Era poc perquè li devia més, perquè mereixia més. I perquè ell va ser tan generós que encara no m´ho puc creure. Creue els dits, han passat 35 anys, no és res. Estic amb ell, un juliol o agost del 1969 al Flore... Ell prefería el Flore, jo Les deux Magots, Semprun, enfront. Amb Mitterrand i Ives Montand, a Lipps. I m´havia acompanyat la cosina de Pierre Piqueras, que després em deixaria un pis a la rue du Temple, al costat de la tour Saint Jacques. De moment jo vivía a la avenue de l´Opera, metro Piramide, altre privilegi dels anys joves.
Barthes era ja un geni de influència planetària, amb Saussure, primer, Claude Levy-Strauss „paraula major„ i Foucault, Deleuze, Lacan. Parem a pensar, no son els reis gots, és la clase intel·lectual francesa de primer ordre, que va sorgir en posguerra, rera Sartre i la Beauvoir i Camus. Parlem de cultura amb «k» de kilo. Kulturcamph per als alemanys. Nosaltres en eixe camp eren poca cosa, no sé si Ferrater Mora, el del diccionari (gràcies Amadeu). I Ortega i Gasset, elitista sí, de dimensió polièdrica, com Barthes, que publicava, jove, a Combat i escrivia sobre teatre, sobre Michelet. Era un home que començava una gran evolució, la teoría literaria i la revolució, el teatre dit clàssic i després Brecht, la bèstia que venia de l´Est, l´efecte de la distanciació o el marxisme in fabula. I una mirada sobre l´entorn, a les Mitologies, el rostre de la societat de consum, del miracle de l´Europa recobrada, sia la jove poetesa, sia el detergent, el populisme (sí, ja) i al costat Saerendam o Butor (ah, els seus Assaigs Crítics!).
Però el señor profesor de l´Ecole des hautes etudes i jo, un pigmeu valencià, que feia la mili, va començar quan vaig saber de Sade, Fourier, Loyola (teníem dues coincidències, jo escrivia sobre Sade, i en casa, la meua senyoravia, m´havia educat en el culte a Ignaci de Loyola i de Zumalacàrregui. Li vaig escriure la editorial que publicava els seus llibres, Seuil. Si el 1967 des de la delegació d´educació „gràcies Fernando„, vaig escriure la meua primera lletra a Juan Benet, després de llegir Volverás a Región (després no va ocurrir res en la literatura espanyola, salvat que el 1968 va arribar Cien años de soledad, que era un any o dos abans aquí, a Barcelona o a Sueca, en mecanoescrit, miren, sí). I Barthes em va contestar, va escriure una curta lletra i em va regalar el llibre dedicat, ai, las, aprofitant el paper d´un sobre d´altre que li enviaven a ell, i que he conservat sols el retall, amb la seua lletra i la meua adreça llavors (miracle número 1). Vaig intentar capir el seu discurs o com ell volia, el seu text. Era un punt de controversia amb ell (jo havia apuntat que 120 Jouneés de Sodome era el fruit de la educación de Sade al col·legi dels jesuites, a París, Louis le Grand). Ell no s´olorava però havia posat en relació els Exercicis espirituals de Loyola, que jo vaig llegir en prèstec de Toni Pep Rodríguez-Sellés, molt aviat. I això era un bon inici per a la nostra amistat: the best begining for a good frienship. Inici de càntic al món dels discurs, el meu lligam merescut a una cultura que havia mamat des del vuit anys (Proust).
L´altra coincidencia „Julio, un xicot del Cabanyal, em diu «no hi ha coincidències»„ és que ell feu un llibre sobre Racine. I jo me sé Racine par coeur, gràcies a Anne Marie Bailbled que entre Rousseau i Voltaire colava Racine i Marivaux (els llibres, sense prescripció del metge). Estàvem encaminats.
Un cop ell prenia la xoclata calenta i jo un té, era molt british jo, aleshores o proustià, sense madalena però. Ja havia estat a Illiers/Combray i havia viscut a Epernon. De quan en quan anava a Chartres, amb els llibres d´Emile Mâle sota el braç, què li farem€ El dia que el vaig sometre a una interview jo era mig analfabet a tall d´aprenent de bruixot periodista, i la cosina de Pierre escoltava i quan al dia següent ho va contar al seu institut de la place d´Italie ningú s´ho va creure€A Sueca Joan Fuster tampoc s´ho creía, ell no va llegir a Barthes, ni les Nouvelles mithologies. Ell s´ho va perdre doncs. Amb el temps Eliseu Climent no voldria la traducció de Per on començar o un llibre de Marshall McLuham, però això és altra historia, els límits del joc en escenaris estrets. La colecció la portava un cosí de Rosita.
I a mi de seguida em van ocòrrer coses i la vaig oferir a Pedro Altares, que la va acceptar. La va treure però la Beatriz de Moura i la va fer un tal Felix de Azua que confonia «langue» i «parole». És de Filosofia i Lletres, ai mare€ això mai no li hagués succeït a Sanchis Guarner. Jo no sóc de lletres, gràcies a mon pare.
I li vaig proposar que vingues a falles i li vaig enviar els llibrets de falles i com ell no gosava escriure res sobre això, que era com el Japó i els signes, ho vaig escriure jo, a la salut de Barthes, i de Marcel Maüss. Ja va bé, ho copien tots i no em citen mai, els pioners tenim sempre una penalització per la gosadia, inventar la semiòtica de les falles, vaja home, què diu Vosté. Al Mundo Musical. La guia vaig escriure unes mitologies ben meues, i a una revista dels metges que dirigie Josep Vicent Marqués, sobre França, Italia o Espanya, i és clar, Anglaterra. I fins tot a Las Provincias, ja es ser atrevit. La influència del mestre és perniciosa. No respectava res, jo.
El gran mestre va continuar enviant-me tots els nous llibres: Barthes par lui.même, amb dibuixos, amb collages, Fuster també feia dibuixets i mai dedicatòries, ni escrivia cap cosa autèntica€privada. Després vingué Sarrazine/Zarracine. I Fragments d´un disocurs amoureux, insòlit per a un home secret. Jo acompanyava a Barthes al carrer du Dragon. Per allí vivia Losey, però eixa no era la razón de la sinrazón que vuestra razón se hace, ell deixava lletres en una bustia per el sue amor (secret). Amb el temps, assegut a Pigalle, amb Techiné, Viala i Jacques Nollot, de sobte el meu cap va coordinar i vaig fer la pregunta del milió: ¿Vostè era puta? I Nollot va dir, amb sinceritat: «sí, era el gigoló de Barthes i me va trobar a la platja i me va portar a París i vivia al carrer du Dragon€» Quod erat demostratum. La seua intimitat al descobert.
I he de tornar i torne, perque el rondó és una forma de tornar, i m´atreu el rinxol. Another turn of screw. En el número 114 de Valencia Semanal, un 30 de març del 1980, vaig decretar la fi de la saison dels Mestres, després del marxisme, l´estructuralisme, de l´engagement, i l´antifeixisme, i el text pel text, el metatext (com aquest, entreverat). ¿No podía tenir mestres? No en quedaven a l´abast? La vida demostraría que sí, i jo milloraria amb el comerç amb altres de més nivell, d´un nivell insuperable. Eren els 80 i anàvem a canviar Espanya, sí. L´ara damned transició estava en marxa i decidits entràrem a la palestra. Carregats de raó, carregats de teories, ara venia la pràctica. Estem on estem. ¿Ho férem tan mal?
Acabar, that is the question. Passen, poden llegir, és una proposta, no és un elogi ni una necrològica. Intenten gaudir, no és pecat. Pour le plaisir du text. Es seu.
