El nacionalisme màgic sempre mira el passat. La tendència historicista s´apropia de tot el relat sense autocrítica, malgrat contradiccions palmàries, com el cas valencià, on els seus nacionalistes celebren una derrota, la del 25 d´abril, i es manifesten a favor d´una dinastia monàrquica hispànica caducada, la Casa dels Àustries. La falta de lectura de Gramsci ha portat, també, a elevar als altars a la família Borja, que va donar dos papes, molts cardenals i militars, tots ells amb escrúpols pocs santorals. Una saga que va estar en totes les conspiracions possibles de l´Europa dels segles XV i XVI, molt mal mirada entre els il·lustrats de l´època, però que només pel seu origen forma part de l´ideari parnassià de determinades elits ansioses de supremacia, encara que siga celestial.
Amb tot, la insistència en la figura dels Borja ha permés esbrinar aspectes d´aquesta família valenciana considerada pels nacionalistes la més important de la història, tot i la seua irrellevància en la quotidianitat autòctona. Un dels que més ha investigat sobre ella és Joan Francesc Mira, que va publicar el 1996 la novel·la Borja Papa, i que ara es reedita amb una breu introducció històrica de l´autor.
«L'aventura vital i política dels Borja, entre els segles XV i XVI, és tan absolutament excepcional, tan semblant a una narració fabulosa, que no necessita afegits llegendaris per a ser allò que és: increïble i única. Perquè la història de més de cent anys d´aquesta família valenciana és, sense llegenda ni mite, una peripècia que seria difícilment imaginable si no fóra absolutament real: una família de la petita aristocràcia d´un país quasi marginal de l´Europa mediterrània, que en menys de mig segle dóna dos papes, una dotzena de cardenals a l´església romana, que ocupa durant llargs anys el centre del poder de la mateixa església -que és tant com dir el centre de Roma i de l'Europa renaixentista-, que casa els seus fills (fills de papa!) amb membres de les més altes famílies regnants, que es converteix en protagonista de les lluites pel poder a Itàlia... i que al mateix temps dóna origen a un cúmul d´infàmies com mai no han tornat a conéixer el pontificat ni l'església mateixa. I que més tard tanca l´increïble cercle produint un gran sant, general de la Companyia de Jesús en plena Contrareforma. La fantasia d´un novel·lista audaç no hauria pogut imaginar una història com aquesta».
Així comença Joan F. Mira l´autopròleg a Borja Papa. Sense discutir el valor històric de Roderic de Borja, Alexandre VI, i la seua prodigiosa descendència, l´autor deixa clar el seu entusiasme pel protagonista de la història. Per tant, les corrupteles, matrimonis de conveniència i assassinats per mantenir el poder a tota costa queden en un segon pla, o són culpa dels enemics. Per això no cal buscar un rigor neutral en l´obra, més aviat una hagiografia. Tanmateix, Mira és un dels nostres grans escriptors, i ha passat llargues temporades en els arxius vaticans, el que li fa una autoritat en la matèria borjana. A més, un dels hel·lenistes més solvents com ho demostra la traducció de l´Odissea d´Homer.
Cal suposar que la reedició de Borja Papa respon al creixent interés per la novel·la històrica, bàsicament protagonitzada per personatges ben coneguts, i recuperar les malifetes dels Borja és una manera de reivindicar-se davant la globalitat. «Hi ha una llegenda inicial -escriu Mira en la introducció-, segons la qual un dia de principis del segle XV sant Vicent Ferrer predicava a la ciutat de Lleida, i un jove clergue i jurista, natural de Xàtiva, es va entusiasmar davant del sermó del cèlebre frare dominicà, i aquest el va veure, el cridà i pareix que li va dir: ´Tu seràs papa, i a mi em faràs sant´. Fet real o no, el cas és que Alfons de Borja, ja ancià, el contava com a vertader: la prova n´era que, en efecte, ell va arribar a papa amb el nom de Calixt III, i promogué la canonització del taumaturg valencià!».
Siga com siga, la petjada dels Borja va ser allargada en l´Europa que entrava al Renaixement, una època esplendorosa que va provocar una renovació artística i científica essencial per entendre el món actual. Mira, perquè el «nom més insigne que els valencians hem aportat mai a la història d´Europa... i que després hem oblidat vergonyosament durant més de cinc segles», va escriure Borja Papa, una bona novel·la que no cal confondre mai amb un catecisme.
