De tant en tant, l´aparició de creacions literàries escrites en castellà per valencians, alguns ben de socarrel, ens planteja diversos sentiments i enraonaments enfrontats pel fet de no expressar-nos tots a nivell culte i literari en la mateixa llengua que parlem col·loquial i familiarment, la llengua que vàrem heretar dels nostres avantpassats: el català. Doncs bé, mentre hem anat «assimilant» -millor en diría, acceptant de mal grat- que escriptors valencians hagen fet un ús del bilingüisme per tal de sortir-ne del pas, d´altres sempre s´han expressat literàriament en l´altra llengua, aquella en què les classes dominants, les classes mitjanes i la petita burgesia que ascendia, pretenien accedir a un nivell «superior» i, per suposat, «oficial» dins l´Estat: el castellà.
No cal dir que una bona colla d´escriptors, tant valencians com catalans del Principat i de les Illes, han triat una certa pràctica del bilingüisme literari per tal, segons ells, de sobreviure. El cas és que aquesta pràctica ha estat i és un dels temes candents de la nostra literatura. Segurament molt més dins la postguerra civil que no pas actualment, sobretot per la introducció del català a l´escola des de la infantesa. És tot just aquest darrer punt, el de la manca d´escola en català, el cas d´escriptors com ara Rafael Chirbes Magraner (Tavernes de la Valldigna, 1949-Beniarbeig 2015), el qual, donada la seua trajectòria de professió pèriodística a Madrid, el Marroc, París, Barcelona, A Coruña i Extremadura, va escriure en castellà tota la seua producció narrativa, malgrat que la seua llengua materna i de relació social a la darrera etapa de la seua vida fou el valencià.
Com que no podem ignorar la creació literària dels «altres valencians» com, al seu dia, els catalans del Principat no volien ignorar «Els altres catalans», com fou el valencià de parla castellana Francesc Candel, ens trobem obligats, en la mida que pugam, a traduir els seus escrits al català i fruir de la conjunció pensament i esperit d´una llengua, la nostra. És tot just el que ha fet l´editorial Lletra Impresa amb possiblement la millor novel·la de Chirbes: La bona lletra, amb traducció de Carles Mulet i pròleg d´Alfons Cervera, un altre escriptor bilingüe del nostre país.
La bona lletra esdevé al costat de Mimoun un parell de narracions en la producció literària de Chirbes més acostades a unes «nouvelles» que pròpiament novel·les, amb una factura més polida que le seues novel·les posteriors, més llargues i amb més daltabaixos. En la present obra, l´autor de Tavernes de la Valldigna presenta una narració, ben acurada , entorn a Anna, un personatge d´una família humil de vençuts republicans al llarg dels anys tan difícils i ben negres de la dictadura franquista. Chirbes ens captiva amb la seua narració curta, incisiva, altament definidora de la psicologia rural valenciana amb un resultat de bellesa formal commovedora enmig dels daltabaixos dels diversos personatges que, malgrat tot, havien de sobreviure. Tan sols la fantasia del cinema americà que Anna veu de tant en tant li ajuda a sobreviure de la «misèria i del Cara al sol que han de cantar al cinema i al carrer», entre les represàlies i els afusellaments que es van allargar molt de temps dins una postguerra interminable.
