En el volum segon de la seua magistral Antologia dels poetes valencians, tot parlant de la Renaixença valenciana, Eduard Verger sostenia que, si bé la plana major d´aquest moviment era massa afecta als tòpics instaurats pels seus capdavanters, hi havia també varietat i matisos a dins seu, i que tot plegat s´havia de llegir, i d´investigar, molt més a fons, o acabaríem nosaltres també repetint els tòpics instaurats pels nostres capdavanters. Una manera d´anar fent, aquesta de repetir tòpics, prou avorrida i que poc de coneixement pot aportar. Segons Verger, la Renaixença valenciana aplegà gent diversa, amb objectius comuns, però amb diferents sensibilitats i maneres de pensar, que pertanyia a distintes generacions. Entre els poetes de més personalitat del moviment, en destaca un de vida massa curta, Víctor Iranzo, que reclama «un lloc honorífic entre els millors de tot el panorama vuitcentista local, i fins més enllà». No és que no siga jocfloralesc (i tant que ho és!), però abusa menys dels tòpics i sap expressar una sensibilitat romàntica d´acusada influència becqueriana en versos d´una fonda reverberació suggestiva; un to que el vincula a la poesia més personal de Llorente -amb la mateixa sensualitat de fons, alhora reticent i efusiva-, que probablement per això s´hi sentí concernit i s´encarregà de l´edició pòstuma dels versos del seu brillant continuador. En paraules de Verger, Iranzo sap comunicar els recòndits moviments de l´ànima «i té profunditats i clarobscurs no vists per cap altre poeta valencià en molt de temps».
El toc d´atenció era clar, però no sembla que haja despertat l´interés dels lectors estudiosos. A hores d´ara, qui vulga fer-se una idea pròpia de la poesia d´Iranzo encara ha d´acudir a la vella edició llorentina o a costoses recerques per les hemeroteques. La bona notícia és que un investigador, Carles Fenollosa, prepara una antologia àmplia de la seua producció, i que això, almenys, ens en facilitarà la lectura i el coneixement. Víctor Iranzo va nàixer al poblet aragonés de Fontanete i va arribar a València als 12 anys, a treballar en una botiga de teles del barri del Mercat. En aquella botiga es va passar la vida, i acabà esdevenint-ne el propietari. Li agradava pintar, llegir i escriure, i prompte es convertí en un assidu de la tertúlia de Josep Bodria. El seu primer llibre de poemes, publicat als 20 anys, Flores sin aroma, demostra que ja llavors s´havia imbuït dels ideals renaixencistes i que se sentia valencià. Al cap de poc, va canviar d´idioma literari i encetà una abundosa producció poètica en la llengua que havia esdevingut la seua. Va ser membre fundador de Lo Rat Penat i arribà a ser-ne vicepresident en dos períodes. A més d´escriure versos, també va fer una provatura teatral, Amor de l´ànima, publicada el 1872, i sembla que de qualitat modesta.
Iranzo va morir molt jove, als 40 anys. Per a la poesia valenciana, va ser una gran pèrdua. Com va escriure Llorente, el poeta «no aplegà a completa saó» i no podem saber com hauria evolucionat en la maduresa. El que sí que sabem és que era un poeta prolífic, amb una notable varietat de registres, i que millorava de pressa. Tal com la seua obra va quedar tancada per la mort, una bona part es concentra en els temes habituals del seu cercle, la Fe, la Pàtria i l´Amor, i té les limitacions típiques del moment: reiteració temàtica, constant apel·lació als tòpics d´escola, rimes fàcils i una llengua rica de lèxic però relativament precària, amb alguns castellanismes -menys que altres- i una sintaxi envarada. També en té les virtuts: tots els poetes de primera línia de la Renaixença valenciana feien gala d´una considerable perícia a l´hora d´engiponar versos sonors. Dominaven el ritme de l´alexandrí i el decasíl·lab i també s´ho manegaven bé en els versos breus. Tècnicament, Iranzo és un artesà consumat. D´altra banda, a més d´estar ben fets, els seus versos tenen aquella cosa tan difícil de definir com grata de copsar que en diem gràcia.
Iranzo no és solament un artesà brillant, té el do poètic. Aconsegueix un grau de reverberació sensitiva -i sensorial- que és molt inhabitual en la poesia valenciana de l´època. Fins i tot la seua poesia religiosa -gènere que sol ser el més ple de tòpics rebregats de tota la Renaixença- té un caliu de sinceritat viscuda que fa que ens la creiem. No adopta una posa romàntica, és de veritat un poeta romàntic, i la seua proximitat a Bécquer no és un mer enlluernament, sinó que, com diu Verger, respon a una afinitat íntimament sentida. Aquesta vivència romàntica, transida de nostàlgia pels passats debolits i pel dolor davant la intrínseca fugacitat de les coses, s´expressa amb corprenedora reticència en un grapat de poemes breus -que estan entre els millors que escrigué mai, com les dues «Íntimes»- o en algunes cançons, com la deliciosa «Anem, oronetes», però també s´esplaia en la seua visió de l´art -el poema que dedica a Joan de Joanes- o de la història. Iranzo és, amb tota probabilitat, el millor poeta èpic de la Renaixença valenciana -Carles Fenollosa ho ha vist molt bé-, i no cal més que llegir «El darrer jorn de Sagunt», amb el vigor i la sumptuosa musicalitat que manifesta, per a provar-ho. El ritme i la musicalitat d´un altre poema ben romàntic, «La flor del lliri blau» compta també entre les grans consecucions de la seua poesia, i no pot estranyar que Joaquim Rodrigo s´inspirara en aquesta rondalla per a crear un bell poema simfònic. I encara caldria parlar de «Plany», un llarg poema en estramps, molt ben estructurat, poderós i emotiu, que destaca entre les composicions més ambicioses i reeixides de tota la Renaixença valenciana. La poesia de Víctor Iranzo, en els seus millors moments, té molta qualitat. Els seus pocs poemes amorosos expressen un grau d´intimitat, entre el desig i la tendresa, que voreja el fervor; el seu dolor per les coses és sincer i, a més, sap fer música amb les paraules. Potser és hora que li prestem una mica d´atenció.
