Cada any, i des de fa almenys un parell de dècades, forme part del jurat de diversos certàmens literaris de diferents gèneres literaris, convocats per entitats d´arreu del país. El premi literari en la nostra llengua des de fa més de trenta anys ha tingut un objectiu clar: el de promoure i difondre l´ús literari del valencià. Com tots els escriptors, he vist en el premi la possibilitat d´editar i d´obtindre un guany econòmic que es veu retallat per uns impostos elevats. La veritat és que el darrer lustre he participat poc, per no dir gens, en certàmens literaris, però les circumstàncies m´han acabat obligant a compensar-ho formant part del jurat de sis o set premis anuals, la qual cosa em fa quasi un professional en la matèria.
Hi ha tres o quatre premis en què sóc jurat d´una manera fixa, per dir-ho així. El Sambori de l´Horta Nord, el Francesc Peris de Poesia per a escolars de Bètera, el Josep Maria Ribelles de Poesia o el Premi de Narrativa Vila de Puçol. En aquest darrer ha passat, d´una manera intermitent, que una obra, sovint una novel·la, ens ha facilitat als membres del jurat la faena i ens ha portat a unanimitats sense fissures ni discussions. Com ara en les edicions en què les obres guardonades foren Un assumpte de perifèria, de Jordi Sebastià, L´heretgia amagada, de Vicent Pallarés, La màquina ronca, d´Urbà Lozano, El cas Peníscola, de Manel Joan Arinyó, o Insòlita memòria, de Vicent Penya. Totes elles en el catàleg de diverses editorials valencianes. Enguany passat ens va tornar a passar això amb l´obra Germània, de Pau Berenguer (València, 1978), que acaba de publicar en la col·lecció Narrativa l´editorial benicarlanda Onada Edicions. Totes aquestes obres tenen en comú que són narracions àgils, amenes i que atrapen i seduïxen d´una manera immediata el lector i la lectora. Germània té tots aquests elements i altres que la convertixen en una obra a tindre en compte.
Els darrers trenta anys els narradors valencians han dedicat moltes pàgines al període de temps que va des de la proclamació de la Segona República Espanyola fins al final de la postguerra. Podria fer-ne una llista, però me l´estalviaré en aquesta ocasió. Quan aquests autors han decidit saltar la frontera pels Pirineus i s´han endinsat en els escenaris de la Segona Guerra Mundial, ho han fet sovint de la mà dels exiliats.
Pau Berenguer, en Germània, se salta la norma i ens oferix un relat bèl·lic situat al front oriental alemany, en un moment en què després de trencar el setge de Stalingrad l´exèrcit roig recupera terreny perdut i amenaça d´entrar en territori germànic.
El relat de Pau Berenguer el protagonitzen membres de la darrera lleva de soldats alemanys, joves de dèsset anys, provinents en la seua majoria de les joventuts hitlerianes i que encara miren la guerra com una oportunitat per a l´èpica i l´heroisme.
Tots ells han acabat d´eixir de l´ou. La seua mirada encara és neta i en certa mesura ingènua. S´han cregut una idea de la pàtria creada des dels laboratoris de propaganda i adoctrinament del nacionalsocialisme.
Han eixit de l´ou i ho han fet en el pitjor moment de la història, just quan les cartes ja no són favorables al seu exèrcit, el qual resta exhaust després de quatre anys de
guerra en diversos fronts. Alguns d´aquests adolescents, amb la resta de la corfa de l´ou encara en els cabells, seran colgats en una cuneta o abandonats al bell mig d´un camp de mines.
L´exèrcit està extenuat, però la maquinària nacionalsocialista que el controla continua intacta i manté un poder amb un llarg i terrible braç que arriba a qualsevol racó del front i es fa sentir sobre aquells que no han sabut oferir les victòries que li calen al règim.
Al llarg del relat, Pau Berenguer, que és llicenciat en Història per la Universitat de València, demostra que a més de conéixer el temps del qual ens parla, sense aclaparar-nos amb dades ni amb la supèrbia de l´investigador que compta amb un bon grapat de fitxes que vol aprofitar, demostra, repetisc, que és un bon creador en primer lloc d´escenaris i d´escenes; en segon lloc d´una àmplia galeria de personatges provinents de diferents estrats de la societat alemanya, i afegint a això algun oficial soviètic al qual, en un moment determinat, li atorga un cert protagonisme; i en tercer lloc, sap dotar tota la narració d´una atmosfera que embolcalla com una boira densa uns escenaris, unes escenes i uns personatges que intenten sobreviure a una violència desfermada i de vegades caòtica.
La manera d´escriure de Pau Berenguer és molt visual, té una gran capacitat de projectar a través de la paraula imatges nítides i colpidores en la ment del lector, emparentant d´aquesta manera la seua novel·la amb el millor del cinema bèl·lic basat en les guerres europees de la primera meitat del segle xx.
L´autor ho tenia molt fàcil a l´hora d´escriure sobre la Segona Guerra Mundial. Hi ha tot un seguit d´estereotips sobre els oficials i els soldats de l´exèrcit germànic d´aleshores, que s´han repetit una i mil vegades. El seu envit ha estat un altre, potser més arriscat, des de les primeres pàgines mostra una certa empatia pels seus personatges protagonistes i els dota d´humanitat. Ha esbossat personalitats diàfanes i diferenciades, ha fet evolucionar els personatges a mesura que avançava el relat, ens informa de les seues contradiccions, de les seues errades, els fa equivocar-se, plorar, acovardir-se, enamorar-se, escapar d´una ratera que els conduïa directament a la mort. S´han fet adults abans de convertir-se en uns cadàvers.
Mai no m´ha deixat de sorprendre com, al bell mig de tanta ignomínia, pot florir amb la intensitat i la fragilitat d´una rosella l´amor o l´amistat i com aquest amor o aquesta amistat es viuen amb una intensitat desmesurada. També no em deixa de sorprendre que els personatges ficticis o no, després d´un colp de dalla que sega la vida de la persona estimada o de l´amic, són capaços d´alçar-se, agafar de nou el fusell i després d´eixugar-se la darrera llàgrima en la màniga continuar el seu incert camí.
A més de l´amor, la mort i la violència, trobem en Germània la camaraderia que naix entre un grup d´individus que no tenen res en comú i que el combat ha forjat fins i tot per damunt del que és la jerarquia militar per acabar creant una fidelitat i una lleialtat que van més enllà de les idees, de la mateixa guerra.
L´ésser humà, encara que siga una obvietat repetir-ho, és capaç, dut per l´odi, un odi que s´ha sembrat, cultivat, adobat i regat amb traça demoníaca, de recrear en una geografia en concret l´infern més destructor i cruel, convertint l´individu en una peça, sempre prescindible, de la temible i repugnant maquinària de la mort i la destrucció. Així i tot, hi ha individus que són capaços de sobreposar-se a tant de rancor i repugnància ètica i moral i oferir el millor d´ells mateixos.
Hi ha, a més d´un temps per al desig i l´amor i un altre per a l´amistat i el sacrifici, un tercer en què el soldat enyora el ciutadà que fou, un individu en alguns casos amb sensibilitat artística com els oficials alemanys i soviètics i que ara desenvolupen un paper del qual no se senten orgullosos.
Pau Berenguer és un d´aquells narradors que, com aquests herois anònims, després d´oferir-nos un tast amarg d´un infern on ens ha fet de guia, ens regala la llum sempre esperançadora dels estels.
