mar/ que no veu el banyista que s´ofega») però sobretot del desig; no debades en el poema que dóna títol al conjunt, basant-se en la tercera llei de Newton, arriba a afirmar que «el desig, / com la física/ és una ciència exacta». De forma paral·lela aquest canvi ve també evidenciat per l´augment de motius metapoètics, que enceten una nova línia temàtica molt més madura, assossegada i profunda sobre el paper insignificant del poeta/amant i del seu amor/ obra. Basten citar alguns d´exemple «Com el vent», «Estella», o el que serveix de cloenda.
Ciència exacta acompleix a la perfecció la dita de «renovar-se o morir». Com hem comentat línies amunt, Manuel Forcano a poc a poc ha sabut evolucionar amb el pes i el pas dels anys „alguns diran que madurant„. Segueix sent fidel a sí mateix, però no dubta de mirar nous horitzons poètics. No obstant això, no decebrà els seguidors ; ja que en els seus versos tornarem a trobar la veu directa, el to senzill, i la seua exquisida elegància que des dels primers llibres ens va captivar.
