Una novel·la policíaca de Marcel Fité, Escacs d'amor i de mort (2017) està concebuda com a homenatge, no exempt de voluntat divulgativa, a un extraordinari poema valencià del segle xv, Els escacs d'amor de Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francesc de Castellví, que, segons l'autor de la novel·la, no és tan admirat com ho mereix, a desgrat que el seu primer editor, l'incansable Ramon Miquel i Planas, ja va escriure en 1914 que és «un veritable prodigi de dificultats vençudes». Abans de parlar-ne, ara, al·ludirem a un fet extrapoètic que, en aquest cas, té rellevància: aquest poema a tres és la primera transcripció d'una partida d'escacs jugada amb les regles actuals que es coneix al món. D'altra banda, la funció d'un dels participants en el poema/partida, Bernat Fenollar, és la de fer d'àrbitre i, de pas, explicar les regles que els jugadors segueixen, perquè, com diu en una ocasió, són noves. Per tant, entre els molts propòsits del poema (sense oblidar que jugar a la poesia n'era sens dubte el principal) hi havia el de donar a conéixer unes regles de joc inventades feia poc.
Això té importància, perquè el poema es va escriure cap al 1477, i el primer manual d'ús dels escacs moderns conegut a Europa, el Llibre dels jochs partits dels eschacs en nombre de cent, el va editar a València un valencià, Francesc Vicent, el 1495. Per desgràcia, no se n'ha conservat ni un sol exemplar (l'últim conegut va desaparéixer durant la invasió napoleònica), tot i que va gaudir de prou circulació. Amb sort, i si l'atribució és correcta, pot ser que una part del text s'haja conservat transcrita en un manuscrit de la Biblioteca Malatestiana de Cesena. Pel que sembla, Francesc Vicent se n'anà després a Itàlia, on se l'ha identificat amb el mestre d'escacs de Lucrècia Borja. També s'ha dit que morí el 1512 a Segòvia. En tot cas, Francesc Vicent degué conéixer l'obra de Fenollar, Castellví i Vinyoles. El que no hi ha dubte és que les seues regles van tindre èxit i van ser imitades. Els dos grans tractats d'escacs de l'època, El arte de axedrez (1497) de Luis Ramírez de Lucena, que és una meravella, i El libro da imparare giochare à scachi (1512) del portugués Pedro Damiano, amb gran repercussió a Itàlia, en reberen l'influx.
El que vol dir tot això és que, probablement, València va tindre un paper important, o decisiu, en la configuració del joc d'escacs modern i que el poema de què parlem és el primer document que ho prova. També podria ser que la gran ampliació dels moviments de la dama que s'hi constata tinguera a veure amb l'entremaliada ideologia cavalleresca -mig lúdica, mig convençuda- que aquells poetes afectaven. El fet és que els principals estudis sobre els Escacs d'amor els han escrits historiadors del joc, com Ricardo Calvo i José Antonio Garzón, i no de la literatura, i que entre els seus admiradors hi ha Anatoli Karpov, i no els nostres poetes.
Es pot entendre l'interés dels escaquistes, però no la desídia dels lletraferits, perquè el poema és una filigrana. En primer lloc, la partida que juguen els poetes es pot reconstruir sense dificultats en un tauler, però no és gaire brillant, perquè el que interessa als jugadors és el significat al·legòrico-narratiu dels moviments en una batalla amorosa que s'estructura com un relat cortés, i no fer una bona partida. El joc -perquè joc és- va per un altre camí. El poema consta de 64 estrofes, perquè el tauler té 64 caselles. Francesc de Castellví, que era un noble d'alt rang, juga amb les roges (ara blanques), que representen el poder de Mart, i fa ús de la raó, la voluntat, el desig, les llaors, els pensaments i els serveis, simbolitzats en les seues peces. Narcís Vinyoles juga amb les verdes (ara negres) a favor de Venus, i compta amb honor, bellea, vergonya, desdenys, dolços esguards i cortesies. Mart ja li para bé, però s'hi ha de resistir una mica. Cada jugador fa 20 moviments, i Bernat Fenollar, fent d'àrbitre, comenta cada jugada i n'explica els motius. En total, són 60 estrofes. Cal afegir-hi tres d'introducció i, finalment, la jugada del mat.
És impressionant que es puga construir una partida real que permeta fer tantes estrofes com caselles té el tauler i que alhora conte una història d'aquest nivell simbòlic, que multiplica enormement els plans de lectura, i que encara servesca per a explicar al mateix temps les regles del joc d'escacs i les del galanteig cortesà en forma, tot amb la cerimoniositat alegre d'una dansa, i, a més, amb picardia, amb un joc d'implícits i sobreentesos entre amables i clarament sexuals que tenen el seu punt. «Dels grans secrets que Amor cobre ab sa capa» n'expliquen bona cosa. Si a tot això afegim que el poema és boníssim, que està ple de versos deliciosos i que tot plegat té molta gràcia, n'hi ha per a quedar parat. Els tres poetes degueren suar el que no està escrit, però ho van fer, i com que es veu que el joc els agradava, diria que també es divertiren molt.
S'ha de dir que les pàgines pertinents del tercer volum de la Història de la literatura catalana (2015) informa d'una manera molt correcta d'aquest llibret prodigiós, que també Martí de Riquer el tenia en estimació i que el text es pot trobar, sencer i llegidor, en més d'una antologia. Tot i així, encara és una meravella semidesconeguda, incomprensiblement. Almenys, ara ha servit de teló de fons d'una novel·la policíaca. Ja és alguna cosa. Tant fa si els agraden els escacs, l'amor o la literatura enginyosa i feliç, el que aquest poema demana són lectors amb ganes de jugar, i se'ls mereix. Fa més de 500 anys que és un regal.
