Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és un escriptor reconegut ara com a novel·lista, gràcies a un grapat de títols que han transitat per gèneres tan variats com la fantasia històrica -La pell i la princesa, 2005-, el malson apocalíptic -Nit de l´ànima, 2007-, la comèdia delirant -Miracle a Llucmajor, 2010-, el thriller sobrenatural -Crim de sang, 2012- o el western mallorquí en la seua versió més esgarriada i feroç -La Malcontenta, 2015-, entre altres. Són llibres que es caracteritzen per l´altíssima temperatura de la prosa, per un ús de veres singular del grotesc expressionista i per un furiós lirisme soterrani que no sé d´on es trau l´autor, però que encerta a il·luminar amb l´elusiva filigrana de la bellesa i la melancolia els racons més tenebrosos dels seus relats. El resultat pot agradar més o menys, però en tot cas configura una narrativa extremadament personal, que a penes té equivalents en la literatura catalana.
Per a mi, amb tot, Alzamora és molt més important com a poeta, i crec que en aquest camp és una veu de veres decisiva de les nostres lletres actuals. Des del precoç Rafel (1994), passant pels insurgents L´apoteosi del cercle (1997) i Mula morta (2001) -bons títols, com hi ha món-, o una fita de la poesia recent com El benestar (2003) -un magnífic exercici d´èpica urbana, d´una audàcia i un voltatge insòlits-, fins al punyent col·loqui amorós, camuflat d´apòleg lul·lià, que és La part visible (2009). Cada llibre de poemes de Sebastià Alzamora és un experiment temerari, però reeixit, i una experiència entusiasmant. La poesia que assola les defenses del lector continua viva entre nosaltres en llibres com aquests.
Des del 2009 ha passat ja un cert temps, i els aficionats anhelàvem ja una altra experiència així. L´autor ens la torna a servir ara, amb La netedat. El llibre se situa davall l´advocació d´un avís molt assertiu de Humphrey Bogart en The Big Sleep: «I´m over here, Canino». Com l´heroi del cinema negre, l´autor ens espera en aquest llibre amb les armes a punt. No cal que perdem el temps buscant-lo, que ell ja sorgeix. Igual que els bons thrillers, La netedat consta de diverses parts que van progressant de menys a més i mantenen la tensió sense desmai. Hi accedim a través d´una mena d´introit amb poemes molt breus que ens adverteixen que hem de governar la nostra bellesa o que hauríem de gosar demanar el que temem. Un poema més llarg, «Intro/Extra» ens remet a l´extens soliloqui abrusat que tanca el llibre, com una alerta o una prefiguració que insinua un cercle.
Amb la secció següent, «Vestigis», ja entrem en matèria. Hi trobem de tot, somnis i insomnis, malsons i conjectures, poemes indecents o més presentables -l´autor dixit-, col·loquis i un homenatge -merescut- a una figura de la cultura popular com James Gandolfini, en el paper del patriarca de Els Soprano, aquell gàngster amb irreprimibles crisis d´ansietat que empunyava la pistola amb gran delicadesa, com un condottiero d´ocasió, amable, narcisista i brutal, que ací esdevé emblema de la inexhaurible complexitat humana, el laberint intern «que gira més de pressa quan la mort s´acosta».
Ací trobem ja tots els trets que distingeixen la poesia d´Alzamora: els finals lapidaris, interrogatius i contundents; la ironia constant, tenaç com un oprobi, desimbolta i tallant; l´esperança, sempre cautelosa, de la il·luminació; la música verbal d´un llenguatge pletòric, tendre i enlluernador, capaç de les acrobàcies més estupendes, del mormol líric a la troballa gratuïta feliç i iridiscent. Envernisant-ho tot, la rauxa i la melancolia d´un líric vitalista que contempla la inesquivable lentitud dels capvespres, quan s´escapa l´amor per les voreres. Tots els poetes vitalistes són, en el fons, poetes elegíacs, perquè, com se sap, la bellesa és efímera i el passat és retràctil, com un cuc. El que acabe d´enunciar pot ser un lloc comú, però no és menys cert per això. La poesia de Sebastià Alzamora no escapa a aquesta llei. Sens dubte, la rialla salva, però, com el mateix autor observa, riure és també «una altra forma d´agonia».
Després del capítol de «Vestigis», ve «Animals», un conjunt d´al·legories i emblemes faunístics que conjuguen l´espant amb el sarcasme. Se´ns diu, per exemple, que els porcs enamorats xisclen menys en veure els ganivets. És una hipòtesi plausible. En un poema perfecte, una tórtora perduda en un record infantil conforma una variant fondament tènue, per això memorable, de l´etern Ubi sunt. Més endavant, un grapat de «Marines» ens presenten paisatges sardònicament metafísics, epifanies escèptiques o planys ofegats d´un regust recònditament vinyolià. «Marina a les fosques» és un concís compendi de saviesa pirrònica que no hauria desplagut el mestre Montaigne. Però també hi trobem idil·lis solemnes vora la mar, llisa i pastosa, noces i funerals, fogueres en la fosca.
Tot això ens condueix al gran poema del llibre, que es titula, com aquest, «La netedat». Es tracta d´un autoretrat caleidoscòpic, que utilitza l´enumeració caòtica aparent per a crear un clima densíssim, un univers estètic i moral d´inusual crepitació i força evocadora. Com en la majoria de llibres d´Alzamora, aquest caleidoscopi traça una cautelosa trajectòria de la fosca a la llum, que ací pot ser l´amor, les claus a la butxaca, la claror al cervell, la lleialtat d´un gos que guaita i que ens espera, la sensatesa d´haver tornat a casa. Però a més d´un autoretrat amb figures, el poema és també un vast retaule ecumènic, una imago mundi urgida, entre la ironia i la desolació, vista amb ulls tristos. Hi ha pèrdua fins i tot en el retrobament.
Si la rialla és una forma d´agonia, la tristesa és, probablement, un altre malentés, ens assegura l´autor. En tot cas, La netedat exuda una inquietud universal. I és precisament per això que Sebastià Alzamora és un gran poeta: perquè sap transmetre´ns-la. En el fons, els seus llibres de poemes son manuals xifrats per a una mena molt estranya i subtil de teodicea que utilitza el sarcasme grotesc i el lirisme roent per pura necessitat expressiva. A fi de comptes, el problema del mal en la Creació -i amb ell la qüestió humana- és l´únic assumpte que mereix ser inquirit de veritat. Si fórem immortals, potser n´hi hauria algun altre, però aquest no és el cas. De moment, el cert és que «I´m over here, Canino». No s´hi val a badar.
