Escriure a quatre mans és un exercici complicat que necessita del sacrifici de l'ego d'un dels dos escriptors o de tots dos; d'una capacitat de diàleg i de treball en equip important i, sobretot, d'una gran paciència i una voluntat sòlida i dura com un diamant. Escriure a quatre mans una novel·la del gènere literari que siga no és cap novetat en la literatura valenciana. En la dècada dels huitanta del segle passat ja ho feren Josep Lluís Seguí i Ferrant Torrent, en La gola del llop, Rafa V. Arnal i Trinitat Satorre, en Puta misèria i Amb la cua encesa, Jordi Querol i Moisès Mercè, en Abans moros que catalans i Cap a la ciutat, o més endavant Mercè Climent i Francesc Mompó, en Somiant amb Alexia. Hi ha qui li ha agafat gust a la cosa i ha repetit diverses vegades, però altres n'han acabat farts i no ho han tornat a fer.
L'autor d'aquesta ressenya, que ha llegit més obres i autors valencians del que seria recomanable, quan té un llibre d'aquestes característiques en les mans s'agrada d'afegir al plaer de la lectura el morbós exercici d'intentar esbrinar quina pàgina té més d'un autor que de l'altre, la llista de vicis és infinita i cadascú es condemna amb el que vol.
Si escriure novel·la a quatre mans és complicat, escriure un poemari sencer a sis mans deu ser una bogeria, i així i tot també hi ha qui ho fa, com ara els tres agosarats que s'oculten sota el pseudònim de Josep Gonzàlez Coflent.
Un dels escriptors als quals l'experiència sembla haver-li agradat és Manel Joan i Arinyó (ja ho va fer amb Joan Bohigues a Soldada roja i amb Xesco Guillem amb Cubaneta meua), que torna a la novel·la negra després de la publicació l'any 2014 d' El cas Peníscola, fent tàndem ara amb Elvira Andrés, una autora novella de Tavernes de la Valldigna. Junts han escrit El cas dels homes tatuats, amb el qual van obtindre el Premi de Narrativa Isabel de Villena en els XXXV Premis Ciutat de València.
Aquest tàndem paritari trobe que ha funcionat prou bé, ja que per una banda tenim un autor veterà amb una trajectòria extensa que l'ha dut a conrear diversos gèneres literaris, un home que coneix l'ofici d'escriure, però que gaudix en excés portant els seus personatges cap a situacions radicals, tòrrides i violentes, no debades estem davant d'un dels pioners del gènere gore al País Valencià. I per una altra trobem una autora nova, fresca, amb una mirada neta, amb una certa tendència a la tendresa i l'amor, una sensibilitat femenina i, per què no dir-ho, feminista. La lluita entre els dos ha equilibrat notablement el relat, en el qual domina una mirada o l'altra segons la necessitat del guió establit.
El cas dels homes tatuats és una novel·la molt influenciada pel cinema i les sèries de televisió policíaques nord-americanes. Els autors l'han situada a la ciutat de Nova York en l'actualitat, amb un origen en uns fets ocorreguts en un campament estival de l'any 1987.
Just quan la jove inspectora Stella Morgan entra en el cos de la policia de Nova York, es cometen dos terribles assassinats que la deixen colpida. Semblen obra d'un violent psicòpata, ja que els cadàvers han aparegut mutilats i amb uns números i unes lletres tatuats sobre la pell. La policia es veu incapaç de resoldre el crim i el cas queda obert a l'espera de noves pistes que facen avançar la investigació.
Uns anys més tard apareix un tercer cadàver, el de James Thompson, soci majoritari dels magatzems Smart, un home amb una doble vida. El seu cos també ha estat mutilat i tatuat com els dos anteriors. Stella, junt amb els seus dos col·laboradors, els inspectors Alexis Romero i Richard Grant, s'enfronta al repte d'aconseguir, per una banda, que l'assassí no torne a actuar i per una altra resoldre els crims que la premsa ja ha batejat com El cas dels homes tatuats.
L'única referència valenciana que trobarem al llarg de les pàgines del llibre és la de la nacionalitat del pare d'un federal, un individu maltractador i alcohòlic nascut a Oliva. Però aquesta és una qüestió totalment intranscendent en la trama, tota la resta de referències entren dins de l'univers cosmopolita i multicultural de the Big Apple.
El cas dels homes tatuats destaca per la capacitat que han tingut els dos autors de crear una llarga galeria de personatges amb una gran versemblança, extrets tots ells de les diverses realitats nord-americanes, encara que n'hi ha alguns pintorescos que ens recorden la propensió innata que té Arinyó a la caricatura, amb la qual ens mostra amb una gran dosi d'ironia secrets ocults i inconfessables del sistema. Dins d'aquesta galeria destaquen com una gran troballa la inspectora Stella i sa mare Sayuri, per la seua exòtica bellesa (tenen sang japonesa), per la seua personalitat i pel seu origen social i el lloc que acaben ocupant dins d'aquest estatus.
Sayuri i Stella tenen en comú, a més del parentesc, que són dones sensibles, belles, afables i sobretot fortes. La seua fortalesa rau en la capacitat que tenen per a refer-se dels colps baixos que en un moment o altre els ha pegat la vida. Dones que no busquen un príncep blau, ni un semental amb qui satisfer el seu desig i la seua lascívia, sinó un individu sa, bo, solidari i comprensiu a qui estimar i amb qui compartir la vida, per bé que en més d'una ocasió han caigut en mans dels sementals més canalles.
També cal destacar com els autors han anat teixint tot un seguit de relacions entre els personatges que acabaran conformant una teranyina multicolor que suporta tot el pes del relat.
La narració es fa de llegir, tant Arinyó com Andrés seguixen al peu de la lletra el consell de Joan Fuster: «La primera obligació d'un escriptor és fer-se llegir». Per a fer-ho possible han desenvolupat una prosa àgil, senzilla, i han dotat el relat d'una tensió narrativa que va in crescendo i que no sols és producte de la necessitat que creen en el lector de descobrir qui ha estat l'assassí dels homes tatuats, sinó de l'evolució de les relacions amoroses i sexuals que naixen entre els protagonistes.
No estem davant d'una obra mestra del gènere policíac. D'obres mestres, se n'escriuen poques. El cas dels homes tatuats és una novel·la correcta, ben escrita, entretinguda, amb alguns moments notables i un interés que no decau en cap moment, on els autors han sabut mantindre la incògnita de la identitat de l'assassí fins al darrer moment.
Elvira Andrés i Manel Joan i Arinyó s'han atrevit a jugar i a construir un relat emprant la vella llei d'ull per ull, dent per dent, justificant, a la seua manera, que el mal cal extirpar-lo de la societat, i si la societat es veu incapaç de fer-ho o l'individu troba que la justícia no actua, aleshores apareix la figura del venjador que farà de cirurgià i extirparà el tumor social que és el malvat. D'alguna manera, aquest nou tàndem narratiu ha acabat oblidant aquella vella expressió del cinema negre que deia que «la policia sempre acaba posant-se del costat de la llei», que no de la justícia.
